Carme Mas

Fa uns dies vaig llegir una entrevista al suplement de "El País" a la filòsofa Amelia Valcárcel en què se li preguntava sobe el que ella anomena la nova ètica política. La seva resposta em va semblar d'allò més lúcida. Per a Valcárcel, la nova ètica política és:

"Visión de largo alcance,

valor para llevarla a término,

capacidad de pacto para acordar las cosas que no se pueden dejar a una legislatura,

prudencia para`pensar objetivos y cuáles son realizables

-porque no se hace girar un transatlántico en diez minutos-

y mucha generosidad para pensar en los demás."

Aquesta reflexió, succinta i amb càrrega de contingut, és un autèntic full de ruta per a la legislatura que ha començat, un camí per aconseguir una nova forma de fer política.

És una bona manera de començar el 2007!

 (Segueix)

Adolfo Pérez Esquivel, Mario Soares, Federico Mayor Zaragoza, Pere Casaldàliga, Danielle Mitterrand, Arcadi Oliveras i Ernesto Cardenal són alguns dels primers signats del MANIFEST A FAVOR DE LA VIDA, LA PAU I LA IGUALTAT, que ha impulsat la Fundación Cultura de Paz.

Llegiu i signeu el manifest!

Manifiesto a favor de la Vida, de la Paz, la Igualdad

Cada día mueren 35.000 niños de hambre según la FAO. Es un genocidio de proporciones impresionantes, al que asistimos impasibles. Al mismo tiempo, se calcula que el gasto diario en armamento es de 2.800 millones de dólares y los subsidios agrícolas de los Estados Unidos y de la Unión Europea rondan los 800 millones diarios. No hay fondos para el tratamiento del SIDA... pero los beneficios del complejo industrial bélico–militar dirigen en buena medida la economía mundial. Es apremiante compartir justamente. No hay mejor caldo de cultivo de la radicalización, la animadversión y la agresividad que la humillación y la exclusión. La violencia no se justifica, pero sus orígenes deben de examinarse atentamente.

En lugar de fortalecer el multilateralismo y dotar a las Naciones Unidas de los medios y autoridad necesarios para emprender un gran plan global de desarrollo en beneficio de todos, se siguen explotando los recursos naturales de países progresivamente empobrecidos cuya ciudadanía se ve forzada a emigrar en circunstancias que con frecuencia constituyen un agravio a su dignidad. No es con votos cautivos, con obediencia ciega y con temor como se construye y consolida la democracia genuina. No es con guerras de codicia, con demostraciones de fuerza, acciones bélicas e invasiones dirigidas por intereses económicos y energéticos -que generan una espiral de violencia, de acción y reacción, de intervención y represalia- como puede hacerse frente a los grandes desafíos y asimetrías de todo orden que presenta la situación mundial.

Los gobernantes abdicaron de sus responsabilidades políticas, sustituyendo valores universales por las leyes del mercado. El resultado ha sido la concentración de la riqueza en unas cuantas manos y la ampliación de las brechas sociales y económicas.

¡NO A LA POBREZA! Hay que exigir a los gobernantes, a través de un auténtico clamor a escala mundial, que den prioridad al cumplimiento de los Objetivos del Milenio. Ha llegado el momento de la no resignación, de la implicación personal.

Proclamamos, una vez más, que no justificamos los atentados y la violencia, venga de donde venga. Condenamos todo tipo de terrorismo: el de los grupos ocultos en las sombras y el terrorismo de Estado. Se ha utilizado la tortura, el trato cruel y degradante, violando reiteradamente el derecho internacional y humanitario.

Es necesario que la Comunidad Internacional ponga fin a la barbarie, a las masacres. Como se establece en la Carta de las Naciones Unidas son los pueblos los que deben decidir sobre su destino. Debemos sumar con apremio voces de todos los pueblos del mundo para decir: ¡BASTA! A LA GUERRA Y A LA VIOLENCIA.

Hemos callado en exceso. Ahora se acabó el silencio. Los pueblos elevarán su voz. La guerra es una tragedia para todos. Es urgente desarmar la razón armada. Hoy más que nunca son necesarios la capacidad de diálogo y de alianza, el compromiso de intentar la resolución pacífica de conflictos, fomentando actitudes de encuentro y respeto a los demás, mediante la aplicación cotidiana de los Derechos Humanos.

