Un error de connexió ha fet que perdés l’apunt que havia fet just en penjar-lo a la xarxa. Ja m’agradava com havia quedat, però em sembla que la llargada era excessiva i com per art d’encanteri l’atzar ha fet que el perdés completament. Això m’ha obligat a refer l’escrit i aprofitant l’avinentesa miraré de fer-lo més breu anant més de cara al gra. El món està vivnt un grapat de crisis que em sembla que obligaran a fer un replantejament general que la crisi econòmica per si sol no ha aconseguit. Tenim la crisi econòmica, la crisi al nord d’Àfrica, la crisi energètica, la crisi del Japó i altres. Totes elles toquen aspectes molt diversos de l’organitzacó mundial. Sistema econòmic, sistema energètic, drets humans, problemes mediambientals, relacions internacionals i interpersonals, etc. Amb el panorama actual és fàcil caure en el pessimisme més absolut, però quan tinc la temptació de claudicar sempre em ve al cap aquella expressió de Louis Van Gaal: : “Tu siempre negativa, nunca positiva”. L’exentrenador del Barça, actualment al Bayern Munchen, no dominava el gènere de la llengua castellana, però això el feia més simpàtic. Jo sempre miro de ser positiu, optimista, fins i tot quan em falten raons per a ser-ho. Així, doncs, davant l’actual panorama, intentaré aplicar una dosi d’optimisme al moment que estem vivint tots plegats. El món necessita canviar, transformar-se. Aquesta paraula canvi ha perdut bona part de la seva frescor perquè ha estat molt desgastada. El món necessita un canvi de paradigma total. En posaré alguns exemples.
En primer lloc faré servir un exemple que il·lustri un dels canvis d’actitud que necessitem. Necessitem una metamorfosi en el concepte que tenim sobre el poder. Ho il·lustro. En una sala plena de gent, hom s’acostuma a aixecar en senyal de respecte quan entra una autoritat, ja sigui un president del govern, un alcalde, un president d’una companyia, etc. Hem de retornar als origens. Per això cal capgirar les actituds. En l’exemple que he posat, qui ha de mostrar respecte és l’autoritat. Aquesta ha tingut l’honor de ser escollida per a servir una comunitat determinada per a representar-la, per a gestionar els seus interessos o pel què sigui. L’honor és seu en el sentit de poder servir el bé comú. Qui ha de ser honorada amb la seva actitud és la comunitat, el col·lectiu. Llavors el respecte serà mutu. S’honora una comunitat amb el gest, amb la transparència, amb l’absència d’arrogància o ambició personal. Aquest seria un primer pas. Autoritat guanyada amb honor.
L’autoritat no es pot exercir sense respecte als drets humans individuals i col·lectius. L’esser humà al centre de tota gestió, ja sigui econòmica, administrativa o política. El bé comú per damunt de l’interès particular. Això no s’aconsegueix amb una societat basada en la desigualtat social. Rics i pobres, ciutadans de primera i ciutadans de segona. Tant a nivell local, com nacional, estatal o internacional. Els rics han de deixar de ser tan rics perquè els pobres puguin deixar de ser tan pobres. Si no és així, el futur serà bastant negre. Hem de renunciar a part del nostre benestar perquè aquest arribi a tothom. Tota una revolució social. Un somni? Potser sí. Però els somnis han estat el progrés de tota societat.
Respecte pel medi ambient. El nostre planeta no pot engolir totes les nostres deixalles, els nostres residus. Ens calen energies netes, no escasses i renovables. Els combustibles fòssils tenen data de caducitat i contaminen el planeta. Cada vegada són més cars d’obtenir. Els hem de buscar a més profunditat i els hem de depurar i elaborar més. La tecnologia ha estat un instrument clau per al progrés. Aquesta tecnologia ha d’estar al servei de la preservació del nostre planeta. L’energia nuclear l’hem d’abandonar. Tenim un problema real de riscos i tenim un problema real de generació de residus que seguiran emetent radiacions durant segles. Aturem-ho ja. Podem viure sense aquest tipus d’energia. En tenim exemples. Cal una reconversió cap a fonts energètiques alternatives i viables. Hi són. No podem postergar més aquesta decisió.
En el món actual que les noves tecnologies de la comunicació i la informació han fet més petit, ens movem més que mai. Sovint sense necessitat. Viatgem per tot el món i en fer-ho contribuïm a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle cap a l’atmosfera que en bona part ens podríem estalviar. Hi guanyaria la nostra salut i la salut del planeta. En els segles passats quan la gent viatjava a peu, a cavall o camell, en bicicleta o veler, la relació cultural, econòmica, comercial, religiosa no era inexistent. Avui ens traslladem d’un lloc a un altre amb una facilitat impressionant i a un cost força assequible. Assumible per les persones, però inassumible pel benestar del planeta. Cal que canviem el xip. Avui la televisió, el cinema o la literatura ens transporta d’una banda a l’altra del món sense necessitat de ser-hi físicament. Coneixem i ens coneixem com mai gràcies a aquestes tecnologies. Viatjar és una meravella, però cal fer-ho racionalment, sense que això malmeti el nostre entorn natural.
Ens cal un canvi social que permeti un canvi personal i un canvi personal que forci un canvi social. És una necessitat. Diria que no tenim elecció. O ho fem voluntàriament, reconduint la nostra forma de viure, o ho farem forçats per les circumstàncies. Llavors potser serà massa tard. Fer un pas enrere per fer un salt endavant és propi de les societats avançades. Fer un salt en el buit és propi d’una societat suïcida. Digueu-me il·lús, segurament ho sóc.