Seguirem

Publicat el 31 març 2011 per JOSEP MARIA

Avui no afegiré gaires paraules. Només penjo un vídeo de l’avançada del nou disc del grup valencià OBRINT PAS. Un disc que es titula “CORATGE”. La Cançó del vídeo està dedicada a Mavi Dolç, amiga del grup i del professor Carles Solà. Va morir sobtadament fa uns dos anys. Era activista valenciana i doctora en filologia catalana. La música és plenament la que ha caracteritzat al grup i la lletra expressa una actitud que comparteixo plenament. Gratitud, fidelitat, coratge, tossuderia. Valors i virtuts que faig plenament meus. M’agrada que vinguin del País Valencià amb qui malgrat que la majoria prefereixen un polític com Camps, és un país del qual em sento connacional. M’agrada la seva parla i la seva fonètica. Res més. Escolteu-la i decidim si nosaltres també estem disposats a seguir.

Publicat dins de Catalunya | Comentaris tancats a Seguirem

Un món revoltat

Publicat el 28 març 2011 per JOSEP MARIA

Estem en uns moments de convulsió arreu del món. En tots els sentits. Per una banda tenim les revoltes al món àrab i musulmà que no podem desvincular de la crisi general, d’arrrel econòmica i que abasta tot l’espectre social del món. Fins i tot la mare natura s’ha apuntat a aquesta revolta en forma de terratrèmols i tsunamis que ha originat una catàstrofe nuclear al Japó. Cada una d’aquestes revoltes té la seva pròpia dinàmica i les seves característiques, però jo les entenc com una part de la revolta general. És cert que les revoltes ja no tenen les característiques de les de segles passats, però no deixen de ser-ho.

Al nord d’Àfrica està immers en un bany de sang a Líbia i en un estadi de reformes a Tunísia, Egipte i Marroc. A la península aràbiga les coses no van gaire diferents. Allà, però, les dictadures dels diferents xeics semblen no tenir massa contemplacions. A l’estil libi, però sabedors que difícilment occcident s’hi  posarà.

La revolta no és aliena a Europa. No tenim una revolta com en aquests països, però jo crec que algunes coses estan canviant, encara que poc a poc. Canvis a França i Alemanya en les diferents eleccions que han celebrat el passat cap de setmana. A la Gran Bretanya hem vist centenars de milers de persones protestant contra les mesures econòmiques i socials endegades pel govern Cameron. Fins i tot hi hem vist un grau de violència a la qual no estàvem acostumats. Grècia i Irlanda estan en processos molt durs i Portugal s’hi ha afegit aquesta darrera setmana. Alguna cosa està passant també a Europa. La construcció europea és present en tots aquests esdeveniments. Europa s’ha convertit per la majoria d’estats-nació en una bona excusa per a aplicar polítiques que sense la pressió europea no es prendrien. La culpa o la responsabilitat és de la Unió Europea, ella ens hi obliga, diuen. Clar, és normal. Un país com Alemanya que té un pes important a la Unió diu que s’hi aquesta ha de subsistir, ella ha de poder decidir molt més a l’interior de la Unió. Qui paga mana. Però Alemanya també sap que sense el suport europeu difícilment hauria pogut dur a terme la reunificació alemanya. Per tant, tothom en surt d’alguna manera perjudicat i beneficiat alhora. No tot pot ser bo, com no tot pot ser dolent. Si la Unió ha de proveir un fons per a rescatar alguna de les seves economies, és normal que vulgui decidir. Qui paga, mana. L’Europa social que hem conegut en les darreres dècades està desapareixent, encara que no del tot. Fins ara, la població europea ha anat aguantant estoicament tot tipus de reforma, unes reformes que han retocat i retocaran més l’espai social que no pas l’espai econòmic. El sistema econòmic és tan fort que fins i tot ho és més que la majoria dels estats del món. Però ja veurem si no li arribarà també l’hora. La ciutadania europea comença a reaccionar, encara que molt tímidament. Ja veurem com evoluciona tot plegat.

Una de les coses que es comencen a reformar és l’àmbit econòmico-laboral i social. Al nostre país es fan cimeres entre govern, oposició, agents socials i econòmics i els anomenats savis. Mai la paraula savi havia estat tan devaluada. Segurament segueix el rastre de paraules com polític, sindicalista, etc. Clar que si els nostres savis són aquests a qui anomenem com a tals no és d’estranyar. Aquests han ofert tota una sèrie de mesures a aplicar que no han sorprès ningú. Si algú m’hagués demanat de confegir una llista de les mesures que aquests experts proposarien, em sembla que les hagués endevinat totes. Això no vol dir que les compartís, però crec que les hagués endevinat. A l’estat que ens engloba el seu president se segueix reunint amb els representants de les grans empreses, que no és el mateix que dir amb els empresaris. La majoria d’ells no ho són pas d’empresaris, són gestors de grans empreses, sí, però no empresaris.

Tots tornen a insistir en alllò de deslligar-nos de la inflació, com si això fos possible. Es refereixen, és clar, als salaris. Parlen que el que s’ha de tenir com a referència és la productivitat. És la recepta Merkel. Ja vaig dir en el seu moment que creia que no hi pot haver un únic paràmetre al que referenciar-nos, sinó tenir en compte tot un conjunt de paràmetres. Però això no es pot quedar aquí.

A quins factors està sotmesa la productivitat? A molts. Avui dia és inconcebible que algú pugui pensar que la productivitat s’incrementa amb l’esforç individual de treballadors i treballadores fins a treure la llengua. La productivitat millorarà mantenint a les persones durant més anys al mercat de treball sense donar-los la possiblitat de jubilar-se? Endarrerir la seva edat de jubilació incrementarà la productivitat de les empreses i dels països? La productivitat depèn de molts altres factors. L’educació, la formació contínua, la inversió en nous processos industrials, la inversió en el capital i en les persones. Volen que deixem els nostres salaris en mans de la productivitat. Però qui és responsable d’incrementar la productivitat? Els empresaris i els gestors empresarials. Fent un símil amb el que he explicat sobre el funcionament de la Unió Europea, hauríem de concloure que si hem de lligar els nostres salaris a la productivitat, hauríem de convenir que no podem deixar en mans dels empresaris i dels gestors empresarials les decisions que poden fer créixer o minvar aquesta productivitat. Diem qui paga, mana. Podem dir que qui assumeix un cost ha de poder participar en les decisions que l’afecten. Fer funcionar una empresa a base d’hores extres minva la productivitat de les empreses. Quan s’ha de treballar més per produir el mateix, estem reculant. Vol dir que aspectes com la no inversió, la no millora de processos productius, la manca de formació i polivalència, mobilitat interna, fallades en el procés de provisió de les primeres matèries, la logística, els preus de l’energia, del petroli, tenen una gran incidència en la productivitat. Tots aquests aspectes incideixen de ple en la competitivitat, en el cost del que es produeix. Quan se’ns demana als treballadors que ens oblidem de la inflació, se’ns demana també que ens fem corresponsables del control dels aspectes que incideixen en la productivitat? Cal tenir en compte que en determinats països, en determinats sectors, uns salaris lligats a l’augment de productivitat haurien pujat més que no pas lligats a la inflació. Potser no és el cas del nostre país considerat globalment, però ptser sí en d’altres països, o en alguns sectors fins i tot al nostre país.

