Aquesta setmana he tingut el goig d’assistir a unaconferència, impartida per el Sr. Josep Maria Prats, estudiós de l’historia delnostre país. Va tractar sobre els inicis d'Unió democràtica de Catalunya. Livaig demanar pogué tenir la conferència i molt gentilment l'amic Prats me l'hafacilitat. Aquí us la deixo penjada per si algú te interès en conèixer millorl'historia dels inicis d'un partit nacionalista que ja ha complert 77 anys. 

La conferència s'estructura en tres parts:

1.- EL CATOLICISMECATALÀ ELS ANYS TRENTA

2.- DE LA FUNDACIÓD’UDC A L’ESCLAT DE LA GUERRA

3.- IDEOLOGIA 

Desitjo gaudiu de la seva lectura doncsteniu un document que explica al detall uns anys de l’historia política delnostre país.

ELS ANYS FUNDACIONALS D’UNIÓ DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA

1.- ELCATOLICISME CATALÀ ELS ANYS TRENTA

La proclamació de la República va significar, pera l’Església espanyola, el despertar brusc d’una il.lusió. De ser-ho tot passava a ser gairebé res. L’actitud de l’Església davant el nou règim és complexa. Uns afirmen que els catòlics van fer tot el que van poder per viure en pau en la República, i que va ser aquesta la que, de manera sistemàtica, va perseguir la religió; altres sostenen que la República va començar sense cap desig de perseguir l’Església, i que va ser aquesta la que va sabotejar el nou règim des del principi. Hi ha qui, com Vidal i Barraquer, aposten per reconciliar l’Església amb la República. 

La qüestió religiosa és un problema que no va crear la República, si no que s’arrossegava de feia temps.L’anacronisme de la forma com es planteja el problema religiós queda demanifest en la virulència de les duesposicions antagòniques: clericalismei anticlericalisme. És indiscutible que la República, a l’hora d’afrontarel problema religió, es va trobar amb un clericalisme intransgent iamb un anticlericalisme vulgar. 

La República havia estat acollida, àdhuc per molts catòlics, amb joia i esperança. A Catalunya, la simpatia per la República estava força estesa, tant entre sacerdots com entre laics, perquè, llevat d’un sectorintegrista molt disciplinat i actiu però minoritari, predominava la mentalitat burgesa i liberal; a més, la repressió del catalanisme durant la Dictadura havia produït una lògica reacció. 

El bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, de mentalitat integrista, va publicar el 16 d’abril una carta circular de to francament apocalíptic, com si la caiguda de la monarquia signifiqués la fi del món. Amb tot, el cardenal Vidal i Barraquer va obtenir que el bisbe Irurita l’acompanyés, el 18, a saludar el president Macià. Macià va expressar el desig d’evitar tota violència i d’arribar a una entesa amb l’Església. 

Contrasta la posició deferent i discreta de Vidal i Barraquer amb la d’alguns bisbes que,  bé exhortaven els fidels a obeir els nous governant, donaven senyals inequívocs de tristesa per la caiguda de la monarquia 

Durant els primers mesos de la República es van produir tres fets que van tenir aressonància considerable en la política eclesiàstica: 

1.   La crema de convents, l’onze de maig. Era ministre de la Governació el catòlic Miguel Maura, el qual denuncià la ingenuïtat del govern, el qual temia perdre la popularitat del 14 d’abril i es resisti a treure la guàrdia civil al carrer. Azaña va dir todos los conventos de Madrid no valen la vida de un republicano. 

2.   Temerós que els carlistes i nacionalistes rebessin el bisbe de Vitòria, Mateo Múgica, en manifestació a la visita pastoral de Bilbao, i davant la negativa del bisbe d’ajornar la visita, Maura decretà l’expulsió de Múgica a França. 

3.   El govern va decretar l’expulsió del cardenal de Toledo, l’integrista Pedro Segura, per una pastoral que va fer contra el govern l’1 de maig. En un sermó que havia fet a la catedral va arribar a dir que tendría que caer la maldición de Dios sobre España si la República se consolidaba. Segura va tornar a Espanya sense consultar el govern, va ser detingut i altra vegada deportat. Setmanes més tard, va ser detingut el vicari general de Vitòria, Justo Echeguren, quan anava a passar la frontera documents delicats, entre els quals hi havia una carta  de Segura a tots els bisbes d’Espanya. Les reaccions foren apassionades: les dretes catòliques protestant per la detenció arbitrària del vicari general i les esquerres anticlericals airejaven amb indignació la relliscada del’episcopat. Aquest incident va perjudicar l’intent de Vidal i Barraquer d’arribar a una entesa amb la República. 

El govern va acordar suspendre les temporalitats a Segura i Múgica, presentar una nota de protesta formal al nunci publicar un decret prohibint a les entitats eclesiàstiques la venda dels seus béns. Però la conseqüència més greu va ser una hostilitat es Corts constituents i la posició irreductible del govern d’exigir la dimissió del primat de Toledo com a condició prèvia de totanegociació entre la República i l’Estat. 

El 20 de setembre, el consell de ministres va acordar per onze vots a favor i només un en contra –el d’Indalecio Prieto, ateu- buscar una fórmula de conciliació per a resoldre el problema religiós i va confiar-ne la negociació al president, Alcalá Zamora, i al ministre de Justícia, Miguel Maura. El govern, abans d’arribar a qualsevol acord, exigia la renúncia del cardenal de Toledo. El 30 de setembre el nunci Tedeschini va comunicar al capítol de la catedral de Toledo la renúncia del cardenal Segura.  

2.- DE LAFUNDACIÓ D’UDC A L’ESCLAT DE LA GUERRA 

        És una afirmació sovin trepetida, però inexacta, que UDC es va formar per defensar els drets o interessos de l’Església, com una rèplica a l’anticlericalisme de la República i, concretament, a l’aprovació de l’article 26 de la Constitució. 

