Carme Mas

Quan arriba un període electoral és habitual que sorgeixin veus diverses que proclamen la necessitat de dotar-nos de nous intruments reguladors de la participació i la representativitat a les institucions.

Llistes obertes o semiobertes, procediments més participatius, primàries... fórmules experimentades en d'altres països ben diferents de la famosa llei d'Hont... ¿Veurem algun dia la reforma de la llei electoral? ¿En tindrem una de pròpia?

Fa pocs dies, el professor Andreu Mayayo escrivia un lúcid i documentat article sobre aquestes i d'altres qüestions, un article que convido a llegir i, molt especialment, a reflexionar sobre les seves conclusions, les quals, d'altra banda, comparteixo.

Ahir al vespre a la ciutat de Tarragona es va celebrar un acte de suport al procés de pau a Euskadi, dins la campanya "Sí al procés de pau". A les nostres comarques han donat suport a aquesta iniciativa: CCOO, CGT, Ciutadans pel Canvi, Coordinadora d’ONG pel Desenvolupament, la Defensa dels Drets Humans i la Pau de Tarragona, Comité Oscar Romero, Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau, Entrepobles, ERC, EUiA, IAC, ICV, Revolta Global, Secció Sindical de CCOO de la URV, SETEM, UGT.

L'Aula Magna de la URV va acollir un centenar de persones unides per un objectiu comú: impulsar el diàleg al País Basc i trobar una solució dialogada del conflicte.

Jordi Tiñena va presentar l'acte en el qual van anar descabdellant amb força les paraules de dues dones valentes, Itziar Gómez, d'Aralar i Kontxi Bilbao, d'Ezker Batua. El debat amb els assistents va originar, gairebé una segona exposició.

En acabar vàrem tenir ocasió de compartir amb elles conversa i sopar. La tasca de les dones basques d'Ahotsak és una esperança oberta a la tan esperada fi del conflicte a Euskadi.

CAP VOLÈNCIA, SÍ A LA PAU

Impressiona veure la doble tanca que encercla la ciutat de Melilla i, més encara, veure a l’altra banda algun grupets de persones que esperen l’ocasió de passar en unes improvisades tendes de campanya.

Vaig recordar les imatges colpidores de fa uns mesos quan de manera massiva centenars de subsaharaians van saltar la tanca a la desesperada. En aquell moment, el CETI (Centro de Estancia Temporal de Inmigrantes) que té una capacitat per a 480 persones, va passar en menys de 72 hores de 600 a 1.600 persones acollides.

La situació, ara, és diferent. No hi ha més gent de la que es pugui acollir. La majoria són de procedènca asiàtica, del Pakistan, de Bangladesh... No endebades segueixen enforvosits la lliga de criquet d’aquells països...... Ha estat una experiència molt interessant poder visitar el CETI acompanyada pel seu director, amb ocasió d’una estada a Melilla per temes professionals. El primer que vaig veure en entrar al recinte van ser les dependències de les dones amb els seus fills. Després, les dels homes. S’hi respirava ordre i tranquil·litat. La nostra visita va encuriosir els estadants, especialment els més joves. Si algun denominador tenien tots ells era la mirada, entre trista i confiada alhora.

Visitant les dependències em van interessar, especialment, les dedicades a la formació i als infants. En les aules de formació per a adults s’hi estava impartint classe de llengua castellana. S’hi imparteixen, també, cursos de formació ocupacional, dels quals n’estava molt orgullós el director perquè havien donat l’oportunitat a molts dels acollits a trobar feina i aconseguir permís de treball i de residència.

Pel que fa als infants, només els de 0 a 3 anys són atesos en espais específics, a la llar d’infants de què disposa el centre. Anys enrera, també hi eren atesos els més grans. Recentment es va prendre la decisió d’integrar-los als centres escolars ordinaris i aquesta està sent una experiència reeixida, tal com també vaig poder veure a centres com l’IES Rusadir. Quan retornen al centre, voluntaris de la Creu Roja els ajuden en les tasques escolars i els atenen en tallers d’activitats lúdiques i formatives. Aquests alumnes tenen un seguiment molt acurat amb un coordinador que fa d’enllaç entre el centre escolar i el CETI.

Els adults acollits no tenen gaires expectatives. El centre disposa d’una normativa interna per la qual poden sortir a les 8 del matí i tornar al vespre, no més enllà de de les 11 de la nit. De dia se’ls veu per la ciutat, intentant guanyar-se algun euro rentant cotxes o ajudant a aparcar –els diuen els “tira-tira”, perquè és amb aquests mots que s’adrecen als conductors per guiar-los. Més enllà de buscar-se la vida, la seva oportunitat està en els cursos de formació del CETI que els poden obrir les portes a la vida laboral. Segons el seu director, el nivell d’inserció laboral és força satisfactori.

