Estem en uns moments de convulsió arreu del món. En tots els sentits. Per una banda tenim les revoltes al món àrab i musulmà que no podem desvincular de la crisi general, d’arrrel econòmica i que abasta tot l’espectre social del món. Fins i tot la mare natura s’ha apuntat a aquesta revolta en forma de terratrèmols i tsunamis que ha originat una catàstrofe nuclear al Japó. Cada una d’aquestes revoltes té la seva pròpia dinàmica i les seves característiques, però jo les entenc com una part de la revolta general. És cert que les revoltes ja no tenen les característiques de les de segles passats, però no deixen de ser-ho.
Al nord d’Àfrica està immers en un bany de sang a Líbia i en un estadi de reformes a Tunísia, Egipte i Marroc. A la península aràbiga les coses no van gaire diferents. Allà, però, les dictadures dels diferents xeics semblen no tenir massa contemplacions. A l’estil libi, però sabedors que difícilment occcident s’hi posarà.
La revolta no és aliena a Europa. No tenim una revolta com en aquests països, però jo crec que algunes coses estan canviant, encara que poc a poc. Canvis a França i Alemanya en les diferents eleccions que han celebrat el passat cap de setmana. A la Gran Bretanya hem vist centenars de milers de persones protestant contra les mesures econòmiques i socials endegades pel govern Cameron. Fins i tot hi hem vist un grau de violència a la qual no estàvem acostumats. Grècia i Irlanda estan en processos molt durs i Portugal s’hi ha afegit aquesta darrera setmana. Alguna cosa està passant també a Europa. La construcció europea és present en tots aquests esdeveniments. Europa s’ha convertit per la majoria d’estats-nació en una bona excusa per a aplicar polítiques que sense la pressió europea no es prendrien. La culpa o la responsabilitat és de la Unió Europea, ella ens hi obliga, diuen. Clar, és normal. Un país com Alemanya que té un pes important a la Unió diu que s’hi aquesta ha de subsistir, ella ha de poder decidir molt més a l’interior de la Unió. Qui paga mana. Però Alemanya també sap que sense el suport europeu difícilment hauria pogut dur a terme la reunificació alemanya. Per tant, tothom en surt d’alguna manera perjudicat i beneficiat alhora. No tot pot ser bo, com no tot pot ser dolent. Si la Unió ha de proveir un fons per a rescatar alguna de les seves economies, és normal que vulgui decidir. Qui paga, mana. L’Europa social que hem conegut en les darreres dècades està desapareixent, encara que no del tot. Fins ara, la població europea ha anat aguantant estoicament tot tipus de reforma, unes reformes que han retocat i retocaran més l’espai social que no pas l’espai econòmic. El sistema econòmic és tan fort que fins i tot ho és més que la majoria dels estats del món. Però ja veurem si no li arribarà també l’hora. La ciutadania europea comença a reaccionar, encara que molt tímidament. Ja veurem com evoluciona tot plegat.
Una de les coses que es comencen a reformar és l’àmbit econòmico-laboral i social. Al nostre país es fan cimeres entre govern, oposició, agents socials i econòmics i els anomenats savis. Mai la paraula savi havia estat tan devaluada. Segurament segueix el rastre de paraules com polític, sindicalista, etc. Clar que si els nostres savis són aquests a qui anomenem com a tals no és d’estranyar. Aquests han ofert tota una sèrie de mesures a aplicar que no han sorprès ningú. Si algú m’hagués demanat de confegir una llista de les mesures que aquests experts proposarien, em sembla que les hagués endevinat totes. Això no vol dir que les compartís, però crec que les hagués endevinat. A l’estat que ens engloba el seu president se segueix reunint amb els representants de les grans empreses, que no és el mateix que dir amb els empresaris. La majoria d’ells no ho són pas d’empresaris, són gestors de grans empreses, sí, però no empresaris.
Tots tornen a insistir en alllò de deslligar-nos de la inflació, com si això fos possible. Es refereixen, és clar, als salaris. Parlen que el que s’ha de tenir com a referència és la productivitat. És la recepta Merkel. Ja vaig dir en el seu moment que creia que no hi pot haver un únic paràmetre al que referenciar-nos, sinó tenir en compte tot un conjunt de paràmetres. Però això no es pot quedar aquí.