        És cert que aquell article va ser aprovat l 14 d’octubre de 1931 i el manifest fundacional d’Unió data del 7 de novembre. També és veritat que aquell article i d’altres de la Constitució provocaren l’adhesió a UDC d’una segona onada de catòlics que militaven en altres partits. Però el grup fundador ja planejava de feia temps la Unió Democràtica. El 30 de juliol de 1931 La Veu de Catalunya publicava una nota d’un grup de tradicionalistes que se separaven del partit per les reserves que aquest mantenia de cara a l’Estatut i al referèndum que s’havia de celebrar el 2 d’agost. Entre els signataris d’aquesta nota trobem alguns dels que tres mesos més tard seran fundadors d’UDC, Roca i Caball, Cirera i Soler, Esteve Farré, Josep M. Farré i Moregó i Josep M. Trias Peitx. Si la motivació decisiva de tots aquests hagués estat la defensa de la tesi catòlica o dels drets de l’Església, no els calia sortir del Partit Tradicionalista. UDC mai no va rebre benediccions jeràrquiques. 

        La seva aparició és més aviat el terme d’un procés d’evolució de lcatolicisme català que, de feia temps, mirava d’alliberar-se del’integrisme i caminava cap a una modernitzaciói una desvinculació dels partits monàquics i espanyolistes que fins aleshores havien semblat l’opció obligada de tot bon catòlic. 

        Amb el cardenal Vidal i Barraquer hi havia afinitat. Tenienem comú fermes conviccions cristianes, però ni el cardenal professava la ideologia específica de la democràcia cristiana, ni havia pensat mai a promoure un partit. La seva política va ser mirar d’entendre’s amb els partits polítics republicans. Coneixia particularment alguns dels fundadors d’UDC, sobretot el Dr. Vila d’Abadal, perquè durant molts anys va anar cada setmana al seu consultori a fer-se visitar. També tenia relació amb la família Serrahima. Tampoc no hi va haver un sacerdot que fos el Dom Sturzo de la democràcia cristiana catalana. 

        En la fundació del partit és important l’influx de Joan Maragall i Maurici Serrahima. La religiositat profunda de Maragall va actuar com un dissolvent poderós de l’integrisme. 

        Un altre pensador que va tenir influència en els fundadors d’UDC va ser GilbertK. Chesterton (1874-1936)- autor de Ortodòxiai sant Tomàs d’Aquino-, convertit al catolicisme el 1922, fundà el moviment social del distributisme, que propugnava una distribució més igual de la propietat privada i combatia tan el capitalisme com el socialisme. Chesterton visità Barcelona i Tarragona el 1926. Els escrits de Chesterton orientaren els seus lectors catalans com Pau Romeva o Josep M. Capdevila, director de El Matí, cap a un cristianisme de laics aduls, que no quedà aturat en el catecisme infantil. Chesterton els portà al descobriment de l’autèntic sant Tomàs, amb tot el que té de racionalitat i de realisme. 

        Altres que influïren en el grup fundador d’UDC foren Jacques Maritain i Emmanuel Mounier. Maurici Serrahima era corresponsal d’Esprit a Barcelona en un temps que Mounier era encara poc conegut. 

        Els fundadors d’UDC estaven preocupats per la política concreta.Catalunya estava esquarterada entre la Lliga i l’Esquerra, i ells estaven convençuts que calia una altra cosa. Tampoc no volien ser un entremig entre La Lliga i l’Esquerra, això ja ho era Acció Catalana. Anaven en una altra direcció i, tot i no saber on exactament anirien a parar, van llançar el manifest inicial. En quatre Congressos que el partit va celebrar entre 1931 i 1936 van anar explicitant aquesta primera declaració; però el que definirà UDC no són els documents sinó les preses de posició. 

        El 7 de novembre de 1931 El Matí publicava el manifest que ve a ser la partida de naixement d’UDC: La transcendència del moment en què vivim, i la necessitat d’una actuació perseverant i sistematitzada per tal de renacionalitzar la nostra terra d’acord amb els principis cristians que foren ferment plasmador de la Nacionalitat Catalana, i el desig de fer real i vivent la democràcia, que sols pot basar-se en la real capacitació dels ciutadans, han empès els signants a constituir un agrupament polític, amb el nom d’”Unió Democràtica de Catalunya”, que vol recollir les adhesions dels patriotes que, amb idearis accidentalment divergents, concordin amb nosaltres en la concepció espiritualista de la societat i en la pressa de restaurar integralment la nostra Catalunya. Signen el document Josep O. Anguera Doderó, Pere Arderiu, Xavier Aragó, Pere Aragai, Esteve Farré Calveras, Josep M. Farré Moregó, Àngel Grau –natural de Maspujols-, Joan Guinart, Josep M. Modolell, Àngel Morera Ventalló, Manuel Pugés, Joan Baptista Roca Caball, Pau Romeva, Maurici Serrahima, Ramon Sunyer, Manuel Thió i Rodés, Ramon Trinxet, Lluís Vila d’Abadal i Josep Vilaplana. 

        Aquest document fundacional ja afirma les grans línies que caracteritzaven la ideologia del partit: 

• Nacionalisme inequívoc.
• Reafirmació dels valors espirituals.
• Democràcia.
• Justícia Social. 

A partir del 7 de novembre queda obert el domicili social d’UDC al carrer Rivadeneyra 4, en un local on se celebraran actes polítics i religiosos fins el 1939. El 13 de desembre tingué lloc la primera assemblea anunciada com “acte inaugural de les activitats del partit”. En l’assemblea destaquen el Dr. Lluís Vila d’Abadal, que actua com a “president de l’agrupament”, Joan B. Roca i Caball i Pau Romeva. L’autoritat moral de Lluís Vila d’Abadal va ser la de més pes entre la dels dirigents del partit. Vila d’Abadal no va ser president del partit –no existia aquest càrrec-sinó només d’allò que els estatuts anomenen l’”entitat matriu”, o sigui l’agrupament central de Barcelona, que tenia una certa preeminència sobre totes les delegacions locals. 

