Entre les plagues i afliccions que al camp solen oprimir, a Vila-seca, a l’entorn pagès, sovint recordem encara l’any del fred, que va ser el 1956, és a dir, que fa més de 50 anys, com si fos tota una vida, l’altra vida, la d’aquest poble quan vivia quasi exclusivament de l’agricultura. Però abans de l’any del fred, el món pagès local, recordava els anys de la secada, no la sequera com es diu ara, com una altra de les plagues i afliccions que van oprimir el camp vila-secà.

 

            Els anys de la secada van ser a la dècada del 1940 (300 mm de pluja) al 1950 (389 mm.), durant una bona part dels quals la pluja va fer vaga a les nostres contrades i va portar en conseqüencia  que la majoria de les mines van deixar de rajar i molts pous també es van quedar sense aigua.

 

            Això va provocar que una gran part de les plantacions d’avellaner en regadiu que teníem al terme es van haver d’arrencar i a curt termini, ser substituïdes per vinya que era més resistent a la secada. La vinya que es plantava en sa major part era de la varietat ‘escanyagos’ que segurament devia ser més resistent que no pas el ‘macabeu’, que feia millor vi. La vinya a Vila-seca es plantava a quadre de set per catorze pams, que era la forma tradicional, en canvi, llavors, les platades de vinya que es van fer en terrenys que havien estat de regadiu i que es confiava que ho tornarien a ser al cap d’uns anys quan passés la malastruga, es feien de «camada doble», és a dir, deixant un espai més ampla cada dues files que permetés, quan revingués l’aigua, tornar-hi a plantar avellaners. I així va ser.

 

            Però aquest període de tres o quatre anys entre que els avellaners van fer figa i la vinya va començar a produir, la pagesia ho va passar molt malament, perquè a més de la minva de collites, es van emprendre la perforació de nous pous ja que moltes de les mines ja van deixar de rajar definitivament. La pagesia però era de pedra picada i ho aguantava tot.

 

            La secada va servir també, perquè és fes el primer transvasament, ja que el 1951 l’Ajuntament va demanar aigua del Pantà de Riudecanyes pel subministre a la població especialment a Salou, i així l’any següent es van fer las canonades pel costat mateix de la via del carrilet des de Reus fins a Salou, i a Mas Calvó se’n desviava un ramal cap a Vila-seca, que crec que no va arribar a servir mai pel nostre nucli, i la ramificació es va continuar més tard, pels camins de Salou i Emprius fins a la Burguera i els Estanys cap a la xarxa urbana de l’eixample de Salou.

 

Joan Clavé