POSTRES.- Ja tenim el temps que és com un exèrcit que ho arregla tot... S’havia dit el politiquet,però quan un posa dintre d’eix temps el rellotge despertador per a tots per que allí comença la cursa, ja em diràs quan soni si ningú dels dirigents, amos del cotarro, en fan cas i continua dormint el personal que ha de posar-se en la teòrica taula rodona – de rodona res, de res -... El temps ha arribat però els amos es neguen a fer el que han de fer.
No comprenia la hipocresia. – Mireu, us dono això...!! Si no ho voleu,per valtres fareu, més per mi.- I és que la paraula donar, serà un retorn, en tot cas, del que se li ha posat a les mans i que Ell, el fill, considera seu, propi, que en disposa i ja està.
Si mirem dintre d’una família qualsevol de nosaltres, generalment, ho dic per que les excepcions confirmen la regla, l’autonomia senyala unes prerrogatives per a uns i per a altres, deures i drets, que no son tonteries. Quan un es separa crematísticament de la arrel que l’ha vist néixer, fer-lo adult i esmerçar-li el camí de la seva prosperitat solitària, - no vull dir que l’amor al lloc de naixement en renegui – però com que la pela és la pela, aquesta no va al tronc primer i després ni tornen el que volen, no, tot és queda en la part que és separa per el diner. O sigui, que l’exemple no pot ser més gràfic. Tots, polítics i votants, per separat, podem tenir el parió a tocar de ma.
Ja sap el politiquet que tot això son vulgaritats. S’haurà de rentar les mans i buscar-se una altra feina més productiva que embassar filosofies que ningú escolta dels qui deuen escoltar. I predicar en el desert..., això pels anacoretes i ermitans.
El que deia... el temps ho arregla tot... o empitjora tot... Que hi farem, Que som nosaltres, temps ?