Existeix un concepte com la corresponsabilitat, la cogestió. Estem disposats a avançar cap a aquí? Perquè si no s’hi està disposat veig difícil que la inflació pugui deixar de ser un referent a l’hora de negociar els salaris. El nostres sistema econòmic mundial es basa en la capacitat que tenim de consumir. Si resulta que la nostra capacitat de fer un consum responsable i mesurat s’empetiteix, tot el sistema es debilitarà. Per tant, cal buscar fórmules que garanteixin la capacitat d’adquisició de béns de consum, alhora que no es contribueix a incrementar desorbitadament la inflació. Els diferents governs de l’estat al qual ens mantenen lligats han demostrat la seva incapacitat històrica de tenir inflacions a nivells europeus. Per tant, és inútil esperar que per aquesta banda ho aconsegueixin. Més aviat, tot el que fan contribueix enormement a disparar aquest diferencial. I això és un llast que hem d’arrossegar i que ens limita.

Qui paga, mana, qui assumeix un cost ha de poder assumir responsabilitats. El tema no és senzill, tant de bo ho fos. Té una complexitat enorme. Els estats han cedit sobirania a la Unió Europea. Aquests savis empresarials estan disposats a cedir i compartir sobirania? Des del meu punt de vista, aquest és un pas imprescindible. Hi ha aquesta voluntat?

El món està revoltat. De moment tenim una crisi econòmica i financera en la qual els seus responsables segueixen remenant les cireres en exclusivitat. Els canvis els veuen necessaris en els altres, però no sembla que el vegin necessari en ells mateixos, en el sistema actual de les coses. I així, encara que no en sé entreveure l’abast, la revolta està servida. No menystinguem la possibilitat. Temps al temps.

I un últim afegitó. Ahir vaig veure un trenta minuts que parlava de joves emprenedors. Em va sobtar que no hi aparegués cap emprenedora, voleu dir que no n’hi ha?       

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Un món revoltat

La sort de SORTU

Publicat el 26 març 2011 per JOSEP MARIA

No he pogut llegir encara la sentència del Tribunal Suprem espanyol sobre la il·legalització de SORTU, ja que de moment encara no ha estat publicada. Pel què sembla no hi ha hagut unanimitat entre els magistrats respecte a la sentència, tot i que encara no sabem del tot l’abast de la disconformitat. Haurem d’esperar. De tota manera sí que sabem que l’esquerra basca ha tornat a estar vetada pels tribunals espanyols a instàncies del govern a través de l’advocacia de l’estat i el fiscal general.

A l’espera de poder consultar la sentència, m’ensumo que tornem a ser davant d’una decisió més de caire polític que no pas judicial. Sembla que l’estat espanyol s’entesta a impedir la plena normalització política a Euskal Herria. Amb quin interès? Penso que més en un interès particular que no pas de caire general. La famosa llei de partits es fa servir per a impedir la legalització de qualsevol de les alternatives que es presenten per a concórrer a les eleccions de torn i que puguin representar els interessos i les ambicions de més del deu per cent de la població del país basc. Fa la impressió que s’exigeix a l’esquerra nacionalista basca allò que no s’exigeix a ningú més, ni tan sols a organitzacions polítiques de caire feixista.

La llei de partits del 2002 diu que un partit podrà ser il·legalitzat judicialment quan de forma reiterada i greu vulneri les llibertats i drets fonamentals, promovent, justificant o exculpant els atemptats contra la vida o la integritat de les persones o l’exclusió o persecució de persones per raó de la seva ideologia, religió o creences, nacionalitat, raça, sexe o orientació sexual. Fomentar, propiciar o legitimar la violència, complementar o recolzar l’acció d’organitzacions terroristes. També diu que concorren aquestes circumstàncies quan aquestes actituds es repeteixen o s’acumulen. Tot això es troba en l’article 9. Hi ha altres aspectes com la inclusió de persones condemnades per algun d’aquests actes i que no hagi expressat clarament el seu rebuig a la violència, i utilitza la paraula rebutjat, no pas condemnat. També fa menció en altres parts que no podran denominar-se d’una forma similar a altres organitzacions que hagin estat il·legalitzades.

Bé, com tota llei aquesta està sotmesa a interpretació i ja sabem com interpreten majoritàriament els jutges espanyols en allò que fa referència a l’esquerra basca. Sembla que per a crear un partit polític que vulgui defensar aquest espectre ideològic i ser legalitzat l’hauria de constituir una cort d’àngels verges, caiguts del cel i que mai haguessin participat o format part de cap mena d’organització que comparteixi objectius amb les il·legalitzades Herri Batasuna, Batasuna o qualsevol altra. Vaja, que s’hauria de produir un miracle perquè una organització basca que vulgués defensar la independència del seu país, amb  una ideologia socialista i nacional fos legalitzada.

Fins i tot, el suprem espanyol acostuma a demanar a aquestes organitzacions uns requisits que ni la mateixa llei de partits demana. Com recorda l’associació de jutges “jueces para la democracia”, la llei de partits no exigeix a ningú que rebutgi la violència del passat. Ningú no té l’obligació de posicionar-se en els seus estatuts al que fa referència a la història passada. Això és així a menys que siguis basc d’esquerres i independentista.

