Per tancar el repàs de totes les referències d'aquest model, si més no pel que fa a les produccions de gran sèrie i a escala 1/32, aquest cop li toca el rebre, pot ser, a la millor reproducció que s'ha fet del 250 GTO, que no és altra que la de Fly.
CARROSSERIA:
A simple vista i ens línies generals, les proporcions són molt correctes. Només es pot criticar la part central de l'aleró posterior, que aparentement és massa prim i corbat.
L'aspecte de la pintura i la seva brillantor és inmillorable, així com també la tampografia. Es troben a faltar els escuts, tant el corporatiu com el de l'Scuderia, segurament per motius de llicències.
Hi ha gran quantitat de detalls de qualitat. Les tanques del motor, amb foto impressió, tenen un aspecte realment bo, així com també les corretges i les fixacions de les tanques, ambdós tampografiats. Els tubs d'escapament tenen la simulació d'un tub de doble cos, que servia per a minimitzar les turbulències de l'aire i poder extreure millor els gasos de la combustió. Hi ha la simulació dels pilots que il·luminen la matrícula posterior també tampografiats, i amb un lleuger relleu. Les òptiques, tant anteriors com posteriors, donen molt bé la idea de com són en el cotxe real. Així com en la unitat de Superslot el frontal es queda una mica curt de detalls, en aquest cas, entre la calandra amb "il Cavallino" i els llums de llarg abast, es pot considerar pràcticament perfecte. Les llandes són quasi reals, amb les palometes de tres aspes molt ben definides, però s'hi troba a faltar els disc de fre. Els pneumàtics, correctes de dimensions, tenen la banda de rodadura llisa, cosa que els hi fa perdre credibilitat. Fly ha definit dibuix en altres models, però aquí, per una mica, ha quedat malament.
Un aspecte criticable, és que es veuen les tripes, com ara el motor, els cables que l'alimenten, etc. a través de les brànquies laterals, tot i que realment cal fixar-hi molt la vista. També hi falta la ventilació del vidre posterior, que permet extreure l'excessiva calor que es genera al cockpit.
El cockpit està ben definit, amb el volant i la palanca de canvi ben reproduits. Només s'hi troba a faltar l'escut al centre del primer. L'arnés de seguretat del pilot, no està pintat si no que és una peça a banda, com també passa en altres models de la marca. La decoració del pilot fa el fet.
XASSÍS I MECÀNICA:
La unió entre el xassís i la carrosseria es fa mitjançant tres cargols Phillips amb el pas de rosca massa ample pel meu gust. La part inferior del xassís està força detallada, tot i que no hi ha cap part destacada amb tampografia. El reforç que serveix per a fixar el cotxe a la caixa expositora, sembla que sobresurt en excés, amb el perill de que al rodar per la pista es pugui enganxar en algun canvi de rasant de la mateixa. La part interior és poc plana i això dificulta la basculació i en conseqüència es preveu un comportament relativament brusc.
El motor és un Mabuchi de caixa curta, i la seva disposició és anterior, entre els semieixos, fet força freqüent en aquesta marca. Cal recordar que aquesta, té el costum de situar el motor en la posició el més semblant possible a la que porta el cotxe a la realitat.
La transmisió, que porta la força motriu a l'eix posterior, es realitza mitjançant una junta homocinètica, amb recolzament proper a aquest. El pinyó és de bronze i la corona de plàstic gris. La relació entre pinyó i corona és 9/27. El pes del conjunt es queda en uns continguts 68 grams, un cop descomptat el pes del iman, cosa que sens dubte li donarà gran agilitat a la pista.
PROVA DINÀMICA:
Abans de posar el cotxe a la pista per a trobar els seus límits, és bo fer un rodatge a poca velocitat. Cal que els elements mecànics assoleixin una adaptació entre sí. Quan adquireixo un model, tinc per costum engreixar-lo. A continuació el poso sobre el banc de rodatge entre mitja i una hora, fins que els engranatges s'han acoblat.
Tornant al 250, el seu aspecte rodant per la pista és inmillorable. Es té una sensació de gran realisme. Després d'haver passat més de quaranta anys des de la creació del model real, la seva elegància encara és notòria. Cal començar a coneixer les seves reaccions. Després de donar unes quantes voltes, és descobreix que aquestes no són gaire bones. La trajectòria en línia recta és fina i impecable. L'entrada en corba es molt complicada, amb una clara tendència a aixecar la roda posterior interior. El pas per corba ha de ser molt baix i suau si no volem tenir una sortida, i cal dosificar el gas amb molta cura. La sortida de corba també s'ha de fer amb gran suavitat, i no es pot obrir del tot el gas fins que la cua no està aliniada amb la següent recta. Tot i així, quan es prem a fons, la part posterior tendeix a donar batzegades, tot patinant el tren posterior, degut al mal repartiment de masses. La retenció del motor és molt baixa, cosa que provoca que les frenades s'allargin en excés. L'accel·leració és més que suficient pel pes del model, a la vegada que molt pregressiva.
AFINAT CONSERVADOR:
A simple vista, si es pot aconseguir baixar el CDG, el comportament millorarà sensiblement. Sense modificar gaire cosa, l'única manera és rebaixar els pneumàtics. Això es pot fer a base de paper de vidre de gra mig.
Els pneumàtics de sèrie milloren amb les voltes, adquirint més grip. A mida de que les gomes posteriors es gasten, l'entrada en corba es torna més delicada, però la sortida és més eficaç.
Afluixant mitja volta el Phillips posterior, el xassís bascula respecte la carrosseria i el comportament es torna més civilitzat. Cal ser molt escrupulós amb el torsor del cargol, ja que al tenir el pas de rosca molt ample, qualsevol excés de gir provocarà massa basculació.
També es poden afluixar els semieixos anteriors, assolint un recorregut vertical addicionat d'un milímetre aproximadament. Això dona una major suavitat de conducció, però a la vegada fa més crítica l'entrada en corba, ja que es perd recolçament del tren davanter.
Tots els problemes de la cua es poden minimitzar amb la incorporació de llast en la línia del CDG. El gramatge d'aquest, ha de ser a gust de cadascú, doncs guanyarem estabilitat però també es dispararan les inèrcies, i amb elles s'allargaran les frenades i s'alentiran les accel·leracions.
En resum, tenim una reproducció d'una gran bellesa, una relativa solidesa i un comportament delicat, que ens permetrà passejar per la pista per a fer gaudir els sentits, però que té unes opcions de preparació molt limitades. No cal mirar el cronòmetre per a res, només gaudir i intentar donar el major nombre de voltes sense sortir de l'escletxa.
Força Scuderia!
