enzoslot

    Si a l'anterior article us parlava dels inicis d'en Ricart, ara voldria fer-ho d'una empresa que va introduïr el món de l'slot al nostre país, i de la seva relació amb l'Scuderia: la catalana EXIN.

    Corre l'any 1962 i a la Fira de Mostres de Barcelona es presenta l'acord que ha tancat EXIN amb Tri-ang, fabricant anglés que té la patent de la joguina. De moment, gràcies al bloqueig que exerceix la política econòmica de la dictadura, s'han de fer caramboles a tres bandes per a poder comercialitzar un producte que és pràcticament d'importació. Al Regne Unit es fabriquen gairebé la totalitat de les peces, i quan arriben aquí, només s'empaqueten i es posa l'etiqueta "fabricado en España" a les caixes. Les primeres referències de cotxes que es venen no són altra cosa que els mateixos que es fabriquen i venen a l'altra costat del Canal. No és fins a l'any 1964 quan arriba el primer Ferrari d'slot a Espanya: el 156.

    Però per què es tria aquest model i no un altre? Tant la casa mare britànica com EXIN sempre es van caracteritzar per reproduïr i vendre els cotxes que en aquell moment eren més rellevants a nivell esportiu. Per això es va triar aquest cotxe. Només un parell d'anys abans, al 1961 Enzo Ferrari decideix equipar el seu monoplaça per la Fórmula 1,5 litres amb un motor Dino V6, que havia començat a desenvolupar el seu fill Alfredo anys enrera (el diminutiu d'Alfredo és Alfredino i l'abreviació és Dino, per això el nom del motor), just abans que una greu malaltia acabés amb la seva vida i marqués la del seu pare per sempre. Però contrariament al que s'havia fet fins aleshores, Ferrari el situa en posició central posterior, darrera del conductor. Amb aquesta decisió, no tant sols assoleix un repartiment de masses òptim, si no que disminueix força pes al poder eliminar el túnel de transmisió. Cal recordar que aquest esquema va ser promogut per Ricart vint anys abans en l'Alfa 512 Monoposto Grand Prix. Així és com va sorgir el Ferrari 156 "morro de tauró", anomenat d'aquesta manera per la seva semblança amb l'esqual. Un dels monopostos més bells que la casa italiana ha fet mai. Aquell any Ferrari es va adjudicar el títol mundial gràcies a Phil Hill, tot i que d'una manera tràgica i polèmica. Durant la darrera carrera de l'any celebrada a Monza, l'altre pilot de l'Scuderia, el comte Wolfgang von Trips va patir una sortida de pista quan rodava en les primeres posicions, i va provocar la mort de catorce espectadors així com també la seva. Ferrari no va voler aturar a Hill després de tant esgarrifós accident (cosa que per altra banda era normal a l'època), i aquest va guanyar la carrera, es va proclamar campió del món de pilots amb un punt per sobre del seu company ja mort, i va donar el campionat del món de constructors a l'escuderia italiana.

    Però tornem a l'1/32. El primer 156 que ens arriba està fabricat íntegrament al Regne Unit, sense cap element diferenciador respecte del que es ven allà. Es pot distingir per la impressió que porta a la part inferior del xassís, on es pot veure "Made in England" i la referència MM/C62 , tal i com es pot veure a les fotos. Es comercialitza en quatre colors: vermell, groc, verd i blau. Les llandes són inicialment amb braços simulats, de color taronja, tal com s'entregava el Lotus 21 i posteriorment ens arriben unitats amb les llandes de radis simulats i cromats. Pel que fa als neumàtics, tan es poden trobar unitats amb gomes amples i llises, com d'altres amb el lateral esculpit i la marca Dunlop.

    Podeu observar les dues versions diferents de llandes que es van importar des de l'altre costat del Canal.

Podeu observar tres dels quatre colors en que es comercialitzava.

    Simultàniament, la filial francesa de Tri-ang comercialitza la mateixa versió anglesa i en els mateixos quatre colors però amb lleugeres variacions en la tonalitat del butirat. A la part inferior del xassís es pot observar "Made in France" i la referència MM/C62. Podeu veure aquest detall en les fotos del model francés.

Tres dels quatre colors que vàren sortir al mercat francès.

    Una vegada engegada la fabricació aquí, EXIN comença a vendre els seus propis 156 amb lleugeres variacions respecte els Tri-ang. Desapareix l'arc metàl·lic de seguretat de darrera del pilot, però encara s´hi pot trobar els tetons que permetien fixar-lo a la carrosseria. El cap del pilot, amb un casc obert a la versió Tri-ang, passa a ser tipus jet amb un disseny que fins i tot actualment em continua maravellant, i que la marca catalana utilitzarà durant molts anys. També es poden apreciar petites diferències en el motlle, tan del xassís com de la carrosseria: en el primer s´hi pot veure el "fabricado en España" i els números de referència 842.895/239.155/249.531, i en la segona, desapareixen les marques circulars on s'hi enganxen el números adhessius, apareixen els radis del volant i el tap de la benzina que es troba entre els dos escuts té més relleu. La referència comercial és CF-1. Observeu la versió catalana.

Dos dels quatre colors que existeixen d'aquest model.

    Per a tancar aquest breu resum de la versió amb guia fixa, podeu comprovar les lleugeres diferències que hi ha entre els tres fabricants. D'esquerra a dreta, el model inicial fabricat per Tri-ang, al centre el francès i a la dreta el d'EXIN.

    Els que estigueu interessats en adquirir algun 156, heu de saber que evidentment ho haureu de fer en els mercats de segona mà o bé en cases de subhastes, i que cal anar molt en compte amb les versions adulterades com a conseqüència de les reconstruccions amb peces de diversos fabricants i repro que obviament fan perdre valor al model. Des del meu punt de vista, el més importants és que la carrosseria i el xassís estiguin en bon estat, sense enquerdes ni taques fosques produïdes pels vapors que desprenen els neumàtics. Assegureu-vos de que el xassís i la carrosseria corresponguin a la mateixa versió. A partir d'aquí, cal fixar-se en l'estat de les altres peces. Si aquestes estan trencades, heu de saber que n´hi ha que són més difícils d'aconseguir que d'altres, com per exemple els separadors de l'eix anterior o l'arc de seguretat de la versió anglesa i francesa. Una part que acostuma a estar deteriorada és el parabrises. Si està partit no hi ha remei, però si ha perdut transparència, es pot deixar força bé mitjançant líquid per enllustrar la plata. També costa força trobar els tubs d'escapament sencers. Pel que fa al color del casc, més val que no us hi trenqueu el cap perque dintre d'una mateixa versió i color, podreu trobar diversos colors.

    Fins aquí, quatre pinzellades sobre el 156 guia fixa. En el proper, més 156.

    Bon Any i que el 2010 sigui millor per l'Scuderia.   

    Nota: tots els F156 que surten en aquest article formen part de la meva col·lecció particular. Alguns colors no hi apareixen perque en el moment de la redacció d'aquest, encara no s'han pogut aconseguir.