POSTRES.---Aquests dies enrere han servit al politiquet per contactar amb companys d’altres pobles que tenen dèries iguals o semblants i que ara que la edat els juga la mala passada de tenir-los desprotegits d’aclamacions i de consensos, quan es troben rememoren temps que ja no tornaran si no en el seu record.
Casualitats el feien xocar de mans amb el Groguet, home socarró i xistós amb el quan coincidiren varies vegades fa anys, però una en una recepció en el poble del Groguet on es reuniren el personal mandatari dels ajuntaments dels dos pobles per fer una celebració.
Era la tarda d’un dia de festa i les dos corporacions amb els millors vestits i sabates semblaven ministres. El lloc, la casa pairal d’un d’ells, i en la sala amplia de rebuda, ben il·luminada, tots el adorns eren pocs. Miralls on els bigotis aguaitaven per veure la fatxa, quadres de pintures ben emmarcades i en lloc preferent una cornucòpia, el cap d’un cérvol o cabra salvatge i encreuats per davall dos espasins.
El politiquet amb el grup de companys del poble els alertà de la cornucòpia i dels espasins. Amb veu per que tots ho sabessin els digué : - Fixa’t, i bones puntes, com hi trauríem CARAGOLS.
El Groguet que era prop del grup dels del poble veí, amb la sorna característica en ell digué amb veu quasi de xantre : - I per matar RABOSES. Si les dos parts no sabessin el renom que havien conquerit a través del temps, un pensaria en alguna disputa entre els grups, però com que tots ells assabentaven que CARAGOLS era el renom dels vilatans del Groguet i RABOSES el del politiquet es feu un silenci que solament la senyora amfitriona va desfer quan els cridà per que acudissin a taula per començar el refrigeri per el que havien set citats. Coses de rampells que quan han sortit de la boca el que ho ha provocat voldria fondre’s.
Però avui, encara que el record no perdona ni el Groguet digué RABOSES ni el politiquet CARAGOLS. Si que mentre es saludaven el politiquet trencà el gel i com que els politics inauguraven, ells a sota veu parlaven de situacions actuals. Vaig poder escoltar al Politiquet que amb èmfasi destriava una teoria
Em deia un polític. Primer crear una necessitat de feina – amb el Centre Cívic ni hauria algun de lloc de ... - per després crear un lloc de treball... per l’amic. El lloc el paga els pressupostos adequats per això de crear llocs de treball. Fàcil. Ens fem polítics i ens creem el nostre propi lloc de treball i si el lloc polític que ocupem ja és remunerat podem cedir el lloc a l’amic que ens vota, i si això ho practiquem amb assiduïtat, doncs, mira, quants amics tenim que ens voten...?
És una professió en que s’ha d’estar molt atalentat. Si, si, talent, això és, talent... Tots quan ingressen en la professió han de superar eix escull. N’hi ha que s’hi aguanten tota la vida i fins els posen plaques als carrers... Que s’ho mereixen... de valent.
La conversa continuava i algun veí escoltava amb orelles com a pàmpols el que la parella desgranava en ses dots profètiques. Se’ns faria molt llarg. Deixarem les oïdes penjades a prop i pensarem en copiar-ho en altre post. A veure com s’esbarren...
