Joan XXIII

Ma mare es va morir al Joan XXIII fa dos anys i mig. A urgències, d’un atac de cor.

Feia temps que anàvem sovint a Joan XXIII amb la mama, normalment hi entràvem per urgències, amb presses. Feia temps que patíem la situació de saturació d’urgències, unes instal·lacions insuficients, falta d’espai, falta de llits. Esperar dos, tres dies a urgències fins que la podien pujar a la planta de cardiologia. I després, a planta, unes instal·lacions molt millorables. Però també sabíem que quan arribéssim a l’hospital trobaríem una bona atenció mèdica i uns professionals competents .  

Des que ma mare no hi és, sovint em trobo als vespres fent un resum mental de les coses que passen com si les estigués explicant a ella. I ara no sé com explicar-li les retallades al Joan XXIII. Recordo ma mare a urgències, cansada, respirant amb dificultat, o a la planta, somrient a tothom i dient-nos als fills, optimista i alegre com era: “Quina sort que tinguem l’Hospital tan a prop”, “quina sort que aquí tinguem una sanitat per a tots, no com als Estats Units”, “quina sort viure ara, abans els rics tenien metge i els que no s’ho podien pagar, beneficència, t’imagines, filla, quin món?”.  Me l’imagino, mama. I em fa por. 

Per cert, quan va morir la mare vam pagar l’impost de successions.  I ben a gust, perquè sabíem que aquells diners, entre altres coses, servien per mantenir l’hospital on l’havien atès. Ma mare no defensava una sanitat pública per ideologia, a ma mare li sortia del cor.

 

(2) Comentaris    (0) Retroenllaços