POSTRES.- El politiquet està malmès. Sembla que no es treu del cap aquesta tragèdia. És realment fort
I avui no ha anat a menjar tomaques saladetes amb el canut de canya.
La tele l’angoixa amb la visualitat i parla dels que porten més llenya al foc per que la llum de la foguera cali en tots els cors i esperits.
Es condol-la. Un fet així entra i crema les reserves de serenitat de tots. Que bonic fora aquest paradís que tenim si fets desgraciats com aquests que com volcans amb magma encesa es precipita sobre dels ciutadans i els aclapara no es produïssin
Quasi li entra un sentiment de culpa. – Que hem fet per obtenir un... – I no acaba. Els que han sofert en pròpia carn la desgràcia no tenen consol i els altres som sers passius que no podem actuar contra el destí. I no hi creiem en el destí, fins que, ell, impassible es presenta i demana exigent el sacrifici.
I continuarem amb la pena. Amb persones que ja no seran aquí. Amb sers que tenien el màxim contacte amb ells i que ara com una bufada de vent ha llençat per terra enfangant il·lusions i fantasies que volien creure junts realitat.
Els desapareguts de la vida ja no tornaran i no consola ni religions i agnosticisme el que ens diguin. La realitat la veiem en un present que ens porta a records antics quasi d’un segon abans de la tragèdia i a un futur amb el llibre tancat al costat que ja no es pot tornar a obrir. Sentir plenament un buit que ja mai s’omplirà i encara que temps i distància son els resort del oblit res compensa la falta del ser estimat que ja no el veiem, no el sentim, no el toquem.
Perdoneu la foguera. Però el foc que un dia varem tastar no s’apaga mai.
El meu condol més sincer als que tenen en pròpia carn aquesta tragèdia. Us acompanyo...
