POSTRES.- Quan se’n ha anat a dinar el politiquet, ha deixat de nou la seva marca en el paper, no vol que res se li endarrereixi i tot el que li apunta al pensament, zas, escrit encara que sigui en un esborrany minúscul però entenedor i li deu semblar que ja ha complert. Ha deixat tot això. Llegiu.
Totes les coses de la vida tenen una solució o varies. Ara una és la perfecta i és la que s’ha de buscar encara que no siguem els pares nosaltres. Si així ho fessin els polítics, que es deixessin el seu orgull particular, el ser JO, probablement resultarien més adients els seus actes.
Si considerem que en qualsevol plantejament de qüestions que presentem a col·lació tindrem un mínim de tres opinions, és necessari obrir l’ull amb la perfecció del que dispara l’escopeta al conill i fer blanc.
Les tres opinions que al menys hem de salvar son els escèptics – que tant els fa -, els favorables – per simpatia, raonaments, etc – i els contraris – per convicció, per oposició,etc. -. I es que es veu que això de les trinitats ens maregen arreu. No és estrany que sigui considerat nombre màgic el tres.
Per reforçar conviccions es creen els amiguismes. És una fórmula també màgica que sumant adeptes al que pensem, expressem, exposem, ja tenim la certesa d’obtenir un quòrum a favor i, aleshores, podem plantar cara al oponent del l’escepticisme, alegrar als que ens afavoreixen i ja son nostres, i lluitar per convèncer als que estan en contra de les nostres tesis o plantejaments i que els hem d’ abatre com sigui, però raonablement amb bones arts.
Això de les bones arts pot ser un problema per que els oponents: escèptics o contraris també poden usar armes, si, totes les dalles, destrals i ganivets per aplanar el que nosaltres volem que prosperi.
Posar d’acord als tres gegants és difícil per no dir impossible.
Crec en una fórmula: Que interessi a tots per igual...la solució del problema plantejat.
El que m’estranya dels professionals de les PES, que davant de les qüestions d’interès general, que a tots els afecta siguin de la posició que siguin, no es deixin les seves renyines d’escepticisme, de contrarietat, de voler la seva i exclusiva raó i facin acte de contrició i abaixin tots el cap com a bens i que allò que es diu als fronts de batalla sigui el seu lema: A l’atac...!!!
Tots els humans tenim misèries que no son la pobresa. Per que no les reconeixem i les llencem a la brossa?
No cal que ho comenti, és prou clar. Els fronts comuns, deuen ser per anar a la comuna antiga per defecar, per altra cosa, ui, no els fan servir per més que ho jurin. Han de fer tots els papers de l’auca per demostrar davant tots els ciutadans que els seu treball, el seu esforç son ingents, que suen la cansalada i que ja no poden més, però ningú se’ls creu. Res. No em vull violentar. Qualsevol dia ens diran que han arribat al millor acord, l’únic... i tots ens en riurem. Per que al cap de quatre dies , ells mateixos, sortiran amb les manxes o fent de flautes i sabrem qui és o era l’escèptic, qui el contrari i qui ha fet la pota de gall. Ja ho deia: MISÈRIES.