Es necesario cambiar el curso de los acontecimientos a través de acciones colectivas, desarrollando la solidaridad entre los pueblos. Es urgente que los intelectuales, artistas, educadores, científicos... abandonen su pasividad y pasen a la acción. Sólo así sus escritos y sus palabras serán creíbles y podrán contribuir a sumar sus esfuerzos a los de muchos otros para detener la locura de la guerra, de la confrontación y de la violencia.

Ha llegado el momento de la gente. Y, sobre todo, de los jóvenes, de los hombres y mujeres que reclaman otro mundo posible. Las instituciones y medios de comunicación deben ayudar a la ciudadanía mundial para que, por fin, dejen de ser espectadores y desempeñen su función de protagonistas en el diseño del futuro. Los gobernantes, parlamentarios, miembros de los Consejos Municipales... tienen una especial responsabilidad en este cambio histórico.

Ha llegado también el momento de las culturas y religiones más diversas para que, unidas por la solidaridad y amor al prójimo que les es inherente, se sitúen en la vanguardia del rescate de la dignidad humana.

Es necesario que los pueblos asuman la resistencia social, cultural, política y espiritual a través de movilizaciones, de la no cooperación a la violencia e injusticia, de sumar esfuerzos con otros pueblos y denunciar a los responsables de dominaciones y del dolor que afecta la humanidad.

Hay que ponerse en pie, en pie de paz y caminar hacia nuevos horizontes de vida y no de muerte. A pesar de todo, esa es la esperanza.

Por cuanto antecede, con la mirada puesta en las generaciones venideras, hacemos un llamamiento a todos quienes se sientan igualmente concernidos para que manifiesten pacíficamente, a través de todos los medios a su alcance, presenciales y virtuales, su adhesión a la paz:

NO A LA GUERA Y A LA VIOLENCIA!

SÍ A LA PAZ Y A LA JUSTICIA!

Durante 24 horas, en todas las partes del mundo, nos manifestaremos de viva voz o a través de los medios de comunicación los próximos días 10 y 11 de diciembre de 2006, en conmemoración de la Declaración de los Derechos Humanos.

Si logramos avances progresivos, pronto podrá alcanzarse la “mundialización de la conciencia”, la independencia real de los pueblos.

 (Segueix)

M'ha interessat molt l'article de Carme Valls publicat a El País d'avui. La presidenta de la Fundació Catalunya Segle XXI reflexiona sobre el comportament de la ciutadania en les passades eleccions a Catalunya. S'interroga sobre el significat i les causes de l'abstenció, com a renúncia a exercir un dret democràtic i, també, dels vots en blanc. ¿Què ha faltat? ¿Quins mecanismes s'haurien de posar en marxa per estimular la participació? ¿Com ha de ser el lideratge polític del segle XXI?

Us animo a llegir el seu article.

Quantes dones no van anar a votar el passat 1N? Alguna d’elles va pensar que només fa 75 anys que podem votar al nostre país? Per què malmetre un dret que es va aconseguir després de tantes lluites?

Sovint cal fer memòria del passat per interpretar el present i encarar el futur. El dret de vot per a les dones no va ser fàcil. Primer es va aconseguir per a les solteres emancipadees i les vídues, el 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera. No podien votar les casades amb la increible raó d’”evitar les disputes entre cònjuges”.

Amb la II República es va atorgar a la dona el dret de ser elegible però no electora. Aquest dret va facilitar l’accés a les Corts espanyoles de Clara Campoamor i Victoria Kent. Una i altra defensaven postures diferents. La primera, decididament a favor i la segona, amb reticències, perquè creia que les dones eren majoritàriament conservadores i podrien votar en contra de la República. Sortosament Campoamor es va sortir amb la seva i l’1 de octubre de 1931 es va aprovar el dret de vot per a la dona.

Ara, 75 anys després, l’1 de desembre de 2006, s’ha aprovat una Proposició no de Llei sobre la commemoració del reconeixement del dret a vot femení.

