Bloc del Catarrà

La selecció estatal va acabar ahir la seva actuació en el mundial d’Alemanya 2006. Va certificar la seva eliminació Zinedine Zidane, marcant el tercer gol. El capità francès, que viu les seves últimes hores com a futbolista professional, es va fer un regal amb un tercer gol inesperat per a un equip de Luis Aragonés abocat a l’empat.

La roja, com va ser batejada darrerament, se’n va del mundial després de transitar per un camí que ja coneix: va enlluernar tothom en la seva presentació, contra Ucraïna, i va arrodonir una primera fase sòlida.

Acavall d’una certa eufòria—alimentada més per l’entorn que no pas pels jugadors, sempre refugiats en el tòpic per evitar gastar a compte—, va afrontar el partit amb optimisme. Tenia davant seu un equip francès que continua liderat per la generació campiona del món i d’Europa. França va arribar a vuitens de final in extremis, després d’un sèrie de tres actuacions decebedores. Només contra Togo el conjunt bleu va exhibir algun potencial. Com sol passar, els dos equips representaven coses totalment diferents.

Un conjunt primaveral, el de Luis Aragonés, contra un equip francès dominat pels veterans. El gol de Villa, contestat pels de Ribery, Ramos en pròpia porta i Zidane, van donar forma al partit menys pensat per als de la roja. Luis Aragonés és ara el centre de totes les mirades. El veterà seleccionador havia sorprès gratament tothom amb la verticalitat de l’equip en el debut.

Per primera vegada en molt de temps, l’equip estatal representava uns altres valors futbolístics. Instal·lada, doncs, més enllà de la fúria, amb actors com ara Xavi, Xabi Alonso i Cesc, hi ha havia un respecte gairebé mai vist en el tracte de la pilota. Una nova higiene dominava la construcció d’un conjunt dissenyat per canviar la història. I precisament per canviar alguna cosa, per arribar allà on mai no s’ha pogut arribar, s’ha de fer una cosa diferent a totes les que s’han fet fins ara. I semblava que Aragonés ho entenia així. Però va durar poc, aquesta percepció.

El 0-1 provisori contra Tunísia va provocar que el seleccionador tornés al dibuix de sempre i recorrés a Raúl. Va guanyar el partit contra els africans, però havia sacrificat els seus nous arguments per fer-ho. Després d’un partit jugat amb els suplents contra Aràbia, aquella percepció es va confirmar amb l’alineació de Raúl en lloc de Villa. Villa, golejador estatal de l’última lliga, arribava al mundial en el seu millor moment de forma. Lluitador i amb bon peu per al gol, l’asturià no va tenir l’oportunitat de jugar 90 minuts en cap dels quatre partits. Ahir tampoc. Què queda? Un equip amb elements joves i amb experiència. Si el pes de la derrota no és tan gran per fer tornar els defensors d’antics discursos de casta y furia, la selecció estatal continuarà endavant amb un canvi copernicà que, a llarg termini, podria donar els resultats esperats. Però el dilema serà duríssim, perquè els d’Aragonés han perdut, per la qual cosa ningú no els donarà la raó.