En aquesta primera assemblea es constitueix el Comitè d’Acció Política, que més endavant passa a ser Comitè de Govern. Liderat pel triumvirat integrat per Vila d’Abadal, Roca i Caball i Romeva. Altres dirigents foren Josep Cirera, Maurici Serrahima, Xavier Aragó, Esteve Farré Calveras i Ramon Trinxet. 

A les 5 de la matinada del 14 d’octubre de 1931 les Corts espanyoles aprovaven l’article26 de la Constitució, que prohibia a les entitats públiques tot auxili econòmic a les Esglésies, associacions o entitats religioses; declarava a extingir, en el terme màxim de dos anys, el pressupost de la clerecia; dissolia la companyia de Jesús i nacionalitzava tots els seus béns; per als altres ordes religiosos, donava les bases d una futura llei que controlaria severamentl ’economia i els prohibiria exercir la indústria, el comerç o l’ensenyament. Alcalá Zamora i Maura es van mantenir fidels a la paraula donada i, em ser aprovat l’article 26, van presentar la dimissió irrevocable. 

A Catalunya els debats havien estat seguits amb una expectació apassionada. La posició de Companys i de la minoria catalana en el moment decisiu, després del discurs d’Azaña on deia que España ha dejado de ser católica, va ser de plena adhesió a aquest. Només tres diputats catalans se’n van separar per unir-se a la minoria agrària i basco-navarresa i defensar el punt de vista plenament catòlic: Ramon d’Abadal i Calderó (Lliga), Josep Ayats i Subirats (Dreta Republicana) i Manuel Carrasco i Formiguera (AccióCatalana). 

La posició que mantingué Carrasco i Formiguera contra l’article 26 li suposà, el desembre de 1931, el seu cessament com a conseller de Beneficència de la Generalitat, i el 7 de febrer de 1932 la seva separació del Partit Catalanista Republicà al que pertanyia, integrant d’Acció Catalana Republicana. Altres militants d’Acció Catalana es donaren de baixa, un dels quals era Miquel Coll i Alentorn, membre del Consell Directiu de la Joventut. 

Des de febrer de 1932, Carrasco i Formiguera s’anà acostant a Unió Democràtica de Catalunya. En l’acte commemoratiu de l’aniversari de la República catalana i de la restauració de la Generalitat, organitzat per UDC el 14 d’abril de 1932, Carrasco i Formiguera ocupa un lloc a la presidència. 

A partir de la primavera-estiu de 1932 Carrasco i Formiguera és el personatge més destacat d’UDC. 

        La discussió de l’Estatut de Catalunya permet a UDC explicitar el seu punt de vista sobre el problema nacional. 

        Mentre les Corts discutien ’articulat, el 12 d’abril de 1932, El Matí publicava una nota d’UDC en la que es posicionava sobre els debats estatutaris: Entenem que en rebre la llibertat que se li atorgui amb l’ús noble que en faci, Catalunya haurà d’aspirar i pugnar per la més íntegra llibertat, aquella llibertat que ella fretura  que desitja exactament per a totes les altres nacions ibèriques i per a tots els pobles del món. 

        En l’acte d’afirmació patriòtica per commemorar el primer aniversari de la proclamació de la República Catalana, el 14 d’abril de 1932, Carrasco i Formiguera digué: Jo defensaré íntegrament l’Estatut. Això no vol dir que jo actuïi d’una manera anàrquica. En tot el que calgui acataré la disciplina de la minoria. Jo, però, no faré res que s’aparti del contingut de l’Estatut. No mantindré extremismes inútils que no puguin ésser mantinguts amb tota eficàcia. Però, si el cas arriba, nosaltres, homes d’un partit essencialment catalanista, demanarem un lloc d’honor em aquelles organitzacions que, basadesem uns principis democràtics, seguissin el camí que assenyalés el poble deCatalunya i aniríem disposats a tots els sacrificis que calguessin. 

        Carrasco i Formiguera, fidel a allò que havia promès a l’acte del 14 d’abril, va tenir a Madrid una intervenció remarcable el 10 de juny, en la discussió de l’article primer de l’Estatut. Quan es disposava a parlar, Companys es va avançar i va demanar la paraula per manifestar que la minoria catalana havia acordat considerar Carrasco exclòs de la seva disciplina política. Carrasco digué, entre altres coses: El derecho de Cataluña y la voluntad de Cataluña son cosas que nacen y se asientan tan profundamente en los principios inconmovibles del Derecho, que no necesitan de la violencia para defenderse y para imponerse, y que no temen tampoco a la violencia que intente destruirlos. Carrasco fou aplaudit pels nacionalistes bascos i gallecs,però no pels catalans. 

        L’1 i 2 d’octubre de 1932 es va celebrar a Barcelona el I Congrés Nacional d’UDC, al que assistiren representants d’una cinquantena del ocalitats, en total més de 400 congressistes. El Congrés el presidí el Dr. Lluís Vila d’Abadal. La primera ponència sobre Organització del partit va ser encomanada a Carrasco i Formiguera, establia: 

• El Congrés Nacional ordinari es reuniria cada any.
• Es podien convocar congressos extraordinaris per iniciativa del Consell Nacional, del Comitè de Govern o d’una sisena part dels membres del partit.
• Tots els membres del partit poden assistir als congressos, però només els compromissaris elegits per les delegacions locals –un compromissari per cada deu militants- tenien dret a vot.
• La direcció del partit requeia:

- Comitè deGovern, en funcions de comitè executiu, té al seu càrrec tota l’activitat política i consta de 5 membres elegits cada any pel Consell Nacional ordinari.

- ConsellNacional, es reuneix al menys um cop o més. Controla l’activitat del Comitè de Govern. El desacord entre el Comitè i el Consell fa obligatòria la convocatòria d’un Congrés Nacional extraordinari. 

