enzoslot

    Continuant amb la parella de fet FERRARI-EXIN, us voldria parlar de la segona referència que va editar la casa catalana, de la casa italiana: el Ferrari GT 330. Un model que no podem dir que sigui per a conmemorar una gran victòria de l'Scuderia o d'un dels seus pilots, tot el contrari.

    Però abans d'entrar en matèria, crec que serà bo fer una petita resenya del model a escala 1/1, que no és altre que el Ferrari 330 P3.

    Temporada 1965. Il Commendatore acaba de guanyar les 24 Hores de Le Mans amb un ja obsolet Ferrari 250 LM, que no corre a l'empar de la casa mare, sino que pertany a l'escuderia privada NART (North American Racing Team). Aquesta vegada els dos cotxes oficials han abandonat. S'ha iniciat el duel entre Ford i Ferrari, l'americana amb els seus GT 40 Mk II oficials. Tot sembla indicar que just s'ha salvat l'honor. Per l'any següent s'ha de preparar una màquina prou desenvolupada per a combatre a Ford, que ja li ha perdut el respecte a la tot poderosa Ferrari.

    Temporada 1966. Ferrari desenvolupa a partir del 365 P2 el que serà el 330 P3. La designació 330 surt de la cilindrada unitària de la mecànica V12 a seixanta graus, 330 cc per cilindre. Té una capacitat de gairebé quatre litres, 3967 cc per a ser més exactes.El carrosser Piero Drogo, junt amb l'enginyer Mauro Forghieri, dibuixa unes formes envolvents i voluptuoses, amb una cua truncada de particular bellesa. El P3 és 9 cm més curt que el P2, 11 cm més ample i 6 cm més baix. Amb l'augment d'amplada s'aconsegueix una major amplada de vies i per tant, es poden muntar pneumàtics de major amplada, cosa que dona una major adherència. De la disminució de l'alçada del centre de gravetat es deriva una major agilitat  en el pas per corba i capacitat de tracció. Per primera vegada, Ferrari utilitza plàstic reforçat amb fibra de vidre a les portes, que abans eren d'alumini. El xassís és de tipus tubular, a base de tuberia d'acer reforçada per panells d'aliatge d'alumini rematxats (recordeu que la tecnologia per a soldar alumini encara no estava llesta). Els frens actuen sobre discos ventilats a les quatre rodes. La mecànica, amb dos vàlvules per cilindre, i alleugerida prop de 30 kg, deixa l'alimentació per carburadors Weber i agafa la injecció de gasolina Lucas. S'assoleix una potència de 420 cv a 8.200 rpm. L'embragatge és d'origen alemany construït per Borg und Beck, així com també la caixa de canvis de cinc relacions, de la marca ZF, tot i que en un principi es volien fabricar els dos components a Maranello, però uns problemes de producció van desestimar-ho. El pes total en ordre de marxa es queda fixat en 720 kg. La suspensió és independent a les quatre rodes.  La seva velocitat punta estimada, depenent de la relació de la caixa de canvis, pot arribar a 310 km/h.

    Arriba l'hora de la gran carrera, les 24 Hores de Le Mans. Ferrari pot disposar de tres unitats a la línia de sortida. Ford alinia vuit prototips del model Mk II. El Ferrari 330 P3 de Richie Ginther i Pedro Rodríguez arriba a dominar la cursa fins a la decena hora, quan es veu obligat a abandonar per problemes tècnics. El mateix li passa a la segona i la tercera unitat, quan no poden passar de la disetena hora de carrera. Per contra els Ford acaben la carrera en les tres primeres posicions del podi. El que a l'any anterior gairebé havia passat, aquest és una realitat: Ferrari perd la hegemonia en la carrera de resistència més famosa de tots els temps. El que Ford havia volgut fer als despatxos, absorvir Ferrari, ho assoleix a la pista, en un escenari emblemàtic.

    Corre l'any 1969. EXIN rendeix homenatge a un dels més bells automòbils del Mundial de Resistència, realitzant un producte en la seva línia. La qualitat és considerable, i fins i tot s'arriben a exportar certes unitats a la Gran Bretanya. S'està reproduïnt un cotxe guanyador però que no va guanyar, si més no a la mítica carrera francesa. A vegades, a la vida no n'hi ha prou amb ser bo, cal que no hi hagi ningú millor. Normalment la història només recorda el millor, tot i que el que li va al darrera sigui també un fuori classe.

    Existeixen quatre versions d'aquest model, una editada per EXIN, la de 1969, i les tres posteriors per Tecnitoys, una venuda com a sèrie Vintage, l'altra com a component d'una col·lecció de l'Editorial Altaya i la darrera com una de l'Editorial Planeta. Tots els models comparteixen el motlle creat els anys seixanta per EXIN.