Els estatuts de SORTU diuen molt clarament en el capítol preliminar que adopten una posició clara i inequívca d’actuació per vies exclusivament polítiques i democràtiques i es comprometen a conformar un escenari de pau i respecte a tots els drets individuals i col·lectius de la ciutadania basca. Fa gala d’independència respecte a antigues organitzacions i vincles amb organitzacions que practiquin la violència o partits que haguessin estat il·legalitzats per connivència amb aquelles organitzacions que instrumentalitzaven l’esquerra basca. També expressen el seu compromís amb la definitiva i total desaparició de tot tipus de violència, en particular la d’ETA. La construcció d’un país euskaldun conformat per una ciutadania  pluricultural i plurilingë. Reiteren més endavant  el seu rebuig a tota classe de violència i terrorisme, als seus autors i a qui la justifiqui.  

Vaja, penso que no es pot dir més clar. M’agradarà conèixer l’argumentació dels magistrats del Suprem per tombar la legalització d’aquest partit polític. Arguments jurídics no sé on els trobaran, encara que ja faran mans i mànigues per trobar-ne. Arguments polítics segur que n’hi ha per part d’altres partits polítics espanyols i pel mateix govern, però aquests no corresponen als jutges de defensar-los.

No sóc un expert en temes bascos. Però crec que cal reconèixer un procés de l’esquerra basca, a qui segur no ha estat fàcil arribar aquí, que l’ha portada a la conclusió que la via política és l’única via real i possible per a intentar arribar als seus objectius. L’estat espanyol, en la meva opinió, no juga net. Crec, però, que l’esquerra basca està determinada a seguir per aquest camí i a no desviar-se’n. Al final, no sé per quina via, crec que se’ls acabarà donant una raó que ara, de moment, només han aconseguit postposar. Euskal Herria mereix entrar en un procés de normalitat i en aquest escenari no és possible tancar més la boca a milers de persones que aspiren a una sobirania plena per al seu país.

Publicat dins de Món | Comentaris tancats a La sort de SORTU

Arran de l’afer Joana Ortega

Publicat el 22 març 2011 per JOSEP MARIA

El cas de la vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya, Joana Ortega, m’ha suscitat reflexions arran de com s’exercita un càrrec que es relaciona amb el servei públic i en la representativitat. Veient la reacció defensiva de la vicepresidenta enyoro l’assumpció de responsabilitats europea, per exemple en el cas de l’exministre alemany Zu Guttenberg. Ja sabeu, aquell ministre alemany de defensa que havia copiat el 80 % de la seva tesi doctoral. Un home amb una popularitat in crescendo a Alemanya i que un cop descobert no ha tingut més remei que presentar la seva dimissió. Ortega no ha seguit els seus passos, això és un altre país i ens regim per uns altres paràmetres. M’agraden més els estàndars europeus que no pas els nostres, però què hi farem, no sóc pas alemany i m’he d’aguantar.

Però no volia parlar de Joana Ortega, sinó d’algunes coses que la seva actuació m’indueix a pensar.

El primer que m’ha vingut al cap és la manca d’autoestima que les persones acostumem a patir. Necessitem revestir-nos de títols, mèrits i honors per a sentir-nos valorats pels nostres conciutadans. Alguna cosa ens falla quan ens hem de recolzar en aquest tipus de mèrits per a presentar-nos davant dels altres. És una actitud força comuna. Si a més resulta que algun d’aquests mèrits ens l’atorguem nosaltres mateixos, ja il·lustra una manca de confiança important en si mateix. Ens costa molt de presentar-nos davant dels altres com som, de mostrar la nostra persona, amb virtuts i mancances, per altra banda ben humanes. Ens hem de posar un vestit que doni més relleu a la nostra persona. Penso que això ens deixa no massa bé. Potser ens deixa com aquell emperador del vestit, o sigui despullats. Jo crec que això ens resta autenticitat. Sempre he pensat que si algú m’ha de valorar pels meus mèrits més que no  pas per ser una persona normal, no hi he de posar la meva confiança. Convindria, doncs valorar-nos més per nosaltres mateixos que no pas pel currículum que podem presentar.

Una altra cosa que m’ha suggerit l’afer té a veure en quina preparació professional hem d’exigir als nostres representants. Si és que els hi hem d’exigir alguna cosa d’aquestes. La realitat, en el camp polític, ens diu que la majoria dels nostres representants polítics tenen una formació universitària. Però a continuació veiem que molts d’ells mai han dedicat la seva vida a l’exercici professional relacionat amb els seus estudis. La majoria s’han dedicat a la funció pública. És a dir, són funcionaris. Això no és ni bo, ni dolent, però jo sempre he pensat que el funcionari, en general, acostuma a perdre un cert contacte amb la vida real en diversos àmbits. Però m’estic desviant. Acostumem a demanar a qui exerceix o vol exercir una responsabilitat pública de representació un currículum brillant. Això comporta, sovint, que admetem que ha de ser una persona amb una posició social i familiar benestant. He de confessar que a mi mai m’han agradat aquest tipus de valoracions. Estem valorant més el vestit que no pas la persona.

Jo sempre he estat més partidari de pensar en els valors personals. Honestedat, autenticitat, integritat, voluntat de servei. En quant a la formació acadèmica o al currículum professional sempre he valorat més les ganes, la capacitat permanent d’aprendre, la curiositat pel saber, la capacitat de deixar-se assessorar pels que en saben més, la capacitat de delegar, de donar confiança. Crec, però, que vaig una mica a contracorrent. Crec que aquests aspectes no tenen gaire valor social avui dia. I em sembla que és una equivocació.

La nostra societat admira al triunfador més que al lluitador. Al qui ha assolit l’èxit que a qui el vol assolir d’una manera altruïsta. Conec més d’un llicenciat i doctor a qui no confiaria mai cap dels meus afers, ni la representació i defensa dels béns públics, etc. En canvi, coneixo més d’una persona que sense gaires títols, jo no dubtaria a confiar-li tot això. Com he dit, l’esforç, la curiositat per aprendre, la preocupació pel benestar de la col·lectivitat i dels individus, són aspectes que crec que caldria valorar molt més. Però som lluny d’aquest model.

Quan algú es veu en la necessitat d’enganyar per tal d’aparèixer davant dels altres com a una persona respectable, no dubtarà a seguir en l’engany com a via per a assolir els seus objectius i satisfer les seves ambicions personals. En el nostre país, però, encara que ens omplim la boca d’europeïtat, no la practiquem gaire. I ja se sap, aquí és més difícil dimitir que ser investit vicepresident.     