La segona ponència sobre la Política catalana actual anà a càrrec de Pau Romeva. La ponència Problemes socials la defensà Cirera i Soler, i Josep Carbonell exposà la de Política exterior de Catalunya en la que s’afirmava que Cal que Catalunya emprengui, a les nacions i regions peninsulars de possible autonomització, una propaganda a fons de l’esperit d’autodeterminació i de la nova convivència i del nou interès i sentiments confederals, perquè la garantia absolutament satisfactòria de la seva autonomia 

        Romeva i Cirera Soler també presentaren la ponència obre Els problemes de l’ensenyament i de la consciència, tema íntimament lligat amb la qüestió religiosa i amb la Llei de confessions. Farré Moregó dissertà sobre La reafirmació dels valors espirituals del país i Coll i Alentorn sobre Estructura administrativa de Catalunya on palesava el desig de crear una administració modèlica basada en “la màxima eficàcia aliada a la mínima despesa” i, per tal de posseir una burocràcia apta i d’evitar favoritismes “no es proveirà cap càrrec fix per designació directa sinó sempre en pública oposició o concurs demèrits”. 

        La darrera ponència la dictà Lluís Creus Vidal relativa a Política econòmica de Catalunya, en la que apunta austeritat, prudència extrema en l’endeutament  i equilibri pressupostari. 

        En la votació per al Comitè de Govern, resultaren elegits Josep Cirera iS oler, Joan B. Roca i Caball, Pau Romeva, Josep Carbonell i Miquel Coll i Alentorn. Per imperatiu dels estatuts, Carrasco, essent diputat, no pogué ésser elegit per a Comitè de Govern fins que va expirar el seu mandat. 

        El I Congrés d’UDC s’havia celebrat en la perspectiva de les imminents eleccions al primer Parlament de Catalunya. El 25 d’octubre, el Comitè de Govern, tot protestant contra el sistema electoral injust en el que caldria elegir un diputat per cada 40.000 habitants, amb un mínim de 14 per cada circumscripció, autoritza els seus membres a entrar en aquelles candidatures que no contradiguin l’ideari del partit: UDC, partit de joventut i de renovació, sense renunciar al seu objectiu principal de prosseguir treballant per la seva ideologia de llibertat i de democràcia, de cultura i de justícia, està disposada a permetre que els seus membres, sense minva de la nostra ideologia i sense ruptura de la disciplina que l’existència de partit imposa, i en cada cas amb expressa autorització d’aquest, puguin integrar aquelles candidatures que, fonamentades en el prestigi de les persones que les formin, pressuposin el compromís de defensar un ideari de llibertat, de democràcia, de convivència social i religiosa i de catalanitat, que dins la varietat de facetes de la vida humana no contradiguin la nostra. 

        Amb aquest manifest, UDC se situa netament a l’esquerra de la Lliga, però a la dreta de l’Esquerra Republicana pel que fa la qüestió religiosa, no a les qüestions nacional isocial. 

        La Lliga de Catalunya es presentà com a “Concòrdia ciutadana”, sobre la base d’onze punts força conservadors: assegurar l’ordre públic, compliment estricte dels contractes al camp, moderació tributària… 

        El 13 de novembre té lloc la presentació oficial de la candidatura de “Concòrdia ciutadana”. A la llista hi figuren tres candidats d’UDC: Josep M. Farré Moregó i Lluís Jover Nunell per Barcelona-ciutat, i Pau Romeva per Barcelona –província. En els mítings que organitza Unió deixa molt clar que no abandona la seva posició de catalanisme radical. 

        El 20 de novembre de 1932 es van celebrar les eleccions. Va ser un gran triomf d’Esquerra, per bé que els vots obtinguts van ser poc més de la meitat dels del 28 de juny de 1931, no obstant, Esquerra guanyava folgadament en les cinc circumscripcions catalanes. UDC havia obtingut un petit triomf, Pau Romeva quedava en tercer lloc de la llista de “Concòrdia ciutadana” per Barcelona-província i guanyava una de les tres actes de diputats per les minories. 

        Al cap d’un any de néixer UDC tenia un diputat a Madrid, Carrasco i Formiguera, i un al Parlament de Catalunya, Pau Romeva. Aquest èxit relatiu s’havia obtingut gràcies a l’aliança amb la Lliga. 

        En aprovar-se la Constitució de la República, els catòlics catalans, a més de defensar el drets del’Església espanyola, es dolien d’haver estat perseguits primer per Primo de Rivera i després per la República, i al.legaven el tarannà obert i relativament avançat del catolicisme català, com també la compenetració dels religiosos amb el poble. Va ser la llei de congregacions religioses la que més va contribuir a allunyar els demòcrates cristians catalans del govern republicà.   

        El Segon Congrés Nacional Ordinari tingué lloc a Tarragona el dissabte 23 i el diumenge 24 d’octubre de 1933. Al teatre Principal es reuniren 250 compromissaris que representaven més de 60 nuclis comarcals. Presidiren el congrés Josep M. Sastre, Àngel Marquès i Antoni Danés . S’aprovà una ponència titulada Sindicació que fou considerada per Carrasco i Formiguera com“un avenç extraordinari en el camp del socialisme cristià”, en ella es deia: No som partidaris dels procediments coactius com a sistema normal de reivindicacions proletàries; amb tot considerem necessaris emprar-los després d’haver intentat la solució dels conflictes perl a via pacífica i exhaurit els arguments de la raó. Considerem la vaga revolucionària una arma lícita i utilitzable per no sucumbir a la intransigència o a la incomprensió patronals. 

        La ponència El problema de la terra preludia la posició d’UDC a favor de la reforma agrària, en la discussió de la llei de contractes de conreu: propugna l’extinció de la classe jornalera al camp i del contracte de parceria. El propietari cobraria una quantitat fixa, proporcional al valor de la terra; els contractes durarien deu anys com amínim i cinquanta com a màxim; els arrendataris de més de vint anys tindrien dret a adquirir la terra, indemnitzant el propietari; s’organitza un sistema de crèdits agraris i de comercialització de productes del camp. 