    Versió EXIN. El Ferrari GT 330 es produeix en cinc colors: blanc, verd, blau clar, vermell fosc i clar. Aquest darrer és el més difícil d'aconseguir a l'actualitat donat que es van vendre molt poques unitats (per això no el veieu a les fotos). Des de l'inici de la seva producció fins el 1972 té la referència C-41, a partir de 1973 i fins que es deixa de fabricar a l'any 1980, la 4041.

    No hi ha altre decoració que els típics dorsals blancs amb el número negre, de tipus enganxina al principi i tipus calca al final, però sempre amb la mateixa disposició, un a cada costat i el tercer al frontal. La carrosseria no està pintada sino que agafa el color del butirat. Pel que fa al pilot, i més concretament al seu casc, inicialment hi ha un de tipus jet fins l'any 1977, i després fins el 1980 munta un d'integral tipus escafandra. Cal recordar que als anys seixanta, en el mundial de resistència, es feia servir casc obert. Sobre el tema del color del casc, no en feu massa cas ja que veureu models iguals amb el cap de diferent color. M'imagino que la persona encarregada de soldar el pilot a la safata, tenia una caixa al costat plena de caps de diversos colors de la qual anava agafant el que primer sortia. La safata és sempre de color crema, independentment del color de la carrosseria, amb el cos del pilot en relleu i pintat de color blau.

    El xassís és del mateix color que la carrosseria, cosa per altra banda molt lògica ja que els laterals d'aquest passen a formar-hi part. Pot ser això sigui el que li penalitza una mica l'estabilitat, ja que no deixa bascular del tot el xassís. Això no impedeix que s'hagi utilitzat com a cotxe de competició, ja que en aquests anys no existia  molta diversitat de models, i encara menys amb un centre de gravetat posicionat com aquest. De petit recordo haver vist unes preparacions sobre la base d'un 330 a Can Palau del carrer Pelai de Barcelona.

    La fixació entre xassís i carrosseria es fa mitjançant cinc cargols, dos més curts en el morro, i els altres més llargs als laterals i la part posterior. Inicialment eren de tipus Parker, tot i que després es van acabar muntant Phillips, tots ells galvanitzats. A la panxa del cotxe hi apareix el segell "Made in Spain".

    Pel que fa al motor, fa servir el conegut RX obert, tot i que en algunes unitats es pot trobar l'especificació potenciada "Race Tuned" d'aquest.  El pinyó és de 9 dents. Incorpora la guia mòbil de niló fixada al xassís mitjançant cargol de bronze tipus Parker. Les llandes són les mateixes de sis aspes, palometa central, tot cromat, que portava de sèrie el V6, i els pneumàtics uns 23 x 9 mm ratllats, els mateixos que a l'eix anterior del V6. L'eix posterior incorpora coixinets de bronze de doble canal, com tots els altres models de l'època. La corona és de niló de 27 dents.

    A nivell orientatiu, si algú està interessat en adquirir-ne alguna unitat, el preu aproximat hauria de rondar els 90-100 € pels que tinguin alguna part una mica tocada i susceptible de ser restaurada. Pels que estiguin en verdaderes bones condicions, uns 120 € seria un preu raonable, i si el model és el vermell fosc, pot ser una mica més. Pel que fa al vermell clar, el preu pot ser força més elevat, sempre en funció del seu estat de conservació. Observareu que les parts metàl·liques tenen una aparença molt nova. Totes són originals de l'època, però han estat fregades amb fregalls de plàstic de color verd dels que s'utilitzen per a netejar els plats i les olles.

    Afegir que s'exporta a la Gran Bretanya amb la mateixa referència C-41, i també es fabrica a Mèxic amb la 5541.           

        Versió Vintage. Reedició de l'any 1999 amb la referència 6028 amb una tirada limitada de 3000 unitats. Comercialitzat en un únic color vermell fosc. Té aplicada la decoració per tampografia, exclusiva per aquesta edició, cosa que li dona un major realisme. La safata del pilot és de color negre, amb el cos en relleu sense pintar. El casc és tipus jet  de color vermell. El vidre té els muntants tampografiats en vermell.

    El cromat de la cua, reixetes i òptiques, no té la qualitat de la versió anterior, doncs el seu aspecte és de pintura. Les llandes, en canvi, sí que mantenen el cromat. Els pneumàtics tenen el relleu SCX  i la mida al seu lateral, però sense cap inserció de la marca comercial del model real.

    A la panxa del cotxe es manté l'estampat de la referència del motlle original tot i haver canviat per la 6028. Darrera de la guia es practica una perforació per a fixar-lo a l'estoig de presentació, una senzilla però correcta caixa de cartró. La fixació de la carrosseria es fa amb cinc cargols Parker de color negre. La guia és de plàstic negre. Ja hi apareix el desgraciadament tan freqüent segell "Made in China".