Publicat dins de Personal | Comentaris tancats a Arran de l’afer Joana Ortega

Líbia i els dubtes d’en Partal.

Publicat el 21 març 2011 per JOSEP MARIA

En Vicent Partal, director de Vilaweb, exposa avui en un editorial els seus dubtes sobre la intervenció militar internacional a Líbia. Amb en Vicent, tot i que no ens coneixem personalment, acostumo a coincidir en la majoria dels seus plantejaments, sigui quin sigui el tema que tracta, i en aquest d’avui també comparteixo els seus raonaments, tot i que, segurament, jo, malgrat els dubtes, arribo a una conclusió positiva sobre la intervenció. El tema de les relacions internacionals sempre m’ha apassionat. Quan estudiava dret, en l’assignatura de dret internacional públic (perdoneu la meva pedanteria) vaig treure una matrícula d’honor fruit, crec, d’aquesta passió. No, no sóc com la Joana Ortega, jo deixo clar que no tinc acabada la llicenciatura en dret que tinc aparcada de fa temps.

Partal exposa acuradament els seus dubtes a l’hora de prendre una posició personal sobre la intervenció a Líbia. Diu que espera que els seus dubtes siguin raonables. Jo crec que ho són, com ho podrien ser els meus. Però jo la defenso. En primer lloc perquè a diferència, per exemple, del cas de l’Iraq, en aquest cas hi ha una resolució de Nacions Unides. Per tant, hi ha un suport legal basat en el dret internacional, un fet important que no es donava en el cas de l’Iraq. El principi de legalitat l’empara. L’operació no s’ha posat en marxa fins que no ha comptat amb aquest suport. Malgrat que el suport no ha estat unànime, ha estat suficient segons les normes del dret internacional. Això és important. Partal recorda la guerra civil espanyola i la diversa actuació que van tenir les potències occidentals envers cada un dels bàndols enfrontats. No repetiré el que ell recorda. En aquell cas hi havia un poder legalment constituït a qui se li va negar tot suport. Un poder legal que malgrat tot s’havia mostrat incapaç de frenar algunes barbaritats comeses en nom de la llibertat. El context internacional d’aleshores era convuls i incert i els diferents governs van prendre decisions del tot qüestionables que obeïen a interessos polítics determinats. També va passar als inicis del nazisme.

Hauríem de poder separar el dret de la política. A vegades passa que no sempre allò que és impecable des del punt de vista del dret és impecable des del punt de vista de la política, la real politik. La política mai es pot deslliurar dels interessos dels diferents governs i estats. Aquests no dubtaran gens ni mica en utilitzar les oportunitats que el dret els atorga, si aquest serveix els seus interessos. Això és així.

Com ja he escrit en altres moments, el dret internacional fa anys que va establir i teoritzar sobre el dret humanitari universal. Un dret que, entre altres, tenia l’objectiu de neutralitzar allò tan immoral de la no ingerència en afers interns d’un altre estat. Tot l’afer Pinochet té la base per exemple en aquest dret. I la majoria de demòcrates hi vam estar d’acord. Té raó en Partal quan critica que els estats no estan disposats a aplicar-lo en tots i cadascun dels casos. Què hi ha de diferent entre Líbia i Iemen, per exemple, o entre Líbia i Birmània? I podríem posar altres exemples. La diferència no ve donada pel dret, sinó pels interesos polítics. Una aplicació estricta del dret ens tindria permanentment immersos en conflictes bèlics internacionals. No ens els acabaríem. Perquè actuar en un lloc i no en un altre? Em sembla que la raó la coneixem o intuïm tots plegats. Els dubtes plantejats per en Partal són ben raonables.

Ell es pregunta, també, si els opositors a Gaddafi són demòcrates. No ho sé. Està per veure, segurament. Les revoltes al nord d’Àfrica no són exactament iguals en un país que en un altre. Totes tenen les seves pròpies peculiaritats, les seves pròpies dinàmiques. Els règims d’aquests països han actuat també de forma diferent. Els uns han respost amb més violència que d’altres. En el cas de Gaddafi, ell mateix havia manifestat que si convenia passaria carrer per carrer, casa per casa buscant cada un dels opositors. Les potències occidentals han actuat, des del meu punt de vista, amb força habilitat. Ja sé que la Lliga Àrab ha discutit l’abast de les operacions, però en principi estava d’acord en fer alguna cosa. S’ha intentat implicar-hi d’alguna manera alguns dels països àrabs. La diplomàcia francesa i britànica ha actuat amb una certa habilitat. El rerefons polític no el sabem del tot, però no han estat sapastres. Davant la intervenció internacional Gaddafi ha intentat unir el seu poble davant l’agressió estrangera, però hem vist les imatges de milers de libis celebrant la intervenció sobre els tancs destruïts de Gaddafi. Esperar que Tunísia o Egipte s’hi impliquessin ara en el context que els seus propis països es troben penso que era irreal.

En definitiva, malgrat tots els dubtes i altres que en Partal posa damunt la taula, jo crec que la comunitat internacional ha actuat correctament. Podrem discutir les reals motivacions. Les puc compartir, puc qüestionar l’honestedat dels motius. Podem discutir perquè aquí sí i en un altre llloc no, però això no ens ha de conduir a concloure que, doncs, enlloc. Però celebro que la intervenció hagi seguit els passos que el dret internacional ha establert per a actuar dins la legalitat internacional. Tinc l’esperança que l’exemple libi serveixi de fre a altres règims despòtics i tirans del món. Deia en un apunt passat que esperava que occident deixés de banda la seva temptació a tutelar les revoltes a Egipte i Túnisia. Ells han de llaurar i conquerir la seva llibertat. Ells han de traçar el seu procés cap a la democràcia. A Líbia el règim ha demostrat tot el seu poder destructiu cap als seus propis ciutadans. Si hi podíem fer alguna cosa, crec que l’havíem de fer. Malgrat els dubtes. Però seran els libis els que hauran de traçar també el seu propi camí que desitjo per al seu bé que els condueixi a un sistema democràtic. No serà fàcil, però no podíem restar passius veient per la televisió com un poble era passat per les armes amb impunitat.