        La ponència Doctrina nacionalista la presentaren Pau Romeva i Miquel Coll i Alentorn, considerava que “els països catalans constitueixen una nació amb totes les característiques de tal”. Propugna l’autodeterminació i no li satisfà ni la fórmula autonòmica ni la federal, “La millor solució per als problemes nacionals dels països ibèrics és una confederació lliurement pactada sobre les bases d’independència política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual”. Cas que no fos acceptada aquesta fórmula “l’única solució compatible amb la dignitat de Catalunya seria la separació total i absoluta”. 

        Amèlia Codorniu i Gendrau presentà a Tarragona la ponència Intervenció de la dona en política que es situava en el marc de la imminent aprovació del dret de les dones a  votar. 

        També s’aprovà una proposició que anava signada, entre altres, per Carrasco i Formiguera, Roca i Caball, Colli Alentorn i Vila d’Abadal rebutjant tota connivència amb les dretes espanyoles de tendència feixista o de propòsits dictatorials. Deia L’adhesió indestructible als principis del nacionalisme català integral, i el desig fervorós que, deixant de banda sectarismes perniciosos que provoquen divisions entre germans de pàtria, s’aconsegueixi una nova i eficient solidaritat catalana per tal d’assolir, amb l’estreta unió de tots, el respecte a la personalitat de Catalunya i la defensa dels drets que corresponen a la nostra nacionalitat. 

        El Comitè de Govern integrat per Josep Cirera i Soler, Joan B. Roca Caball, Miquel Coll i Alentorn, LluísVila d’Abadal i Manuel Carrasco i Formiguera, confirmà en el seu càrrec de secretari general, Josep M. Casasses. 

        En sessió secreta es tractà la posició que UDC prendria en les properes eleccions. Hom creu que es volia repetir l’aliança electoral amb la Lliga, bé que salvant la independència de pensament i d’acció. Tanmateix les negociacions fracassaren. UDC demanava dos llocs a la candidatura de Barcelona-ciutat i dos més a comarques. La Lliga només n’oferia un i un, a més la Lliga vetava el nom de Carrasco, perquè abans de ser d’Acció Catalana havia estat un temps a la Lliga. Tampoc acceptaven Roca Caball. Sembla que l’únic candidat que admetien en Maurici Serrahima. UDC decidí presentar-se sola, únicamenta Barcelona-ciutat, amb una candidatura de només quatre noms: Carrasco iFormiguera, Vila d’Abadal, Roca i Caball i Amèlia Codorniu. 

        Un fort detriment per les esperances d’UDC va ser que El Matí, seguint les indicacions episcopals es decantà per La Lliga. En el míting celebrat a la sala Mozart de presentació dels candidats d’UDC, el 9 denovembre, Carrasco carregà contra el detrisme cec, “ens trobem amb una onada d’antiesquerra que té sentit destructiu. No s’ha de destruir mai, si no es compta amb l’element constructiu”. Carrasco afegí: “Nosaltres som un partit petit; un partit que com a petit se’ns respecta i se’ns estima. Se’ns vol sincerament, fins a tal punt que jo ho crec lleialmenti tinc la convicció i la seguretat que si no existíssim se’ns inventaria, perquè aquests partits petits com el nostre, moltes vegades serveixen per a fer el joc als partits grans. (…) Els fem gràcia, i ens estimen precisament perquè som petits, i si podien fins farien allò que fan alguns aficionats als gossos petits, que els donen aiguardent perquè no creixin”. 

        Les eleccions de novembre de 1933 foren força mogudes. Per primera vegada hi prenien part les dones, mentre,en canvi, s’abstingueren els sindicalistes, que havien declarat boicot a la República burgesa. Gràcies a aquesta abstenció, La Lliga va guanyar les majories de Barcelona. Carrasco i Formiguera obtingué 5.403 vots, Roca Caball 2.735, Vila d’Abadal 2.557 i Amèlia Codorniu 2.281. La derrota d’UDC era significativa. 

        A les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 van triomfar les esquerres .UDC, encara no refeta de la derrota, havia decidit abstenir-se a Barcelona-ciutat i, a la resta de Catalunya, deixar als seus seguidors en llibertat per buscar aliances idònies. El dia de la votació es van produir coaccions sobre persones de les dretes, especialment eclesiàstiques. En protesta, la Lliga va anunciar el 18 de gener la retirada dels seus diputats al Parlament de Catalunya mentre no es garantís que les forces públiques actuarien amb imparcialitat i no es canviés el sistema electoral majoritari per un de proporcional. UDC va preferir continuar al Parlament. 

        El govern de la Generalitat va presentar el Parlament el projecte de llei de contractes de conreu. Davant els diputats d’Esquerra només quedaven dos diputats: Pere Lloret, d’Acció Catalana, i Pau Romeva, d’UDC. La posició d’UDC va ser d’acceptar el projectede llei, tot mirant de polir-lo d’alguns defectes formals o tècnics que presentava. El setmanari del partit El Temps escrivia: “Com sigui que la llei de conreus consagra el principi de propietat privada de la terra i vol fer de cada pagès un propietari, obstaculitzant la creació del proletariat agrícola, del jornaler misèrrim que tants conflictes planteja en terres d’Espanya, que ha incorporat el principi del patrimoni familiar, inalienable i inembargable, és natural que nosaltres aplaudim aquestes orientacions que entenem salvadores i patriòtiques”. 

        Quan Romeva, en la primera votació sobre la totalitat del text, es va pronunciar a favor, la dreta catalana es va escandalitzar. Romeva proposà esmenes encaminades a perfeccionar el text. En la sessió de votació definitiva, el 21 de març de 1934, Romeva digué: “Jo em trobo que tinc unes raons per votar a favor i unes altres per votar en contra, i jo en aquests moments em decideixo a votar a favor de l’aplicació d’aquesta llei perquè les raons que tinc a favor són les raons de doctrina, les raons de principi; les raons que tinc en contra són les raons d’aplicació”. Més endavant afegí: “que aquesta Llei sigui per a Catalunya una Llei de pacificació. Tenim un estat en el camp de Catalunya que s’ha d’acabar; i s’ha d’acabar per bé de tots. S’ha d’acabar per bé dels que estan interessats en els conflictes i en les qëstions i divisions que estan plantejades. S’ha d’acabar per bé de tot Catalunya i cal resoldre amb l’aplicació d’aquesta Llei un problema que, provocat o no, el cert és que existeix”. 