A quins factors està sotmesa la productivitat? A molts. Avui dia és inconcebible que algú pugui pensar que la productivitat s’incrementa amb l’esforç individual de treballadors i treballadores fins a treure la llengua. La productivitat millorarà mantenint a les persones durant més anys al mercat de treball sense donar-los la possiblitat de jubilar-se? Endarrerir la seva edat de jubilació incrementarà la productivitat de les empreses i dels països? La productivitat depèn de molts altres factors. L’educació, la formació contínua, la inversió en nous processos industrials, la inversió en el capital i en les persones. Volen que deixem els nostres salaris en mans de la productivitat. Però qui és responsable d’incrementar la productivitat? Els empresaris i els gestors empresarials. Fent un símil amb el que he explicat sobre el funcionament de la Unió Europea, hauríem de concloure que si hem de lligar els nostres salaris a la productivitat, hauríem de convenir que no podem deixar en mans dels empresaris i dels gestors empresarials les decisions que poden fer créixer o minvar aquesta productivitat. Diem qui paga, mana. Podem dir que qui assumeix un cost ha de poder participar en les decisions que l’afecten. Fer funcionar una empresa a base d’hores extres minva la productivitat de les empreses. Quan s’ha de treballar més per produir el mateix, estem reculant. Vol dir que aspectes com la no inversió, la no millora de processos productius, la manca de formació i polivalència, mobilitat interna, fallades en el procés de provisió de les primeres matèries, la logística, els preus de l’energia, del petroli, tenen una gran incidència en la productivitat. Tots aquests aspectes incideixen de ple en la competitivitat, en el cost del que es produeix. Quan se’ns demana als treballadors que ens oblidem de la inflació, se’ns demana també que ens fem corresponsables del control dels aspectes que incideixen en la productivitat? Cal tenir en compte que en determinats països, en determinats sectors, uns salaris lligats a l’augment de productivitat haurien pujat més que no pas lligats a la inflació. Potser no és el cas del nostre país considerat globalment, però ptser sí en d’altres països, o en alguns sectors fins i tot al nostre país.
Existeix un concepte com la corresponsabilitat, la cogestió. Estem disposats a avançar cap a aquí? Perquè si no s’hi està disposat veig difícil que la inflació pugui deixar de ser un referent a l’hora de negociar els salaris. El nostres sistema econòmic mundial es basa en la capacitat que tenim de consumir. Si resulta que la nostra capacitat de fer un consum responsable i mesurat s’empetiteix, tot el sistema es debilitarà. Per tant, cal buscar fórmules que garanteixin la capacitat d’adquisició de béns de consum, alhora que no es contribueix a incrementar desorbitadament la inflació. Els diferents governs de l’estat al qual ens mantenen lligats han demostrat la seva incapacitat històrica de tenir inflacions a nivells europeus. Per tant, és inútil esperar que per aquesta banda ho aconsegueixin. Més aviat, tot el que fan contribueix enormement a disparar aquest diferencial. I això és un llast que hem d’arrossegar i que ens limita.
Qui paga, mana, qui assumeix un cost ha de poder assumir responsabilitats. El tema no és senzill, tant de bo ho fos. Té una complexitat enorme. Els estats han cedit sobirania a la Unió Europea. Aquests savis empresarials estan disposats a cedir i compartir sobirania? Des del meu punt de vista, aquest és un pas imprescindible. Hi ha aquesta voluntat?
El món està revoltat. De moment tenim una crisi econòmica i financera en la qual els seus responsables segueixen remenant les cireres en exclusivitat. Els canvis els veuen necessaris en els altres, però no sembla que el vegin necessari en ells mateixos, en el sistema actual de les coses. I així, encara que no en sé entreveure l’abast, la revolta està servida. No menystinguem la possibilitat. Temps al temps.
I un últim afegitó. Ahir vaig veure un trenta minuts que parlava de joves emprenedors. Em va sobtar que no hi aparegués cap emprenedora, voleu dir que no n’hi ha?