Per tot plegat, amb els dubtes de l’amic Partal inclosos, estic d’acord amb l’actuació internacional emparada pel dret internacional i els principis universals. Tant de bo, mica a mica, el món vagi fent seus els valors de la democràcia com a camí per al benestar de la majoria de les persones que habitem aquest planeta. Malgrat algunes contradiccions. Contradiccions i interessos polítics que els anys trenta del segle passat van portar a una guerra civil llarga i despiatada a Espanya i a una confrontació mundial fruït de la tebior del concert de les nacions davant l’auge del feixisme.   

Publicat dins de Món | Comentaris tancats a Líbia i els dubtes d’en Partal.

80 anys de fidelitat

Publicat el 19 març 2011 per JOSEP MARIA

Ahir al capvespre es va commemorar al Teatre Principal de Valls els 80 anys de la fundació d’Esquerra Republicana a Valls. Va ser la unió de diverses entitats i associacions republicanes el que va possibilitar la formació d’un nou partit polític que al cap d’un mes es convertia en hegemònic a tot el país. Allò que ara els independentistes no hem sabut fer, fa 80 anys sí que ho van saber fer. Van saber aparcar els matisos, les diferències superficials, per sintonitzar amb els anhels d’un país que reclamava una oportunitat per fer un pas endavant. Els republicans d’aleshores, els sindicalistes d’aleshores, els catalanistes d’aleshores,  van saber interpretar aquests anhels i van ser capaços d’oferir al país allò que estava reclamant. Hi va haver sintonia. Allò era gent d’alçada.

Com ja vaig explicar en el meu antic bloc, per qüestions que no vénen ara al cas, vaig abandonar ERC l’estiu de l’any passat. Però ERC segueix essent la meva casa. Segueix essent per a mi l’eina necessària i imprescindible per a assolir la plena sobirania del meu país. El meu desig és poder tornar a fer d’ERC la meva casa plenament, la casa de tots. Però més important que ERC és Catalunya i estic segur que en un futur no gaire llunyà ERC tornarà ser a ulls de molta gent l’eina útil per convertir en realitat el nostre somni. Ara, de moment, és qui pot convertir el meu somni en realitat a Valls, des del servei públic a l’Ajuntament de la ciutat.

Ahir es va commemorar 80 anys d’ERC a Valls. Vam recordar els alcaldes republicans dels anys 30, cinc alcaldes. Les nétes d’en Victorià Casaprima es van emocionar com jo mateix. Vam recordar l’alcalde republicà de l’època moderna, en Jordi Castells i amb ells a tota la gent que han passat per ERC al llarg d’aquests 80 anys. Gent que han estimat el seu país i la seva ciutat que des d’ERC no han fet altra cosa que el mateix que fan en la seva vida diària i associativa. Servir la ciutat com el que està de pas, sense instal·lar-s’hi. Sense convertir el servei en una professió. Em vaig emocionar especialment en recordar en Joan Guasch “Bondéu”. A qui jo anomenava carinyosament “Amo”. Era el meu president a ERC de Valls i era el meu president a la Colla Joves Xiquets de Valls. Però era, sobretot un amic entranyable que mai, mai oblidaré. Bonhomia i despreniment. Això era el Bondeú per mi. Vaig plorar, com poques vegades he plorat, la seva pèrdua. Però va deixar una bona llavor, una dona i una família exemplar.

Bé, espero i desitjo que ERC a Valls obtingui uns molt bons resultats en les pròximes eleccions municipals. Pernso que són els únics que aporten frescor i realisme, els que connecten la ciutat amb els anhels de tot un país. Ahir recordàvem el passat. Però el passat no té sentit sinó és per bastir un present i un futur. A Valls, ERC ha treballat per bastir una candidatura unitària dels que volem la plena sobirania del país, s’ha aconseguit a mitges. Però si algú pot parlar d’unió i unitat és ERC, no pas qui ha rebutjat aquesta possibilitat pensant més en el seu melic que no pas en la ciutat. Ara cal mirar endavant i treballar uns quants anys més, fins a assolir l’objectiu. Vaig pensar en el meu pare. Ell també suspirava per veure un futur ple pel nostre país. Jo hi seguiré treballant amb totes les forces i amb el màxim d’honestedat de que sigui capaç. Com la majoria de gent d’ERC al llarg d’aquests 80 anys.

  

Publicat dins de Valls | 3 comentaris

Últim comentari nuclear

Publicat el 18 març 2011 per JOSEP MARIA

Vull fer un darrer comentari sobre el tema nuclear, al menys mentre no hi hagi un desenllaç final en un sentit o un altre. M’emprenya el maquiavelisme que impera entre molts dels experts nuclears que aquests dies han escrit o s’han manifestat per la televesió o la ràdio. La majoria d’ells han desviat el debat cap a un terreny que em sembla molt interessat. Interessat i en la direcció de defensar l’energia nuclear. I és que el debat s’ha volgut dirigir cap a una anàlisi parcial de la tecnologia nuclear. Sempre es fa tenint en compte només la central nuclear. El procés nuclear, però, s’inicia en l’extracció d’urani i altres minerals altament contaminants, i finalitza amb la generació de residus de les centrals. Aquesta, em sembla, és una manipulació perversa del propi debat.

Ens volen fer veure que la creixent demanda d’energia a tot el món la fa imprescindible. Ara estàvem en aquesta línia. Abans de l’accident hi havia un corrent d’opinió que ens encaminava a la conveniència d’apostar per l’energia nuclear davant la fi de determinats combustibles fòssils. Ara la percepció ha canviat. Jo crec que no tinc la capacitat per discutir la seguretat de les centrals nuclears estrictament. Fins i tot puc creure’m que, en egeneral, les centrals nuclears són força segures. Estic disposat a admetre-ho. Els grans riscos, des del meu punt de vista, no vénen pròpiament d’aquest aspecte. Sinó que arrenquen d’una premissa econòmica que ho contamina tot. Fabricar, construir i invertir amb el menor cost possible per obtenir el màxim benefici immediat. Aquesta premissa és la que impera i la que em crea totes les reticències. Això afecta a la forma, al lloc, als sistemes de prevenció que envolten la construcció de les centrals. Ja he dit que el procés nuclear sencer és molt més llarg i complexa. I perillós. Però les centrals potser no tant. Però el que em crea tota la desconfiança del món és la premissa economicista a la que m’he referit. La decisió d’allargar la vida de centrals obsoletes per seguir mantenint ingressos econòmics importants és una decisió que va en aquest sentit, a costa d’augmentar-ne els riscos.

