No m’ho crec

 

No em crec gens les informacions que des del Japó ens arriben sobre la catàstrofe nuclear que el país està vivint. Evidentment, no tinc elements objectius del perquè de la meva incredulitat. Però és una sensació profunda que tinc. Crec que ens estan enganyant deliberadament. Tot em sembla la narració d’una pel·lícula a petites dosis, a càmera lenta,  per no alarmar més del compte la població japonesa. No em crec els nivells de radiació que ens estan donant de les vores de les centrals nuclears de Fukushima, ni dels punts més allunyats. Crec que estem davant la pitjor catàstrofe nuclear de la història de la humanitat, malgrat que ens diguin que no, malgrat que alguns experts ens diguin que no es pot produir un accident com el de Txernòbil, el més greu registrat  i informat de la història. Crec que ja estem a nivells similars. Possiblement la necessitat fa que no espugui actuar d’altra forma, potser es vol evitar una alarma que crearia el pànic en la població japonesa, potser l’inevitabilitat de les conseqüències fa que les coses vagin com vagin. Avui he vist els helicòpters passant per damunt la central intentant encertar els reactors sense gaire èxit, com si apaguessin un incendi forestal i crec que es tracta d’una operació amb la qual justificar que s’està fent tot el possible i res més. Com que les conseqüències del desastre nuclear no es veuran fins d’aquí unes setmanes, aquest és un temps de preparació per a informar mica a mica del veritable abast de la tragèdia. Vull deixar molt clar que tinc unes ganes enormes d’equivocar-me, però crec que les autoritats ens preparen mica a mica per al pitjor. Com evacuar milions de persones d’unes illes tan petites amb una alta densitat de població com l’arxipèlag japonès? Impossible.

Les autoritats de diversos països d’Europa i dels Estats Units ja han recomanat als seus ciutadans que marxin del Japó immediatament. Els espanyols no, clar, ells sempre més xulos que el punteres. Estem davant d’una escenificació gradual de com arribar a admetre que finalment no s’hi ha pogut fer res. En el fons de tot plegat, però, hi ha uns responsables que haurien de pagar per la seva inutilitat i per posar en risc els ciutadans japonesos tot i saber el risc que les centrals japoneses corrien. Un risc intrínsec amb la mateixa energia nuclear i un risc afegit per la ubicació de les centrals, no només la de Fukushima.

Qui va autoritzar posar centrals nuclears a tocar de la costa en el país amb més risc de terratrèmols del món? Qui va autoritzar a posar centrals nuclears al nivell del mar en el país amb un risc més alt de patir les conseqüències d’un tsunami? Imagino que els diversos governs japonesos. Qui va decidir posar centrals nuclears en aquests emplaçaments, segurament per una qüestió de costos econòmics i per obtenir més ràpidament beneficis, a costa d’augmentar els riscos nuclears? Doncs les companyies elèctriques japoneses.

Imagino que el Japó no és gaire diferent de la resta del món. Les autoritats locals es devien estar fregant les mans davant els guanys immediats d’assumir el risc de tenir en el seu terme diversos reactors nuclears. Imagino que molts dels seus ciutadans també. Penso per exemple en els habitants d’Ascó  que estan disposats a augmentar els seus guanys tot posant en risc la seva població i les poblacions veïnes pugnant per tenir un cementiri nuclear al seu terme, cosa que faria augmentar el risc de tenir-hi una central nuclear amb dos reactors. Estem assumint el risc de patir un accident nuclear tot resant al cel que no passi per tal d’aconseguir avui un benestar que pot hipotecar el nostre demà. Així som els humans. Quedem emmirallats davant d’unes companyies que ens indemnitzen a l’avançada per tenir al nostre territori unes instal·lacions que no són inòcues. I ho aceptem. Som així de miserables. No conec suficientment el Japó per saber si tenien alternativa o no per a la generació energètica mitjançant l’opció nuclear, però el que sí que crec és que la ubicació de les centrals és un desgavell descomunal que els feia jugar amb foc. El que sí que crec és que nosaltres sí que tenim alternatives a l’energia nuclear, però no hi fem res. Tinc remordiments de pensar en nosaltres, mentre al Japó els seus ciutadans sofreixen les conseqüències del desastre, però no puc evitar de pensar-hi. Em sorprèn que un país com el Japó que va passar per l’experiència de dues bombes atòmiques no avalués correctament els riscos que corrien. Possiblement els governants i els interessos de les grans companyies elèctriques aprofitessin el tarannà propi cultural dels japonesos. Disciplinats, obedients, amb un sentiment molt arrelat de la tradició feudal. Avui, però, estan pagant les conseqüències de permetre les decisions arriscades d’uns pocs i que ells van acceptar malgrat els enormes riscos. Jo sempre he pensat que cal fer les coses tot pensant en els riscos possibles davant el pitjor dels escenaris. Uns escenaris que pot ser que tardin centenars d’anys a passar, però que acabaran passant irremeiablement. Així ho fem en moltes de les nostres actuacions. Creiem que les coses no ens acabaran passant. Per això construïm a les lleres dels rius o dels torrents que sovint veiem secs, tot i saber que algun cop caldrà fer front a una avinguda d’aigua que ningú serà capaç d’aturar. Construïm preses damunt de falles conegudes tot esperant que durant uns quants anys permanenixein adormides i no facin cap mal. Amb les nostres decisions augmentem sovint els danys futurs certs que un fenòmen natural causarà. I tot ho justifiquem en el cost de construir en un altre lloc, amb l’excusa dels costos econòmics, etc. El pitjor de tot plegat és que no hi ha manera de que n’aprenguem.

No, no hem crec el que ens expliquen. El terrratrèmol s’ha produït, com sabíem que es produiria. El tsunami s’ha generat, com sabíem que passaria. L’accident nuclear s’ha produït, com sabíem que podia passar en haver ubicat les centrals on estan. Tot era qüestió de temps. Els guanys immediats que tots somiaven s’han esfumat de forma dolorosa. Però hi tornarem. Els éssers humans som així, a vegades semblem menys racionals que la majoria dels animals que prenen les seves decisions més sàviament que no nosaltres. Ens agrada el risc, creiem que el podem controlar, ens creiem els més forts del món, però la natura ens posa al nostre lloc. Ni l’hem dominat, ni la dominarem, encara que algú ens vulgui convèncer que la tecnologia ho pot tot. Sento dolor pels milers de japonesos que han mort i que encara no han comptat. Sento dolor pels milers de japonesos que han perdut familiars, amics, cases, tot. Sento dolor pels milers de japonesos que patiran les malalties pròpies de la radiació i que encara no ho saben. Ningú no els compensarà el seu dolor, ni governs, ni companyies elèctriques, ni res. Però tinc clar que recollim el que sembrem, ja sigui avui o demà. I nosaltres no som diferents dels japonesos.    

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.