Vull fer un darrer comentari sobre el tema nuclear, al menys mentre no hi hagi un desenllaç final en un sentit o un altre. M’emprenya el maquiavelisme que impera entre molts dels experts nuclears que aquests dies han escrit o s’han manifestat per la televesió o la ràdio. La majoria d’ells han desviat el debat cap a un terreny que em sembla molt interessat. Interessat i en la direcció de defensar l’energia nuclear. I és que el debat s’ha volgut dirigir cap a una anàlisi parcial de la tecnologia nuclear. Sempre es fa tenint en compte només la central nuclear. El procés nuclear, però, s’inicia en l’extracció d’urani i altres minerals altament contaminants, i finalitza amb la generació de residus de les centrals. Aquesta, em sembla, és una manipulació perversa del propi debat.
Ens volen fer veure que la creixent demanda d’energia a tot el món la fa imprescindible. Ara estàvem en aquesta línia. Abans de l’accident hi havia un corrent d’opinió que ens encaminava a la conveniència d’apostar per l’energia nuclear davant la fi de determinats combustibles fòssils. Ara la percepció ha canviat. Jo crec que no tinc la capacitat per discutir la seguretat de les centrals nuclears estrictament. Fins i tot puc creure’m que, en egeneral, les centrals nuclears són força segures. Estic disposat a admetre-ho. Els grans riscos, des del meu punt de vista, no vénen pròpiament d’aquest aspecte. Sinó que arrenquen d’una premissa econòmica que ho contamina tot. Fabricar, construir i invertir amb el menor cost possible per obtenir el màxim benefici immediat. Aquesta premissa és la que impera i la que em crea totes les reticències. Això afecta a la forma, al lloc, als sistemes de prevenció que envolten la construcció de les centrals. Ja he dit que el procés nuclear sencer és molt més llarg i complexa. I perillós. Però les centrals potser no tant. Però el que em crea tota la desconfiança del món és la premissa economicista a la que m’he referit. La decisió d’allargar la vida de centrals obsoletes per seguir mantenint ingressos econòmics importants és una decisió que va en aquest sentit, a costa d’augmentar-ne els riscos.
La societat ha de decidir si accepta aquesta premissa i està disposada a córrer el risc i a assumir-lo estoicament en cas que el pitjor dels escenaris es produeixi. Si és així, doncs endavant, ja ens ho trobarem. Si no volem mirar més enllà de demà, endavant. Després no ens queixem si hi ha un dessastre, si la factura sanitària augmenta, no ens queixem, mentre per altra banda afavorim que els càncers proliferin. M’ha fet molta pena veure com experts han frivolitzat sobre els danys que les radiacions causen sobre les persones. S’ha frivolitzat sobre les radiacions que suportem de forma natural, mentre del què parlàvem era de les radiacions que suportem per obra i mà de l’home. Ho trobo patètic. Així com molts diuen que malgrat tot i assumint-ne les conseqüències, però no pas les responsabilitats, diuen nucleras sí, jo em mantinc i dic no i em remeto a l’eslògan tan tronat de nuclears no, gràcies! No podem tancar totes les centrals que tenim avui dia. Centenars a tot el món. Però podem impedir que se’n construeixin de noves. Podem tancar les obsoletes quan toca. Nosaltres decidim, o això em pensava.