La societat ha de decidir si accepta aquesta premissa i està disposada a córrer el risc i a assumir-lo estoicament en cas que el pitjor dels escenaris es produeixi. Si és així, doncs endavant, ja ens ho trobarem. Si no volem mirar més enllà de demà, endavant. Després no ens queixem si hi ha un dessastre, si la factura sanitària augmenta, no ens queixem, mentre per altra banda afavorim que els càncers proliferin. M’ha fet molta pena veure com experts han frivolitzat sobre els danys que les radiacions causen sobre les persones. S’ha frivolitzat sobre les radiacions que suportem de forma natural, mentre del què parlàvem era de les radiacions que suportem per obra i mà de l’home. Ho trobo patètic. Així com molts diuen que malgrat tot i assumint-ne les conseqüències, però no pas les responsabilitats, diuen nucleras sí, jo em mantinc i dic no i em remeto a l’eslògan tan tronat de nuclears no, gràcies! No podem tancar totes les centrals que tenim avui dia. Centenars a tot el món. Però podem impedir que se’n construeixin de noves. Podem tancar les obsoletes quan toca. Nosaltres decidim, o això em pensava.   

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Últim comentari nuclear

No m’ho crec

Publicat el 17 març 2011 per JOSEP MARIA

 

No em crec gens les informacions que des del Japó ens arriben sobre la catàstrofe nuclear que el país està vivint. Evidentment, no tinc elements objectius del perquè de la meva incredulitat. Però és una sensació profunda que tinc. Crec que ens estan enganyant deliberadament. Tot em sembla la narració d’una pel·lícula a petites dosis, a càmera lenta,  per no alarmar més del compte la població japonesa. No em crec els nivells de radiació que ens estan donant de les vores de les centrals nuclears de Fukushima, ni dels punts més allunyats. Crec que estem davant la pitjor catàstrofe nuclear de la història de la humanitat, malgrat que ens diguin que no, malgrat que alguns experts ens diguin que no es pot produir un accident com el de Txernòbil, el més greu registrat  i informat de la història. Crec que ja estem a nivells similars. Possiblement la necessitat fa que no espugui actuar d’altra forma, potser es vol evitar una alarma que crearia el pànic en la població japonesa, potser l’inevitabilitat de les conseqüències fa que les coses vagin com vagin. Avui he vist els helicòpters passant per damunt la central intentant encertar els reactors sense gaire èxit, com si apaguessin un incendi forestal i crec que es tracta d’una operació amb la qual justificar que s’està fent tot el possible i res més. Com que les conseqüències del desastre nuclear no es veuran fins d’aquí unes setmanes, aquest és un temps de preparació per a informar mica a mica del veritable abast de la tragèdia. Vull deixar molt clar que tinc unes ganes enormes d’equivocar-me, però crec que les autoritats ens preparen mica a mica per al pitjor. Com evacuar milions de persones d’unes illes tan petites amb una alta densitat de població com l’arxipèlag japonès? Impossible.

Les autoritats de diversos països d’Europa i dels Estats Units ja han recomanat als seus ciutadans que marxin del Japó immediatament. Els espanyols no, clar, ells sempre més xulos que el punteres. Estem davant d’una escenificació gradual de com arribar a admetre que finalment no s’hi ha pogut fer res. En el fons de tot plegat, però, hi ha uns responsables que haurien de pagar per la seva inutilitat i per posar en risc els ciutadans japonesos tot i saber el risc que les centrals japoneses corrien. Un risc intrínsec amb la mateixa energia nuclear i un risc afegit per la ubicació de les centrals, no només la de Fukushima.

Qui va autoritzar posar centrals nuclears a tocar de la costa en el país amb més risc de terratrèmols del món? Qui va autoritzar a posar centrals nuclears al nivell del mar en el país amb un risc més alt de patir les conseqüències d’un tsunami? Imagino que els diversos governs japonesos. Qui va decidir posar centrals nuclears en aquests emplaçaments, segurament per una qüestió de costos econòmics i per obtenir més ràpidament beneficis, a costa d’augmentar els riscos nuclears? Doncs les companyies elèctriques japoneses.

Imagino que el Japó no és gaire diferent de la resta del món. Les autoritats locals es devien estar fregant les mans davant els guanys immediats d’assumir el risc de tenir en el seu terme diversos reactors nuclears. Imagino que molts dels seus ciutadans també. Penso per exemple en els habitants d’Ascó  que estan disposats a augmentar els seus guanys tot posant en risc la seva població i les poblacions veïnes pugnant per tenir un cementiri nuclear al seu terme, cosa que faria augmentar el risc de tenir-hi una central nuclear amb dos reactors. Estem assumint el risc de patir un accident nuclear tot resant al cel que no passi per tal d’aconseguir avui un benestar que pot hipotecar el nostre demà. Així som els humans. Quedem emmirallats davant d’unes companyies que ens indemnitzen a l’avançada per tenir al nostre territori unes instal·lacions que no són inòcues. I ho aceptem. Som així de miserables. No conec suficientment el Japó per saber si tenien alternativa o no per a la generació energètica mitjançant l’opció nuclear, però el que sí que crec és que la ubicació de les centrals és un desgavell descomunal que els feia jugar amb foc. El que sí que crec és que nosaltres sí que tenim alternatives a l’energia nuclear, però no hi fem res. Tinc remordiments de pensar en nosaltres, mentre al Japó els seus ciutadans sofreixen les conseqüències del desastre, però no puc evitar de pensar-hi. Em sorprèn que un país com el Japó que va passar per l’experiència de dues bombes atòmiques no avalués correctament els riscos que corrien. Possiblement els governants i els interessos de les grans companyies elèctriques aprofitessin el tarannà propi cultural dels japonesos. Disciplinats, obedients, amb un sentiment molt arrelat de la tradició feudal. Avui, però, estan pagant les conseqüències de permetre les decisions arriscades d’uns pocs i que ells van acceptar malgrat els enormes riscos. Jo sempre he pensat que cal fer les coses tot pensant en els riscos possibles davant el pitjor dels escenaris. Uns escenaris que pot ser que tardin centenars d’anys a passar, però que acabaran passant irremeiablement. Així ho fem en moltes de les nostres actuacions. Creiem que les coses no ens acabaran passant. Per això construïm a les lleres dels rius o dels torrents que sovint veiem secs, tot i saber que algun cop caldrà fer front a una avinguda d’aigua que ningú serà capaç d’aturar. Construïm preses damunt de falles conegudes tot esperant que durant uns quants anys permanenixein adormides i no facin cap mal. Amb les nostres decisions augmentem sovint els danys futurs certs que un fenòmen natural causarà. I tot ho justifiquem en el cost de construir en un altre lloc, amb l’excusa dels costos econòmics, etc. El pitjor de tot plegat és que no hi ha manera de que n’aprenguem.

