Castells: de persones a números!

Coneix totes les teories. Domina totes les tècniques. Però quan toquis una ànima humana sigues només una altra ànima humana. (Carl Gustav Jung)

Vaig entrar a formar part de la Colla Joves Xiquets de Valls el 1980, fa una eternitat. Jo no sóc d’aquells que exhibeixen els anys com una credencial de pedigrí. Per mi els anys són tan sols un reflex de fidelitat i, sobretot, d’intensitat amb la qual hom viu els esdeveniments del col·lectiu al qual pertany, tant els positius, en forma d’alegria i efervescència, com els negatius, viscuts amb frustració, ràbia i impotència. Aquests darrers, sobretot, s’obliden amb dificultat.

A la Joves, com a tot arreu, n’he viscut dels dos tipus. Sempre he superat l’èxit i el fracàs. Sí, perquè l’èxit també té els seus riscos, si no es valora i mesura adequadament. La meva implicació amb la Colla Joves ha estat, en anys passats, molt més intensa que no pas ara mateix. Va ser tan intensa que ja fa molt anys, massa anys, un company i jo vam presentar davant la Junta de la Colla un projecte treballat per portar la canalla. Parlo d’uns trenta anys enrere. En aquells moments la Junta va rebutjar la nostra proposta i en conseqüència no vam rebre l’encàrrec de responsabilitzar-nos de la canalla. L’argument principal que ens van donar era el de que les coses sempre s’havien fet de determinada manera i que no es podien canviar. Les nostres propostes anaven encaminades amb molts dels supòsits que avui dia es posen d’exemple en el món casteller actual.

Convençut que la crítica és l’única via que encamina al progrés, sempre he estat molt crític amb la meva colla, molts ho saben i bastants no ho han entès mai. Ho vaig viure en pròpia pell en la meva etapa com a responsable de la revista Foc Nou. Alguns veuen en la crítica un aspecte negatiu, quan el resultat del debat no pot ser altre que el del progrés. Mai he pretès posseir la raó i la veritat, però sí que sempre l’he buscat. La nostra colla és de les més antigues, no cal entrar en discussió ara, però he dit i he escrit més d’una vegada que, a més d’antiga, és antiquada. És la darrera de les colles en integrar-se en la modernitat castellera. De fet, una petita part de la colla no se n’ha adonat fins l’any passat. La resta em fa l’efecte que encara no se n’ha adonat o tanca els ulls.

A finals de l’any passat i començaments d’aquest, aquesta petita part que es va adonar que no havíem evolucionat al ritme d’altres colles, noves i no tan noves, va mobilitzar-se. Estàvem despenjant-nos de l’elit castellera i calia reaccionar. Es van fer diverses reunions dedicades, cada una d’elles, a temes concrets. La canalla era un dels temes més importants. Cadascú dels presents donava la seva opinió i es debatia. En alguna reunió es va arribar a dir que a la canalla no se l’ha d’escoltar. Alguns pensàvem que calia tot el contrari. Se’ls ha d’escoltar, de la mateixa manera que se’ls ha de parlar i ells també han d’escoltar. Hi ha moltes franges d’edat i en cada una d’elles hi ha la capacitat de raonar, d’explicar-se, de manifestar els seus anhels, les seves preocupacions, no com a adults, sinó com a nenes i nens, com a adolescents. Ells també necessiten les nostres explicacions i raonaments en les decisions que prenem i els afecten.

La meves filles van començar a veure castells ben aviat. La petita no en va tenir prou veient-ne i després de fer-li passar més d’un any demanant que volia fer castells la vam portar a la colla. Va començar directament a dosos. En va aprendre i ha pujat en tots els grans castells de la colla. Quan encara anava a dosos, va fer també el quatre de nou sense folre a sisens després d’haver-lo fet a dosos. Com a pare, he estat feliç veient la meva filla dalt els castells, no pel què feia, sinó perquè la veia feliç fent-los.

La canalla creix i arriba el moment de transició del pis habitual al pom de dalt al de quints (sisens en els castells de nou). Des del meu punt de vista, és un dels trànsits més difícils en els castells. És un nou aprenentatge, una posició diferent. L’assaig és el factor important. L’assaig és el lloc on s’ha d’ensenyar i aprendre, corregir posicions, preparar mentalment el xiquet o la xiqueta. Responsabilitat dels grans i ganes d’aprendre dels joves. No es pot obviar l’edat en què se sol donar aquest trànsit, l’adolescència; una etapa de descoberta de nous interessos, materials i afectius. Factors que en la meva opinió no es tenen prou en compte. L’adolescència és una etapa molt més difícil pels grans que no pas pels propis adolescents. No sabem per on agafar-los, com entendre’ls. Estan madurant entre noves descobertes, amb confusió, abandonant la pubertat; busquen el seu lloc en el món i demanen raons, que se’ls consideri ja grans sense ser-ho del tot.

Passar de dosos a quints no és fàcil. Neixen els dubtes, és com començar de nou. Saben que s’hauran de tornar a guanyar un lloc i saben, encara que no ho expressin, que necessitaran ajut i paciència.

La meva filla, des de l’any passat està en aquest trànsit. Era conscient que no pujaria tant com ho feia a dosos. Ho havia acceptat. Fins i tot havia passat una etapa de dubte, es preguntava si els castells la seguien omplint com en anys anteriors. Jo només li deia que ella havia de descobrir si els castells li aportaven alguna espurna de felicitat. Algun dia havia rebut algun càstig en forma d’exclusió i el va suportar, tot i que ella, i jo mateix, el consideràvem discriminatori en comparació a altres antecedents.

Va arribar, però, un dia en el què teníem una celebració familiar a la qual ella no va venir perquè hi havia una actuació nocturna seguida d’un assaig a la mateixa plaça. No va fer ni un sol castell, tot i haver-los assajat. Ho va suportar prou bé, gairebé estoicament. Ho sé perquè estàvem comunicats amb això tan corrent avui dia com el Whatsapp. Després, a l’assaig posterior, tampoc va participar en cap dels castells de l’assaig. Això ja la va revoltar una mica més. El que de debò la va indignar va ser el fet que ni durant l’actuació, ni durant l’assaig, cap responsable de la colla es va dirigir a ella per donar-li cap mena d’explicació al respecte. I jo em vaig indignar amb ella quan m’ho va explicar. Només un intercanvi de whatsapps i ja està.

Passen els dies i res. Esperava que algú es dignés a cridar-la per donar-li algun raonament. Res. Finalment, ella mateixa cita al màxim responsable de la colla. Queden junt amb una altra companya. Parlen, més aviat parla ella, segueix sense rebre un raonament racional. La seva companya participa. Conclusió final, si teniu problemes allà hi ha la porta. Una frase horrorosa que havia sentit més d’una vegada a la feina. Mai, però, l’havia sentit en una entitat o associació. Al carrer! és una expressió que en algun altre moment algú altre ha usat.

Així acaba una etapa castellera activa. Un final del tot immerescut, però ple de dignitat per part de la meva filla. L’espera un gran futur com a persona.

 

 

 

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en Castells, Ètica, Personal. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.