Líbia i els dubtes d’en Partal.

En Vicent Partal, director de Vilaweb, exposa avui en un editorial els seus dubtes sobre la intervenció militar internacional a Líbia. Amb en Vicent, tot i que no ens coneixem personalment, acostumo a coincidir en la majoria dels seus plantejaments, sigui quin sigui el tema que tracta, i en aquest d’avui també comparteixo els seus raonaments, tot i que, segurament, jo, malgrat els dubtes, arribo a una conclusió positiva sobre la intervenció. El tema de les relacions internacionals sempre m’ha apassionat. Quan estudiava dret, en l’assignatura de dret internacional públic (perdoneu la meva pedanteria) vaig treure una matrícula d’honor fruit, crec, d’aquesta passió. No, no sóc com la Joana Ortega, jo deixo clar que no tinc acabada la llicenciatura en dret que tinc aparcada de fa temps.

Partal exposa acuradament els seus dubtes a l’hora de prendre una posició personal sobre la intervenció a Líbia. Diu que espera que els seus dubtes siguin raonables. Jo crec que ho són, com ho podrien ser els meus. Però jo la defenso. En primer lloc perquè a diferència, per exemple, del cas de l’Iraq, en aquest cas hi ha una resolució de Nacions Unides. Per tant, hi ha un suport legal basat en el dret internacional, un fet important que no es donava en el cas de l’Iraq. El principi de legalitat l’empara. L’operació no s’ha posat en marxa fins que no ha comptat amb aquest suport. Malgrat que el suport no ha estat unànime, ha estat suficient segons les normes del dret internacional. Això és important. Partal recorda la guerra civil espanyola i la diversa actuació que van tenir les potències occidentals envers cada un dels bàndols enfrontats. No repetiré el que ell recorda. En aquell cas hi havia un poder legalment constituït a qui se li va negar tot suport. Un poder legal que malgrat tot s’havia mostrat incapaç de frenar algunes barbaritats comeses en nom de la llibertat. El context internacional d’aleshores era convuls i incert i els diferents governs van prendre decisions del tot qüestionables que obeïen a interessos polítics determinats. També va passar als inicis del nazisme.

Hauríem de poder separar el dret de la política. A vegades passa que no sempre allò que és impecable des del punt de vista del dret és impecable des del punt de vista de la política, la real politik. La política mai es pot deslliurar dels interessos dels diferents governs i estats. Aquests no dubtaran gens ni mica en utilitzar les oportunitats que el dret els atorga, si aquest serveix els seus interessos. Això és així.

Com ja he escrit en altres moments, el dret internacional fa anys que va establir i teoritzar sobre el dret humanitari universal. Un dret que, entre altres, tenia l’objectiu de neutralitzar allò tan immoral de la no ingerència en afers interns d’un altre estat. Tot l’afer Pinochet té la base per exemple en aquest dret. I la majoria de demòcrates hi vam estar d’acord. Té raó en Partal quan critica que els estats no estan disposats a aplicar-lo en tots i cadascun dels casos. Què hi ha de diferent entre Líbia i Iemen, per exemple, o entre Líbia i Birmània? I podríem posar altres exemples. La diferència no ve donada pel dret, sinó pels interesos polítics. Una aplicació estricta del dret ens tindria permanentment immersos en conflictes bèlics internacionals. No ens els acabaríem. Perquè actuar en un lloc i no en un altre? Em sembla que la raó la coneixem o intuïm tots plegats. Els dubtes plantejats per en Partal són ben raonables.

Ell es pregunta, també, si els opositors a Gaddafi són demòcrates. No ho sé. Està per veure, segurament. Les revoltes al nord d’Àfrica no són exactament iguals en un país que en un altre. Totes tenen les seves pròpies peculiaritats, les seves pròpies dinàmiques. Els règims d’aquests països han actuat també de forma diferent. Els uns han respost amb més violència que d’altres. En el cas de Gaddafi, ell mateix havia manifestat que si convenia passaria carrer per carrer, casa per casa buscant cada un dels opositors. Les potències occidentals han actuat, des del meu punt de vista, amb força habilitat. Ja sé que la Lliga Àrab ha discutit l’abast de les operacions, però en principi estava d’acord en fer alguna cosa. S’ha intentat implicar-hi d’alguna manera alguns dels països àrabs. La diplomàcia francesa i britànica ha actuat amb una certa habilitat. El rerefons polític no el sabem del tot, però no han estat sapastres. Davant la intervenció internacional Gaddafi ha intentat unir el seu poble davant l’agressió estrangera, però hem vist les imatges de milers de libis celebrant la intervenció sobre els tancs destruïts de Gaddafi. Esperar que Tunísia o Egipte s’hi impliquessin ara en el context que els seus propis països es troben penso que era irreal.

En definitiva, malgrat tots els dubtes i altres que en Partal posa damunt la taula, jo crec que la comunitat internacional ha actuat correctament. Podrem discutir les reals motivacions. Les puc compartir, puc qüestionar l’honestedat dels motius. Podem discutir perquè aquí sí i en un altre llloc no, però això no ens ha de conduir a concloure que, doncs, enlloc. Però celebro que la intervenció hagi seguit els passos que el dret internacional ha establert per a actuar dins la legalitat internacional. Tinc l’esperança que l’exemple libi serveixi de fre a altres règims despòtics i tirans del món. Deia en un apunt passat que esperava que occident deixés de banda la seva temptació a tutelar les revoltes a Egipte i Túnisia. Ells han de llaurar i conquerir la seva llibertat. Ells han de traçar el seu procés cap a la democràcia. A Líbia el règim ha demostrat tot el seu poder destructiu cap als seus propis ciutadans. Si hi podíem fer alguna cosa, crec que l’havíem de fer. Malgrat els dubtes. Però seran els libis els que hauran de traçar també el seu propi camí que desitjo per al seu bé que els condueixi a un sistema democràtic. No serà fàcil, però no podíem restar passius veient per la televisió com un poble era passat per les armes amb impunitat.

Per tot plegat, amb els dubtes de l’amic Partal inclosos, estic d’acord amb l’actuació internacional emparada pel dret internacional i els principis universals. Tant de bo, mica a mica, el món vagi fent seus els valors de la democràcia com a camí per al benestar de la majoria de les persones que habitem aquest planeta. Malgrat algunes contradiccions. Contradiccions i interessos polítics que els anys trenta del segle passat van portar a una guerra civil llarga i despiatada a Espanya i a una confrontació mundial fruït de la tebior del concert de les nacions davant l’auge del feixisme.   

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en Món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.