No, no hem crec el que ens expliquen. El terrratrèmol s’ha produït, com sabíem que es produiria. El tsunami s’ha generat, com sabíem que passaria. L’accident nuclear s’ha produït, com sabíem que podia passar en haver ubicat les centrals on estan. Tot era qüestió de temps. Els guanys immediats que tots somiaven s’han esfumat de forma dolorosa. Però hi tornarem. Els éssers humans som així, a vegades semblem menys racionals que la majoria dels animals que prenen les seves decisions més sàviament que no nosaltres. Ens agrada el risc, creiem que el podem controlar, ens creiem els més forts del món, però la natura ens posa al nostre lloc. Ni l’hem dominat, ni la dominarem, encara que algú ens vulgui convèncer que la tecnologia ho pot tot. Sento dolor pels milers de japonesos que han mort i que encara no han comptat. Sento dolor pels milers de japonesos que han perdut familiars, amics, cases, tot. Sento dolor pels milers de japonesos que patiran les malalties pròpies de la radiació i que encara no ho saben. Ningú no els compensarà el seu dolor, ni governs, ni companyies elèctriques, ni res. Però tinc clar que recollim el que sembrem, ja sigui avui o demà. I nosaltres no som diferents dels japonesos.    

Publicat dins de General | Comentaris tancats a No m’ho crec

Renoi, quin espectacle!

Publicat el 15 març 2011 per JOSEP MARIA

Ostres, el meu optimisme em penso que està fora de lloc. Mira que en sóc, però cada dos minuts rebo un gerro d’aigua freda. M’he assabentat del diagnòstic que li han donat al jugador del Barça Eric Abidal. Li han localitzat un tumor al fetge que li serà extirpat de forma immediata. Caldrà veure l’abast del diagnòstic, però no puc tenir altre desig que la cosa s’acabi amb aquesta intervenció. Hi confio. És un home jove, ple de vitalitat i estic segur que sigui quin sigui el diagnòstic final, amb la seva vitalitat i amb els grans avenços de la medecina actual se’n sortirà perfectament. Ara mateix, els inconvenients que això pugui causar a les expectatives del Barça en la fase final de la competició em queda en un segon terme. Tot i que estic segur que els jugadors del Barça, els seus companys, li donaran suport total i treuran forces d’on sigui per lluitar amb ell de la millor forma que saben, donant-ho tot en el que queda de temporada. S’hauran de sobreposar a l’impacte de la notícia i, malgrat que no serà fàcil, estic segur que ho faran.

Tot plegat m’empeny a parlar de la misèrie humana. He sentit per la ràdio com des de Madrid no n’han tingut prou d’intentar embrutar la imatge del Barça amb tota aquesta història de que els nostres jugadors van tots dopats, que ara hi han afegit que la lesió hepàtica d’Abidal és conseqüència d’aquest abús en el dopatge. Com es pot caure tan baix! Com un mitjà de comunicació, sigui el que sigui, pot prestar el seu espai per a publicar coses com aquesta. Si ja ha estat forta tota la campanya mediàtica per a torpedinar la bona marxa del Barça que s’ha orquestrat de fa temps des d’alguns ambients madridistes, això ja passa de mida.

Tot plegat és una bona bufatada a la professió periodística. El periodisme ha canviat molt en els darrers anys. Moltíssim. Penso que la professió està molt desorientada. Hi ha moltes causes i factors que l’han portat a l’estadi actual. La tele escombraria té la seva parròquia. Internet ha estat una eina que ha permès a molts indesitjables deixar la seva opinió penjada per a ser llegida per qualsevol. És ben bé una llàstima per una professió tan digna com la del periodisme, però alguns mitjans no són pas innocents.

La facilitat amb què avui es pot intoxicar, escampar falsos rumors i calúmnies ha assolit nivells impensables. Allò que abans es deia en la tertúlia de bar ara apareix en mitjans que es pretenen seriosos. Penso que en aquest camp el dret hi té alguna cosa a veure. Ara més que mai cal que la justícia ampari el dret a l’honor i a la bona imatge enfront d’una mal entesa llibertat d’expressió i opinió.

Jo mateix m’he vist sotmés més d’una vegada a aquesta pràctica. En la meva funció sindical sempre hi ha qui discrepa de les meves opinions o dels meus punts de vista. Em sembla legítim. Però hi ha qui no té clar els límits del bon gust i el rigor en les opinions. Hi ha qui no sap separar el legítim dret a la discrepància, de la manca més absoluta d’escrúpols per utilitzar tota mena d’estratègies per a laminar la credibilitat i l’honorabilitat dels altres. Sense cap fonament, posant-se amb la vida personal, utilitzant l’insult i la calúmnia. Fins i tot per escrit. Deixant-ne prova documental. Una vegada, fins i tot, vaig haver de fer servir l’amenaça d’una demanda civil i penal si no es retirava i es rectificava una acusació que traspassava tots els límits acceptables. Però no volia parlar de mi.

En el camp de l’esport ho veiem dia rere dia. Els barroers són alimentats per persones que ocupen palestres que utilitzen sense cap mena de mirament, ni responsabilitat. La tensió és alimentada de forma irresponsable. El mateix que passa en el camp de l’esport ho podem veure en els diaris digitals, en els comentaris que la gent deixa en notícies de caire polític o de qualsevol tema. Avui sembla que hom necessita l’escàndol per cridar l’atenció, per guanyar mercat, per obtenir rellevància.

