Renoi, quin espectacle!

Ostres, el meu optimisme em penso que està fora de lloc. Mira que en sóc, però cada dos minuts rebo un gerro d’aigua freda. M’he assabentat del diagnòstic que li han donat al jugador del Barça Eric Abidal. Li han localitzat un tumor al fetge que li serà extirpat de forma immediata. Caldrà veure l’abast del diagnòstic, però no puc tenir altre desig que la cosa s’acabi amb aquesta intervenció. Hi confio. És un home jove, ple de vitalitat i estic segur que sigui quin sigui el diagnòstic final, amb la seva vitalitat i amb els grans avenços de la medecina actual se’n sortirà perfectament. Ara mateix, els inconvenients que això pugui causar a les expectatives del Barça en la fase final de la competició em queda en un segon terme. Tot i que estic segur que els jugadors del Barça, els seus companys, li donaran suport total i treuran forces d’on sigui per lluitar amb ell de la millor forma que saben, donant-ho tot en el que queda de temporada. S’hauran de sobreposar a l’impacte de la notícia i, malgrat que no serà fàcil, estic segur que ho faran.

Tot plegat m’empeny a parlar de la misèrie humana. He sentit per la ràdio com des de Madrid no n’han tingut prou d’intentar embrutar la imatge del Barça amb tota aquesta història de que els nostres jugadors van tots dopats, que ara hi han afegit que la lesió hepàtica d’Abidal és conseqüència d’aquest abús en el dopatge. Com es pot caure tan baix! Com un mitjà de comunicació, sigui el que sigui, pot prestar el seu espai per a publicar coses com aquesta. Si ja ha estat forta tota la campanya mediàtica per a torpedinar la bona marxa del Barça que s’ha orquestrat de fa temps des d’alguns ambients madridistes, això ja passa de mida.

Tot plegat és una bona bufatada a la professió periodística. El periodisme ha canviat molt en els darrers anys. Moltíssim. Penso que la professió està molt desorientada. Hi ha moltes causes i factors que l’han portat a l’estadi actual. La tele escombraria té la seva parròquia. Internet ha estat una eina que ha permès a molts indesitjables deixar la seva opinió penjada per a ser llegida per qualsevol. És ben bé una llàstima per una professió tan digna com la del periodisme, però alguns mitjans no són pas innocents.

La facilitat amb què avui es pot intoxicar, escampar falsos rumors i calúmnies ha assolit nivells impensables. Allò que abans es deia en la tertúlia de bar ara apareix en mitjans que es pretenen seriosos. Penso que en aquest camp el dret hi té alguna cosa a veure. Ara més que mai cal que la justícia ampari el dret a l’honor i a la bona imatge enfront d’una mal entesa llibertat d’expressió i opinió.

Jo mateix m’he vist sotmés més d’una vegada a aquesta pràctica. En la meva funció sindical sempre hi ha qui discrepa de les meves opinions o dels meus punts de vista. Em sembla legítim. Però hi ha qui no té clar els límits del bon gust i el rigor en les opinions. Hi ha qui no sap separar el legítim dret a la discrepància, de la manca més absoluta d’escrúpols per utilitzar tota mena d’estratègies per a laminar la credibilitat i l’honorabilitat dels altres. Sense cap fonament, posant-se amb la vida personal, utilitzant l’insult i la calúmnia. Fins i tot per escrit. Deixant-ne prova documental. Una vegada, fins i tot, vaig haver de fer servir l’amenaça d’una demanda civil i penal si no es retirava i es rectificava una acusació que traspassava tots els límits acceptables. Però no volia parlar de mi.

En el camp de l’esport ho veiem dia rere dia. Els barroers són alimentats per persones que ocupen palestres que utilitzen sense cap mena de mirament, ni responsabilitat. La tensió és alimentada de forma irresponsable. El mateix que passa en el camp de l’esport ho podem veure en els diaris digitals, en els comentaris que la gent deixa en notícies de caire polític o de qualsevol tema. Avui sembla que hom necessita l’escàndol per cridar l’atenció, per guanyar mercat, per obtenir rellevància.

Nosaltres tampoc no en som del tot innocents. Si la ciutadania castigués amb contundència qui utilitza aquestes estratègies, enlloc de caure en la provocació i contestar amb la mateixa moneda, això s’acabaria aviat. Els altaveus que amplifiquen aquests impresentables, siguin d’on siguin i diguin el que diguin, si es veiessin rebutjats per la majoria de la ciutadania no oferirien els seus mitjans per a aquests menesters. La ciutadania tenim la nostra responsabilitat. Els periodistes s’haurien de preocupar per recuperar el prestigi de la seva professió bandejant els periodistes amb més vocació de pallasso que no pas d’informador. El mestre Puyal reflexiona sovint sobre totes aquestes qüestions. No li falta raó. Recuperar el prestigi és tot un repte. Pels periodistes, pels mitjans, pel conjunt de la ciutadania. És una qüestió de dignitat. I ho hem de manifestar amb veu altra i ben clarament. No tot s’hi val.      

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.