    Utilitza el motor de caixa semi-tancada RX-4 amb pinyó de 9 dents i adaptador, anterior i posterior, de plàstic negre. Incorpora una resistència anti-parasitària a la sortida dels cables del motor. Els coixinets, tot i que encara són de bronze, només tenen un sol canal. La corona és de plàstic gris de 27 dents. La qualitat de la injecció del plàstic, tant en la carrosseria com en el xassís, està molt lluny del model anterior, tot i que han passat trenta anys entre l'un i l'altre. On es veu més clarament és a les parts interiors.

    Versió Altaya. Molt propera pel que fa als acabats i la qualitat de la Vintage. Un únic color referenciat, que és el vermell. Es modifica la decoració de la carrosseria, i també de la safata del pilot respecte la sèrie Vintage, tot pintant el cos, les mans i els seients. Casc és de color vermell amb la visera negre. Apareix el logo Scalextric tampografiat al vidre.

    Els pneumàtics tenen pintada la marca Firestone i en relleu, l'anagrama SCX i la mida.

    La panxa del cotxe gairebé no es distingeix del Vintage.

    Les especificacións tècniques de motor, eixos i guia, són idèntiques al Vintage.

    Versió Planeta. És la darrera referència que ha aparescut al mercat a partir del motlle original EXIN.  Tècnicament és igual a l'Altaya, tret que com es pot observar, varia el color de la carrosseria i del xassís. Únic color referenciat. La decoració per tampografia és exclusiva d'aquest model, així com el casc del pilot, de color negre amb visera blanca.

    Els pneumàtics tenen pintada la marca Firestone i en relleu, l'anagrama SCX i la mida.

    La panxa del cotxe no té altre element distintiu de la versió Altaya que el color.

    Les especificacións tècniques de motor, eixos i guia, són idèntiques al Vintage.

        Models d'altres marques relacionats amb el F330 P3.

        MRRC. La marca britànica fa anys va editar un dels models a partir del qual es va evolucionar el 330 P3 real: el Ferrari 275 P. Sobre ell es va evolucionar el 365 P2 i posteriorment va donar lloc al 330 P3. El model té una gran simplicitat d'acabats i també mecànica, però no deixa de ser allò que en diem la part d'un tot. El va comercialitzar en vermell, groc, blanc i negre, dels quals només en tinc les dues primeres referències, ja que aquí no és fàcil de trobar. Pels qui estigueu interessats en trobar-ne algun, més val que us dirigiu al mercat britànic de segona mà.

    Superslot. Aquesta marca, també britànica, ha fet dues reproduccions de l'evolució del 330 P3: el 330 P4. La primera, ja té forces anys i una mínima qualitat d'acabats, fins el punt de no tenir xassís i muntar el motor, la guia i els eixos en uns suports que formen part de la carrosseria.        

    La més recent, molt ben enllestida, té tota mena de detalls i s'ha fet en color vermell, groc i blanc. Com a maqueta estàtica, només s´hi poden dir virtuts. Només es podria criticar el tamany del cap del pilot, al meu entendre, un pèl massa gran.

    Hi ha una tirada limitada de 5000 unitats amb els dos Ferraris 330 P4 que vàren corre quedant primer i segon a Monza el 1967.Es presenta en un estoig amb la targeta numerada. Tenen una petita diferència en la reproducció dels retrovisors respecte del model que es ven per separat. No tenen les rodes amb el distintiu de la marca, com en el cas de l'anterior.

    Per acabar, voldria dir que el Ferrari GT 330 té un significat molt especial per a mí, doncs un de blau i un altre de blanc eren els que hi havia a la caixa GT 64 que em van regalar quan vaig fer la Primera Comunió. El meu primer Scalextric. Rondava l'any 1973. Tinc molt bons records de les tardes de dissabte que passava jugant amb el meu pare, ell amb el blanc i jo amb el blau, sempre igual. En aquella època els pares no jugaven amb els fills com ara, no per falta de dedicació, sino per excés d'obligacions. S'havia de fer bullir l'olla. Tot sovint les recordo, gairebé quaranta anys després, quan en un circuit amb la mateixa forma que aquell, passo bones estones jugant amb els meus fills. Jo corro pel mateix carril que ho feia el pare llavors, mentre que ells, quan surten de la pista, posen el cotxe creuat per a que jo no els pugui avançar. És curiós, fan el mateix que jo feia sense que mai els hi hagi explicat. És una llàstima que el pare ja no hi sigui per a poder jugar amb ells, i deixar-se guanyar com feia amb mí. Encara sento l'olor que feien els motors calents després d'estar rodant estona i estona sense parar. A molta gent li porta records el fet d'observar una fotografia antiga, a d'altres també, quan flairem una olor que feia anys que no sentiem i que ens transporta a temps enyorats que mai tornaran.

    Força Scuderia!