POSTRES.- El politiquet i el Groguet encara estan predicant com dos marmanyeres. Estan en el seu safareig i fan anar el sabó de la seva pensa per contribuir al propi benestar en mig de la gentada que davant del Centre Cívic fa el remoreig, com música de fons acompanyant l’acte. Ara, en les posades en servei de quelcom no fa falta el asperges del rector del poble per beneir(?) el bon funcionament. Ja els funcionaris hi han posat les seves urpes marcant les directrius i es dona per descomptat que tot anirà perfecte. Però el record del abans, fa exclamar al Groguet, home escèptic, potser agnòstic, qui sap si llibertari. Ell diu :
- Al menys ja no hi ha llatinades... Com que no en tenim prou amb l’anglès i el xinès que s’apropa -.
– Si ara ja som com amb la República, cadascú a casa seva – refrena el politiquet.
- Però encara n’hi ha que ho voldrien. Ai, si un no hi creu, per que han de presentar-nos la creu? Mira, es renega menys ara contra Deu. Ara és fa la boca aigua contra els polítics. Ja has vist com alguns ja aprofitaven i no hauria set joiós, enfrontar a política i els de la crosta.
- Home, em ve a la memòria el cas d’aquells, per allà als quaranta, quan cansats de tantes històries de misses volien anar a matar a Deu.
- Això va ser famós, va passar allà baix al meu poble. Com si fos ara, l’Abel i el Cisco de cal Lluerna.
- Conta, conta.
- Res, que es trobaren al rector pel carrer,... Els havia pedregat i arrasat tota la vinya i estaven amb la malícia a flor de pell. Al l’encontre li digueren Res que mos has de dir on el tens amagat a Déu. – Però si vosaltres no hi creeu, com podeu buscar una cosa que per vosaltres no existeix?
- Els havia tocat l’arquet i el violí a terra sense ganes de seguir tocant
.- Clar, és evident. Si un no creu en quelcom és que no hi és, que no existeix. El rector s’amagà a l’abadia no fos cas que pensessin i trobessin la solució. Però al cap de temps l’Abel es posà moribund i la família passà al rector la nova per si venia a extremunciar al pobret aubat. Feia dies que no parlava, semblava ja difunt. Quan percebí el flat i veu del rector. Com si tingués un ressort a l’esquena s’assegué al llit i amb calmosa i profunda veu exclamà: - Potser l’has trobat i ara me’l portes per que el mata. No saps que quan un no creu, no existeix...?- I tornar a aplomar-se al llit i ja no digué res més, mes que amb els peus per davant el tragueren l’endemà.
- Aquí també traurem el mort. Per que tot això que ens inauguren, molt bonic però per mantenir-ho en marxa es necessita un caleral.
- Ja li demanaran a la muntanya que els faciliti l’illa del tresor. Que diuen que no hi ha calers i cada dia se’n fan de nous. Tot això és un cero a l’esquera... Ja en demanaran. Al fi i al cap sols et tornen part del que els donem. Ells son els administradors i ja procuren... que tot vagi fi. – deia el Groguet.
- Que no ens passi com a molts homes que entreguem el bossot i després a fer aigües davant de la dona que te la gerra i el cullerot per treure les olives.
- Les dones son les ames dels calers de cada casa o si no les finances riu avall. Els agrada això de disposar.
- J a saps que li va passar al Quimet de Ca Coca amb Xixí? Doncs li digué a la mestressa.
Fina,- ell li deia així en ves de Josefina - donam diners per tota la setmana.—No en tinc, que no en vares portar prou i els necessito per la casa. Passa-t’ho com puguis. I es quedà amb els morros eixuts.
Ell, diuen que el seu primer pensament fou. Però ella en té per el seu finançament pagant jo. I si jo em quedés el que em pertoca... ? Ella, que les dones sempre escolten fins quan parlen, no es feu enrere – No ho provis, soc jo l’ama dels diners i en faig el que jo vull... Comprens?
Ja els manamés anaven cap a l’edifici per fer els parlaments de rigors per repassar amb veu i mans les cares de tots els assistents i fer-los contents quan he tornat a penjar l’orella per escoltar al Groguet i politiquet i poder-ho transmetre quan sigui possible. Ara, silenci, bé silenci, no, però si escoltar als cap de brot... Que després hi ha taula parada i encara que un ha dinat bé a ruquet regalat no li miris les dents.