El contrast, el camp de golf que s’està construint entre la tanca i el CETI, una provocació del primer món als més desfavorits a un i altre cantó de la tanca.

En un a diada com la d’avui, totes i tots recordem dates significatives, com la declaració de Sèneca Falls (Nova York) el 1848, en què les dones nordamericanes van proclamar la igualtat i la llibertat de les dones, el dret a vot i a la participació, un dret que a Catalunya i a Espanya no arribaria fins la II República.

Però, què passava a Catalunya ara fa cent anys? El 1907, un any abans del tràgic incendi del 8 de març de 1908 –data que s’ha anat celebrant des de 1911- en què van morir les 129 dones dins la fàbrica Cotton de Nova York, on s’hi havien tancat reclamant igualtat de condicions laborals amb els homes, una revista escrita i dirigida per dones sortia a la llum.

Era la revista FEMINAL. Des de l’editorial Carme Karr hi reivindicava tímidament la paritat entre homes i dones i el paper indiscutible de la dona que “pot i deu contribuir a l’enaltiment de la seva pàtria instruint-se i educant-se per obrir nous camps al general avenç”. És una revista de dones, feta per dones i que posa a l’abast del públic la tasca professional que aporten les dones d’aquell moment.

En la portada i dins les planes de la revista, el reconeixement per a una poetessa pionera, la tarragonina Josepa Massanés, dedicada també a la docència en l’escola per a noies que havia fundat a Barcelona i impulsora d’institucions socioeducatives com les sales d’Asil de Gràcia, per a nois i noies de 3 a 12 anys, fills de treballadores del barri, institució que pervivia des del 1864.

Una altra dona a qui es reconeix la tasca és la pintora Pepita Teixidor, premiada a les exposicions de París i de Madrid, que anys més tard, el 1913, seria subjecte de reconeixement públic impulsat per col·lectius de dones. No hi manca la referència a la tasca de les dones en el món de la música. Així, trobem una partitura de Narcisa Freixas, una excel·lent i prolífica compositora que cal recuperar i les semblances de la pianista vallenca Júlia Sicard, professora de música de les Escoles Franceses de Barcelona o la cantant Esperança Forés.

També la creació literària tenia el seu espai. Dolors Monserdà hi publica un dels seus contes més reeixits, “Nit de lluna”, dedicat precisament a Pepita Teixidor i magníficament il·lustrat per una de les pintores modernistes més interessants del moment, Lluïsa Vidal -que malauradament moriria jove a conseqüència de l’epidèmia de grip del 1918.

La lluita de dones com les que acabo de citar, decidides a realitzar-se en el món professional, ens van obrir camins. Ara, al 2007, en plena societat del coneixement la situació és molt millor però encara hi ha molt de camí per fer. A Europa els governs tenen el compromís d’aplicar polítiques de transversalitat de gènere però encara queda camí per recórrer.

La declaració institucional del Govern de la Generalitat per al Dia Internacional de les Dones d’enguany explicita que: “Des de la vessant professional, les dones participen en la ciència, la cultura, les arts i la política, aportant a les organitzacions i al món públic nous models de treball, de lideratge i de formes d’actuació que fan una societat més justa per a tothom. Reconèixer-ho implica una justa valoració dels seus sabers i de la importància que aquests han tingut i tenen en la cohesió social, en l’educació, en l’acolliment, de persones nouvingudes, en la creació de riquesa, cultura i coneixement i en la transmissió de valors.”

En l’horitzó més immediat cal expressar el rebuig i l’eradicació de qualsevol forma d’exclusió o de violència per raons de gènere que tantes vides de dones està segant. La darrera a casa nostra la de la jove advocadessa de Ripoll. En el mig termini, la transversalitat de gènere ha d’aconseguir la democràcia paritària, la igualtat de representació d’homes i dones en la presa de decisions. En aquest sentit, alguna cosa ens hem de plantejar tots plegats. ¿Hi ajudarà la nova llei que planteja el govern?

La societat del segle XXI només tenen futur si avança des de premisses de col·laboració i reconeixement mutu, de diàleg paritari i d’igualtat. És un dels nous reptes que ens exigeix noves respostes que hem de trobar amb l’esforç de totes i de tots.

Per entendre la ciutat, cal escoltar la veu de les ciutadanes i dels ciutadans. La política és fa des de la proximitat, amb la gent i per a la gent. Un alcalde ha de ser proper i sensible a la situació dels homes i dones del seu municipi. Conèixer bé la situació de la ciutadania és condició necessària per a un bon govern.

En el video "Converses", l'alcaldable pel PSC, Pep Fèlix Ballesteros, escolta la veu ciutadana i dialoga sobre la ciutat, els seus problemes i les solucions de futur, un futur que ja està a tocar de dits.