        La llei de contractes de conreu fou aprovada per 56 vots a favor i cap en contra.       

        Immediatament després de promulgar-se la llei de contractes de conreu, l’Institut Agrícola Català de sant Isidre va organitzar una campanya de protestes. L’abril de 1934, pressionats per l’IACSI, els diputats de la Lliga, entre els que hi havia Cambó i Ventosa, presentaren a les Corts una proposició incidental demanant al govern que plantegés davant el Tribunal de Garanties Constitucionals de la República la qüestió d’insconstitucionalitat de la llei de contractes de conreu, per incompetència del parlament català en matèria legislada. Els agraris, la CEDA ,els monàrquics i part dels radicals recolzaren la proposició. 

        L’1 de juny el Tribunal de Garanties declarava la nul.litat de la llei de contractes de conreu. UDC s’havia sumat a la protesta de la majoria dels partits catalans contra l’apel.lació a Madrid, El Temps publicava “d’allò que no ens hem fet càrrec és de la miopia dels recurrents d’avui que tot dient-se catalanistes no saben allargar la vista ni fins demà. Creuen que les anomenades dretes espanyoles han d’ocupar-se per sempre dels seus egoismes i no s’adonen de la voluntat meridional que abans d’ahir elegí les esquerres, ahir votà les dretes, però que demà tornarà cap a les esquerres com s’ha esdevingut sempre a Ibèria”. 

        Una nota del Comitè de Govern d’UDC afirmava que, tot reconeixent les deficiències de a llei, “allò que no tindrem mai per lícit a un català és portar fora de Catalunya els nostres plets o sotmetre’ls voluntàriament a la jurisdicció de tribunals estranys”. 

        El Govern de la Generalitat havia dit que si la sentència del Tribunal de Garanties era adversa a Catalunya,farien votar al Parlament una altra vegada la mateixa llei. L’1 de juny es tornà a votar la llei que era exactament l’anul.lada pel Tribunal. Fou novament aprovada per 58 votsfavorables i dos en contra: el de Pau Romeva i el de Ramon d’Abadal. Romeva denuncià la falta de catalanitat tant de la dreta com de l’esquerra, veritable causa dels mals presents i dels perills futurs, deia: “Ara paguem les conseqüències de no haver fet una política veritablement catalanista”. Respongué que no podia tornar a votar la llei perquè considerava vàlida la primera votació i nul.la la sentència del Tribunal. 

        Durant els fets del 6 d’octubre de 1934 UDC organitzà patrulles, establí un servei d’automòbils i un dipòsit de materials contra incendis, per tal de protegir edificis religiosos. Pau Romeva intervingué per posar en llibertat alguns sacerdots que havien estat detingts. 

        El III Congrés nacional ordinari havia de celebrar-se a Girona l’octubre de 1934, però per larevolta del 6 d’octubre i la situació política que en va resultar es va haverd’ajornar fins el 27 i 28 d’abril de1935. Destaca la ponència sobre el Corporativisme a càrrec de JosepCirera Soler. El Comitè de Govern reelegí Vila d’Abadal, Roca i Caball i CarrascoFormiguera, alhora que afegí dos nous membres: Josep M. Casasses i Joan J.Mitjavila. 

        Estatutàriament el IV Congrés nacional ordinari havia deser  convocat el mateix 1935, peròl’estat d’excepció vigent no permeté de celebrar-lo fins el 18 i 19 de gener de 1936. El moment noera favorable, però no es podia endarrerir més. El Congrés no va ser gairebrillant i hi assistiren poques delegacions. No es presentà ni es discutí cap ponència. Carrasco donà compte al’assemblea de les activitats del partit, entre les que destaquen l’adhesió a Secretariat internacional departits demòcrates d’inspiració cristiana, la creació d’un comitè d’AccióSocial i d’un altre d’Estudis Econòmics. 

        Davant les eleccions del 16 defebrer, UDC lamentava la polarització dela vida política, i insistia en la urgència d’anar a una nova solidaritat nacional per a la que hauria desitjatser llaç d’unió. El que més dolia a UDC en el dilema d’aquelles eleccions eraque dissociava els dos punts capitals del seu ideari: inspiració cristiana icatalanitat. Per a UDC pitjor que la simple polarització de la política era elfet que les dretes prenguessin perbandera la religió i les esquerres invoquessin l nacionalisme. 

        UDC no havia buscat mai niaudiències ni benediccions pontifícies, defensà els drets de l’Església, lescongregacions religioses, l’escola catòlica i la família, però creia que laseva inspiració cristiana li exigia un compromísenvers la justícia social que les dretes que es deien catòliques nomostraven pas 

        Lluís Vila d’Abadal, en unarticle publicat a El Temps el 18 degener de 1936 escrivia: “Si Espanya enllàvolen continuar la lluita fraticida, no podem fer-hi res, però Catalunyanecessita un remei per a sortir d’aquesta via bàrbara i arribar a un estadisuperior de civilització (…). Un bloc català avui o demà serà la salvació de laterra (…). Avui Catalunya necessita l’entesa entre l’Esquerra i la Lliga”. 

        Davant les eleccions elConsell Nacional es posicionà perl’abstenció i en el “Manifest alscatalans” recomanava als seus afiliats que “en complir el deure inexcusable del sufragi, tinguin presents, ultraels ideals bàsics de la democràcia cristiana, llibertat nacional i justíciasocial, que són l’essència de l’ideari del nostre partit, els dos objectius immediatsde restauració íntegra de l’Estatut de Catalunya i d’adopció d’una política dereconciliació nacional (…). Creu UDCque la tasca més urgent en la vida pública ciutadana és l’adopció d’una sincerai vigorosa política de reconciliació nacional”. 

