El Centru

Acabada la meva estada a Berlín, vaig començar a meditar en que potser ja no valia la pena

seguir escrivint coses. Què podia dir jo que la gent ja no sabes? Era fàcil dir coses d'aquella

 ciutat que rebosa cosmopolitisme i diferència, però una vegada a la meva terreta em

vaig preguntar si tot allò seria possible. Aparentment resultava complex trobar quelcom

del que parlar. Així que donat el cas de que res em va inspirar, vaig decidir obrir un diari a

veure què hi deien. I si, allí estava, esperant-me, seduint-me, cridant-me, inclús ho

havia comentat amb els amics i amb la família. Com diuen els organitzadors, és una

mescla entre Las Vegas i Orlando però al mig del desert dels Monegros, parlo del complex

Gran Scala.

 

“Bienvenido Mr Marshal!” - Vaig pensar - l'oncle de Monegrillo ja es frega les mans perquè farà la primera pela. No és per menys, hotels, parcs temàtics, i camps de golf que farien que el preu de la terra del mig del desert pujés i l'oncle al que feia referència ja no hauria de seguir allargant més l'existència d'aquell r11 destartalat. Arribats a aquest punt em va venir al cap un altre esdeveniment que també ha generat rius de tinta, l'expo de Zaragoza amb un objectiu tant lloable com és l'ús responsable de l'aigua i la sostenibilitat. Fou en aquell instant quan vaig decidir emular a Enrico Fermi – El de la paradoxa, el reactor nuclear i la quàntica – i vaig pensar en la paradoxa que es donaria al desert dels Monegros. Per una banda, es fomenta l'ús responsable de l'aigua a Saragossa, per l'altra la declaració extreta del Heraldo de Aragón feta per un dels promotors de Gran Scala dient: “Si vamos a tener en contra a un lobby ecologista nos iremos a otro lado”. Suposo doncs que aquí tenim la paradoxa del desert, perquè imagino que camps de golf, casinos i hotels mastodòntics necessiten un ús bastant irresponsable de l'aigua i més si et trobes al bell mig d'un desert.

Ara mateix espero i desitjo que el projecte no tiri endavant, però en tot cas, prefereixo pensar en les ensenyances del yin-yang, en el que alguna cosa bona sorgirà de tot plegat. Espero que almenys amb allò de la dualitat de l'Univers i allò de que totes les coses bones tenen una cosa dolenta i totes les dolentes en tenen una de bona, l'oncle de Monegrillo i la gent de Farlete i Lanaja s'omplin les butxaques venent-se la terra. La paradoxa de Fermi treballava sobre la pregunta de si els humans som o no la única civilització avançada de l'Univers. Jo afirmo que si més no som – i serem - la més estúpida i imprevisible.