enzoslot

    A il Commendatore no li queda cap més remei que claudicar davant la evidència: el motor d'un cotxe de competició ja no pot continuar situant-se en posició anterior, sino que per una questió de repartiment de masses, la seva posició ha de ser central posterior. Recordeu que en Wifredo Ricart a l'any 1939 ja ho havia possat en pràctica al seu Alfa 512 monoposto Grand Prix.

    Aquesta posició del motor dona origen al 250 LM, que no deixa de ser  un 250 P amb sostre. La carrosseria se li encarrega a Pininfarina, que assoleix un volum elegant i atractiu. Sota d'aquesta forma hi ha una complexa estructura de xassís, en contraposició al bastidor relativament senzill dels GT, una suspensió, tant anterior com posterior, independent, amb molles helicoidals i doble forquilla, localitzades on els GT encara tenien l'eix motor. Tots, excepte el primer, tenen motor Colombo V-12 de 3,3 litres, que desarrolla una potència d'uns 320 cv mitjançant una caixa de cinc relacions. La alimentació del motor es fa amb 6 carburadors Weber 38 DCN. Per aturar els 861 kg que pesa en ordre de marxa, es disposen discs de fre a les quatre rodes, formades per radis amb subjecció central. Tot i ser un cotxe de carreras amb l'habitacle del pilot extremadament estret i amb un porta-equipatges molt reduït, Ferrari el presenta com un model GT apte per a la circulació en carretera oberta. De les trenta-dues unitats fabricades, només es dona tractament de vehicle de carretera a dues, amb un equipament i acabat interior digne d'un esportiu de l'època. 

    A les 24 Hores de Le Mans de 1965 s'inscriuen Jochen Rindt i Masten Gregory amb un 250 LM amb el suport de l'escuderia privada NART (North American Racing Team), dirigida per Luigi Chinetti. La inscripció es realitza com a prototipus, i en conseqüència s'han d'enfrentar al Ford GT 40. Els dos pilots condueixen el LM al límit, però els prototips més ràpids els van deixant enrera. Inesperadament, els cotxes dels seus rivals comencen a tenir problemes mecànics, i això fa que el Ferrari 250 LM pugui creuar la meta en primera posició. Tots els GT es veuen obligats a abandonar la carrera, a excepció d'un Daytona de Carol Shelby. Tot i la problemàtica que ha patit Enzo per a la homologació del model i la seva posterior inscripció a la carrera, el resultat no deixa de ser més que satisfactori, més encara tenint en compte que el segon i tercer classificats són dos Ferraris oficials.

    Model 1/32:

    La fabricació d'aquest cotxe d'slot es remonta a fa gairebé 10 anys, quan localitzo casualment una maqueta estàtica d'Airfix a escala 1/32, corresponent a una sèrie de les que van dirigides a principiants.

    En un primer moment, em plantejo la possibilitat d'adaptar un xassís comercial a la batalla de la carrosseria, però aviat m'adono que si li he de fer excessives modificacions, pot ser em resulti més senzill fer-ne un de nou en nou.

      Xassís:

    A partir d'un perfil en U d'acer, poso a mida la bancada principal, on s'hi ubiquen els eixos, el suport posterior del motor, el de la guia i les quatre fixacions roscades de la carrosseria. A l'eix posterior s'hi col·loquen coixinets de niló, mentre que a l'anterior, degut al seu menor desgast, decideixo fer que el rodament es faci directament sobre el perfil d'acer. Cal recordar que no és un model per a competir, si no que la seva funció és viure a la vitrina i donar un parell de voltes de tant en tant per plaer. Per això la elecció d'un perfil d'acer i no un d'alumini, que li donaria major lleugeresa i menors inèrcies, però a la vegada, una estabilitat més delicada, donat els diàmetre de les rodes i l'amplada dels eixos. El pes del xassís permet tenir el CDG força baix, sempre és clar, tenint en compte que es tracta d'un model clàssic, amb les rodes d'un diàmetre considerable que fan que el motor rodi força allunyat de l'escletxa. No cal dir que aquesta configuració dona un comportament amb moltes inèrcies i força rigidesa. Finalment, cal afegir que el xassís està tractat amb una laca per a metalls, cosa que fa que no s'oxidi l'acer. 

    Mecànica:

    Es tria el motor RX 4 d'Scalextric per la seva progressivitat, potència en baixos i retenció, doncs el que aquí es busca és el plaer de la conducció i no es la velocitat pura. El pinyó és el de 9 dents que munta de sèrie el motor. La corona, una Ninco de 27 dents, va muntada en un eix de la mateixa marca. L'eix anterior també és de la mateixa marca, així com les llandes de radis i els pneumàtics. La guia, una superslot de les antigues, es posiciona sobre el seu suport mitjançant el sistema que feien servir alguns cotxes britànics dels anys 60. Es fixa amb una famella mètrica no del tot apretada per a que permeti el gir de l'eix. La independència del suport de la guia respecta del cos principal del xassís, permet la seva regulació en alçada, sobretot en el moment que es decideix posar uns pneumàtics d'un altre perfil.

    Carrosseria:

    De la carrosseria original, exteriorment només es manipulen els baixos de la part anterior i posterior, que en la maqueta formen part de la mitat inferior del cotxe, que s'ha decidit suprimir per a col·locar el xassís. La resta de components originals, com ara els llums i els tubs d'escapament, es respecten. Només es substitueix la calandra per una relliga d'alumini per tal d'assolir un major realisme. En canvi, pel que fa a la safata del pilot, per problemes de convivència amb el motor, es decideix fer-la de nou, adaptant-hi un pilot Ninco amb casc tipus jet, el volant de sèrie i una palanca de canvis formada per una agulla de cap. Les calques són de la maqueta original. El fet d'intentar posar la carrosseria el més baixa possible respecte de la pista, és del tot voluntari, per assolir un major equilibri dinàmic, tot i que no es correspongui de manera estricte amb el model 1/1. Com ja he comentat d'altres vegades, la pintura que utilitzo sempre és de la casa Tamiya referència Italian red en spray, sense cap tipus de vernís d'acabat superficial. 

    Al cap dels anys, han sortit diverses versions comercials d'aquest Ferrari, que sens dubte tenen un aspecte inmillorable en comparació a aquest, però no tenen aquesta pàtina d'artesanalitat i simplicitat. Quan vaig fer l'adaptació de la maqueta estàtica, només buscava construir un Ferrari dels anys seixanta amb un comportament previsible i agradable de pilotar. Segurament serà bo fer un repàs dels models comercials més endavant, i fins i tot fer una comparativa pel que fa a proporcions i escala.

    Força Scuderia!