        El 15 de febrer El Temps publicava a grans titulars “En votar, recorda que l’extremisme i laforasteria són els dos enemics més grans de la pau i el benestar de Catalunya”. 

        És versemblant que elsmilitants i simpatitzants d’UDC votessin pel Front Català d’Ordre, esveratssegurament per la propaganda del Front Popular. 

        Quan esclatà el cop militar del 18 de juliol i la revolucióque el segui, es reuní el Comitè de Govern a casa el Dr. Vila d’Abadal perdecidir l’actitud que prendrien. Tots es posaren d’acord que calia seguir la sort del país, i queningú no sortiria de Catalunya si no era absolutament necessari per raons deseguretat personal. Els qui continuessin vivint a Catalunya respectarien el poder legal i seguirienlleials a la Generalitat i a la República. La posició d’UDC era elque Romeva anomenà de “ciutadania activa”.L’acatament a la institució legítima de la Generalitat no significaval’aprovació de les persones que la representaven i menys encara la seva manerade governar. Vila d’Abadal va ser el cap del partit. 

3.-IDEOLOGIA 

        El programa contingut en el manifest inicial del 7 de novembre de 1931era bastant imprecís, tanmateix elscinc anys que van des de la fundació a la guerra civil serviren per fer una reflexió en comú i per formular una doctrina més precisacompromesa amb el país alhora que permeté crear un equip dirigent compenetrat, amb una remarcable homogeneïtat de criteris. 

POLÍTICA NACIONALISTA 

        UDC no tolerava que elnacionalisme fos ofegat invocant falses raons reigioses o imposantorganitzacions foranes. Té un nacionalismeintegral, que només és superat en radicalitat pel separatisme d’EstatCatalà 

        La defensa dels drets nacionals de Catalunya i del dret a l’autoderminaciósón a la base del substrat ideològic d’UDC. 

ELS VALORS ESPIRITUALS I LAJUSTÍCIA SOCIAL 

El preàmbul del manifest iniciald’UDC parlava de “racionalitzar la nostra terra d’acord amb els principis cristians”.En la ponència de Josep M. Farré Moregó en el I Congrés es digué: “Fugirem de lamentables aspiracionsmonopolitzadores del catolicisme; de dogmatismes que no ens escauen; i també deles fòbies i animositats contra els enemics que tan poc comporta la unciócristiana que ha d’amarar la nostra vida (…). Farem obra cada dia, perseverant,bo i inflitrant els nostres procediments en la vida social i política deCatalunya”. 

        S’accepta plenament el règim republicà i el joc democràtic. Romevaafirmà. “La UDC no és un agrupamentpolític catòlics, sinó format per catòlics; no vol fer solidari el catolicismede la seva posició acatant la República, però tampoc voldrà treballar amb elsqui vinculen el seu catolicisme a una altra forma de govern”. 

        UDC no es va fundar per defensar els interessos de l’Església sota laRepública. A Catalunya els interessos de l’Església estaven suficientmentdefensats per la Lliga. La conseqüència principal de la inspiració cristianad’UDC no és la defensa institucional de l’Església, sinó l’aplicació efectiva de la doctrina social de l’Església,concretada en l’encíclica QuadragesimoAnno de Pius XI.  

Obama, con ja es mundialment conegut ha guanyat les eleccions als EEUU, no tant sols els americans tenien expectatives en que guanyes el sr. Obana, tot el mon n’hi tenia, es desitjava un canvi i aquest s’ha produït. Molta gent creu que el canvi al govern americà serà bo per l’economia, per la millora de les relacions internacionals, per la lluita contra el terrorisme, per aturar les guerres......... per millorar la seva propia situació personal. 

Sr. Barack Obama,vostè desprèn quelcom especial que ha fet que la gent s’hi fixi i el vegin a vostè com la persona que pot solucionar molts dels problemes de l’humanitat, donat que vostè no tant sols n’és president del EE.UU.  és el president del mon, desitgem que l'encàrrec no li pesi i sàpiga administrar-ho amb encert. Aquest mon precisa gent que il·lusioni, que doni confiança que faci creure  que la vida te un sentit i que cal que totes les persones i aportin quelcom per aconseguir un mon millor, un lloc on puguem viure amb harmonia i dignitat. 

Cal que la resta de mandataris del mon sàpiguen interpretar el paper que els hi toca i preocupar-se amb encert de les qüestions dels seus estats, que ningú es pensi que els americans arreglaran de cop el mon, ells tenen molta feina a casa seva i els altres tenen que posar-se a treballar, si cal conjuntament, per arranjar els seus països, no s’hi val a quedar-se mirant per la finestra l’arribada dels americans, potser que vinguin a que no, cal que actuem aplicant les  pròpies accions per la millora de la societat. 

El president Obama no ho te gens fàcil, s’han creat, penso, masses expectatives al seu voltant, que ningú és desenganyi, toquem d’en peus a terra, cal  lluitar dia a dia per millorar. Tot el que puguem fer nosaltres, fem-ho, no esperem que vinguin a fer-ho i si venen, benvinguts seran, una empenta, un cop de mà aliè sempre s’agraeix. 

Sr. Obama tingui vostè molt encert i s’encomani a la resta del mon.

No tinc paraules per descriure el que sento avui. Aquesta matinada la desolació ha passat per damunt del mas que la família tenim a la partida Els Castellots, molt proper al cementiri de Salou. En un moment s’han esborrat anys de feina i bons moments viscuts. El meu pare,   persona que sempre hi ha posat  il·lusió i força esta trasbalsat, quin greu em sap, però no hi podem fer res. Més ven dit, podem fer-hi quelcom, tornar-ho a aixecar amb l’ il·lusió i les ganes que al seu dia s’hi varen posar, tantes vegades com caiguem, tantes altres ens aixecarem.