Si al segle XX va ser un repte aconseguir el vot de les dones, ara, en ple segle XXI, el repte es la paritat. La dona continua encara sent invisible en consells d’administració, en els primers nivells de l’administració, en els òrgans legislatius i consultius del país.

Resta encara un llarg camí per aconseguir la paritat de gènere. La tasca de les pioneres encara està per concloure.

 (Segueix)

En l'àmbit educatiu és coneguda la solvència de criteri del professor Marchesi en les reflexions sobre educació. L'article que publica avui El País focalitza sobre aspectes que somouen, avui, el món educatiu. Com s'ha d'afrontar els problemes de convivència a les aules? Com s'ha d'atendre els alumnes amb conductes disruptives? Quines actituds i aptituds exigeix la docència, avui, per als seus professionals? Quin compromís ha de tenir la societat en la tasca educativa dels seus infants i joves?

Us convido a llegir l'article d'Àlvaro Marchesi, que transcric textualment.

En el moment històric que estem vivint, complex i convuls alhora, en què massa sovint se’ns vol fer avançar vers un pensament únic, diposar d’un espai per valorar la diferència és una oportunitat que no hauríem de malmetre. Menys, encara, si porta com a valor afegit un gest solidari. Em refereixo a la recent projecció solidària a Tarragona de la pel·lícula Ti voglio bene Eugenio, dirigida el 2001 per Francisco José Fernández. Basada en un fet real, aquesta producció italiana, de la mà d’un director tarragoní amb una extraordinària sensibilitat pel tema, posa a l’abast del públic la història d’un noi amb síndrome de Down i la seva inserció en l’entorn social i laboral. El preu simbòlic de l’entrada es va destinar, per part dels organitzadors de l’acte, a l’Associació Síndrome de Down de Tarragona, entitat amb una llarga i continuada trajectòria a la ciutat.

Ja fa anys que a l’escola es va optar per un model inclusiu en què els alumnes amb aquesta o altres problemàtiques viuen i conviuen amb la resta de companys i companyes de la seva edat. Tanmateix, quan l’etapa escolar acaba i cal iniciar una etapa laboral, les dificultats per a una bona inserció social s’acreixen. A les famílies se’ls plantegen molts dilemes, especialment si opten per acompanyar el seu fill o filla per processos que estimulin l’autonomia personal i respectin la seva llibertat. I en aquest camí no poden deixar de banda un seguit d’interrogants. Qui en tindrà cura quan no hi siguem? Quin ha de ser el paper de la societat? Quines polítiques s’han d’implementar per garantir la igualtat d’oportunitats?

Aquestes i altres preguntes ens portarien lluny. Val la pena reflexionar sobre el tema i mirar al nostre voltant. Les estadístiques apunten que hi ha actualment a Espanya 30.000 persones afectades per la síndrome de Down, la majoria de les quals està per sota dels 35 anys, un nombre important de joves que sovint no compten amb el reconeixement i el suport social que necessiten.

Aprofitem l’oportunitat per prendre consciència de la nostra realitat ciutadana, per apropar-nos a les vivències de les famílies amb fills i filles afectats amb la síndrome de Down, per conèixer la tasca de les entitats cíviques, per analitzar la resposta de les institucions i per interrogar-nos personalment i col·lectiva si, com a ciutadans i ciutadanes, les nostres actuacions contribueixen a fer el nostre entorn més just, més solidari i més integrador.

Avui ha sortit a la venda el nou disc en català de Joan Manuel Serrat. M'han agradat alguns dels seus comentaris: "La gent hauria de poder escoltar les cançons sense presses." I és cert. Ens convé un oasi de calma, de tant en tant, per fer una aturada als nostres camins quotidians, sovint massa atrafegats, massa activistes, massa poc reflexius.

Ha estat inevitable que li preguntessin si la crispació generada per la tramitació de l'Estatut afectaria la promoció del disc. Amb la sensatesa que el caracteritza, Serrat deia dissabte passat a "El País": "Estoy a favor de mis conciudadanos, de la opinión mayoritaria de mi pueblo. El Estatuto es un camino de diálogo, respeto y tolerancia". C'est ça!

Gràcies, Joan Manuel, per la teva música i les teves reflexions.