Nosaltres tampoc no en som del tot innocents. Si la ciutadania castigués amb contundència qui utilitza aquestes estratègies, enlloc de caure en la provocació i contestar amb la mateixa moneda, això s’acabaria aviat. Els altaveus que amplifiquen aquests impresentables, siguin d’on siguin i diguin el que diguin, si es veiessin rebutjats per la majoria de la ciutadania no oferirien els seus mitjans per a aquests menesters. La ciutadania tenim la nostra responsabilitat. Els periodistes s’haurien de preocupar per recuperar el prestigi de la seva professió bandejant els periodistes amb més vocació de pallasso que no pas d’informador. El mestre Puyal reflexiona sovint sobre totes aquestes qüestions. No li falta raó. Recuperar el prestigi és tot un repte. Pels periodistes, pels mitjans, pel conjunt de la ciutadania. És una qüestió de dignitat. I ho hem de manifestar amb veu altra i ben clarament. No tot s’hi val.      

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Renoi, quin espectacle!

Transformació

Publicat el 15 març 2011 per JOSEP MARIA

Un error de connexió ha fet que perdés l’apunt que havia fet just en penjar-lo a la xarxa. Ja m’agradava com havia quedat, però em sembla que la llargada era excessiva i com per art d’encanteri l’atzar ha fet que el perdés completament. Això m’ha obligat a refer l’escrit i aprofitant l’avinentesa miraré de fer-lo més breu anant més de cara al gra. El món està vivnt un grapat de crisis que em sembla que obligaran a fer un replantejament general que la crisi econòmica per si sol no ha aconseguit. Tenim la crisi econòmica, la crisi al nord d’Àfrica, la crisi energètica, la crisi del Japó i altres. Totes elles toquen aspectes molt diversos de l’organitzacó mundial. Sistema econòmic, sistema energètic, drets humans, problemes mediambientals, relacions internacionals i interpersonals, etc. Amb el panorama actual és fàcil caure en el pessimisme més absolut, però quan tinc la temptació de claudicar sempre em ve al cap aquella expressió de Louis Van Gaal: : “Tu siempre negativa, nunca positiva”. L’exentrenador del Barça, actualment al Bayern Munchen, no dominava el gènere de la llengua castellana, però això el feia més simpàtic. Jo sempre miro de ser positiu, optimista, fins i tot quan em falten raons per a ser-ho. Així, doncs, davant l’actual panorama, intentaré aplicar una dosi d’optimisme al moment que estem vivint tots plegats. El món necessita canviar, transformar-se. Aquesta paraula canvi ha perdut bona part de la seva frescor perquè ha estat molt desgastada. El món necessita un canvi de paradigma total. En posaré alguns exemples.

En primer lloc faré servir un exemple que il·lustri un dels canvis d’actitud que necessitem. Necessitem una metamorfosi en el concepte que tenim sobre el poder. Ho il·lustro. En una sala plena de gent, hom s’acostuma a aixecar en senyal de respecte quan entra una autoritat, ja sigui un president del govern, un alcalde, un president d’una companyia, etc. Hem de retornar als origens. Per això cal capgirar les actituds. En l’exemple que he posat, qui ha de mostrar respecte és l’autoritat. Aquesta ha tingut l’honor de ser escollida per a servir una comunitat determinada per a representar-la, per a gestionar els seus interessos o pel què sigui. L’honor és seu en el sentit de poder servir el bé comú. Qui ha de ser honorada amb la seva actitud és la comunitat, el col·lectiu. Llavors el respecte serà mutu. S’honora una comunitat amb el gest, amb la transparència, amb l’absència d’arrogància o ambició personal. Aquest seria un primer pas. Autoritat guanyada amb honor.

L’autoritat no es pot exercir sense respecte als drets humans individuals i col·lectius. L’esser humà al centre de tota gestió, ja sigui econòmica, administrativa o política. El bé comú per damunt de l’interès particular. Això no s’aconsegueix amb una societat basada en la desigualtat social. Rics i pobres, ciutadans de primera i ciutadans de segona. Tant a nivell local, com nacional, estatal o internacional. Els rics han de deixar de ser tan rics perquè els pobres puguin deixar de ser tan pobres. Si no és així, el futur serà bastant negre. Hem de renunciar a part del nostre benestar perquè aquest arribi a tothom. Tota una revolució social. Un somni? Potser sí. Però els somnis han estat el progrés de tota societat.

Respecte pel medi ambient. El nostre planeta no pot engolir totes les nostres deixalles, els nostres residus. Ens calen energies netes, no escasses i renovables. Els combustibles fòssils tenen data de caducitat i contaminen el planeta. Cada vegada són més cars d’obtenir. Els hem de buscar a més profunditat i els hem de depurar i elaborar més. La tecnologia ha estat un instrument clau per al progrés. Aquesta tecnologia ha d’estar al servei de la preservació del nostre planeta. L’energia nuclear l’hem d’abandonar. Tenim un problema real de riscos i tenim un problema real de generació de residus que seguiran emetent radiacions durant segles. Aturem-ho ja. Podem viure sense aquest tipus d’energia. En tenim exemples. Cal una reconversió cap a fonts energètiques alternatives i viables. Hi són. No podem postergar més aquesta decisió.

En el món actual que les noves tecnologies de la comunicació i la informació han fet més petit, ens movem més que mai. Sovint sense necessitat. Viatgem per tot el món i en fer-ho contribuïm a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle cap a l’atmosfera que en bona part ens podríem estalviar. Hi guanyaria la nostra salut i la salut del planeta. En els segles passats quan la gent viatjava a peu, a cavall o camell, en bicicleta o veler, la relació cultural, econòmica, comercial, religiosa no era inexistent. Avui ens traslladem d’un lloc a un altre amb una facilitat impressionant i a un cost força assequible. Assumible per les persones, però inassumible pel benestar del planeta. Cal que canviem el xip. Avui la televisió, el cinema o la literatura ens transporta d’una banda a l’altra del món sense necessitat de ser-hi físicament. Coneixem i ens coneixem com mai gràcies a aquestes tecnologies. Viatjar és una meravella, però cal fer-ho racionalment, sense que això malmeti el nostre entorn natural.

Ens cal un canvi social que permeti un canvi personal i un canvi personal que forci un canvi social. És una necessitat. Diria que no tenim elecció. O ho fem voluntàriament, reconduint la nostra forma de viure, o ho farem forçats per les circumstàncies. Llavors potser serà massa tard. Fer un pas enrere per fer un salt endavant és propi de les societats avançades. Fer un salt en el buit és propi d’una societat suïcida. Digueu-me il·lús, segurament ho sóc. 

   

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Transformació