Vila-seca solidaria.

El dia 25 d’octubre a la nostra localitat va tenir  lloc una marató de sang. Tot el que ho voliava pogué donar sang de les 10 del matí a les 10 de la nit del dissabte. Alvoltant de la marató és varen organitzar diverses activitats per convertit lajornada en un dia festiu. Al matí, amb la col·laboració de diverses entitatsesportives del municipi, es van realitzar diverses exhibicions esportives,hoquei, patinatge artístic, atletisme, futbol...... per la tarda varenrealitzar actuacions les colles de geganters i grallers, l’esbart Ramon d’Olzinai els diables de Vila-seca. Gràcies a totes les entitats per la seva aportació.

Tot en el seu conjunt va ser esplèndid, però cal ressenyar i fer-hi una menció molt important a la participació en la donació de la gent del nostrepoble, al final de la jornada varen recollir-se 446 donacions, quantitat moltper sobre de la prevista. Val a dir que els vilasecans varen abocar-se a donarsang, les previsions és van desbordar, arribant un moment en que va caler  tenir que reforçar-se el nombre de camillesper fer extraccions e incrementar-me el nombre de personal a realitzarextraccions. Cal felicitar-nos per un altre actuació en la que és va donar unexemple de participació i solidaritat. Vila-seca conta amb una població quemereix la més que sincera admiració i acte rere acte s’està demostrant que Vila-seca es un model de societat participativa. 

33 Trobada Nacional de Bastoners.

N'estem preparant una de grossa, el proper 26 de juliol a La Pineda, tindrà lloc la 33 trobada Nacional de Bastoners i gràcies a la col·laboració de les Entitats del municipi, la trobada podrà dur-se a terme i serà, a ben segur, un èxit de participació i organització. En un temps en el que el voluntariat sembla es trobi en decadència, la resposta per part del nostre poblea ha estat esplèndida, mai es podrà agrair amb paraules, però si que val a dir que tenim la millor gent i més collonuda d'arreu. Es molta la gent que hi participarà, preveiem amb uns 1.300 participants, entre bastoners i músics,  i serem uns 200 voluntaris. Com a voluntaris hi participaran entitats del tres nuclis de població de la nostra vila, La Plana, La Pineda i Vila-seca. Senyors això es fer poble, enhorabona a tothom.

Podeu trobar més informació a la següent adreça:  http://www.trobadabastonera.com/

.

Aviat, molt aviat Vila-seca tornarà a tenir circulant per els seus carrers les motos amb dipòsit sota xassís i els meravellosos SEAT 600, aquest any l'amic Eduardo Franco no hi serà,però segur que ell si que serà entre nosaltres 

Trobareu informació ampliada al link de AC VIMA.

Tenim el govern dividit en la resolució final per el que fa a l’execució del minitrasvasament, uns el volen realitzar, els altres, donades les darreres pluges volen aturar-lo, fa pocs dies tots el volien, al moment que tocava ningú el volia i tos cridaven en contra, refresquem-nos tots una mica la memòria, qui anava al davant de les pancartes de les manifestacions contra el transvasament del Ebre?. Ara  plou i sembla que els problemes es dilueixen juntament amb l’aigua que cau, senyors siguem seriosos i deixem de fer política per la galeria, ara per aquí, demà per allà, cal prendre decisions i ser contundents en la seva execució, encara que no i estigui a favor tothom, deixem d’ influenciar-nos per els comentaris i opinions que sorgeixen al nostre voltant, mai aconseguirem la maduresa política que cal tenir per dirigir un govern, paralitzarem el país i en un futur no llunya en pagarem les conseqüències.

 Ara que plou, Madrid i part del govern de Barcelona, és plantegen modificar el decret de sequera i no realitzar el minitrasvasament, però el que no es plantegen aturar es l’enviament de vaixells amb aigua de pous de Tarragona cap a  Barcelona, al menys fins al mes d’agost, ja que aquest servei s’ha pagat per avançat. La província de Tarragona, cal que sigui solidaria amb Barcelona i amb qui calgui, en els seus excedents d’aigua, però a mi em donà que ens prenen el pel i amb tisora grossa. No ens sobra aigua, cert és que tampoc  falta. Si s’està plantejant modificar el decret de sequera donat que els pantans del país estan recuperant els seus cabdals, per què no s’atura l’enviament d’aigua amb vaixells?, per què està pagat !, si està pagat segurament poden trobar-se mètodes d’amortitzar la despesa amb altres serveis o reservar els viatges per altres moments que convindrà fer-ho, o negociar  el contracte, però no, cal seguir traient aigua dels pous sense fer massa soroll, no fos que es despertes algú i provoques un canvi de decisió o potser una discòrdia.

 Jo no se que pensen vostès de tot plegat, però per mi és complicat gestionar l’aigua més malament del que s’està fent, si el que es fa fos gestió d’un Consell d’administració d’una gram multinacional, els hi asseguro que l’endemà de la primera lliscada, n’hi ha hagut moltes, les accions de l’empresa no valdrien ni un cèntim i aquí no passa res, uns bufen els altres aixequen la veu però ells segueixen al seu lloc com si res, potser que ja n’hi ha prou.

• Inici
• Albums

• Josep Maria Prats.
• Yes we can
• Tornado als Castellots
• La meva llengua
• Marató de sang
• 33 TROBADA NACIONAL DE BASTONERS
• Fum i benzina
• L’aigua seguirà donant que parlar.

• General [8]

• Blocesfera Vila-secana
  • Santiago Roige
  • Joan Roige
  • Xavier Graset
  • Vint-mil
  • El Centru
  • Montse Cargol
  • Pep Plana
  • Pep Graset
  • Toni
• General
  • Josep Antoni Duran
  • AC VIMA, motos antigues

• Desembre 2008 [1]
• Novembre 2008 [2]
• Octubre 2008 [2]
• Juliol 2008 [1]
• Maig 2008 [2]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0