Ascensió al Matagalls

Publicat el 25 agost 2011 per JOSEP MARIA

Començant el camí, al monument de les guerres carlines

El passat dilluns dia 22 d’agost, tota la família vam anar d’excursió al tercer cim del Montseny, el Matagalls. Aquest era el primer cim que vaig pujar jo mateix als nou anys i que vaig pujar durant molts anys successius estiu i hivern. Em va semblar un cim ideal perquè les meves filles tinguessin un primer contacte amb la muntanya, més enllà de les excursions que ja hem fet pels voltants del meu Alt Camp natal. Vaig haver de fer algun pacte amb la Montse, la meva dona, per combinar algun dia de les vacances a la platja i algun altre a la muntanya. De moment, ella se n’ha sortit millor que no pas jo perquè duem més dies de platja que de muntanya, però que ella guanyi les nostres batalles no és gaire notícia. Sigui com sigui, el dilluns, no massa de matí, emprenem el camí de Valls cap al Montseny. La Montse, la Judit, la Xènia i l’Ot (el border collie de la família) vam emprendre la ruta cap al massís. Vam arribar a Collformic a les 11 del matí, una hora no massa adequada per a iniciar una ascensió, però tenint en compte que no es tracta d’un cim de tres mil metres, doncs la cosa no és tan greu. Ens tocaria més el sol, però hi estàvem disposats.

Després de posar-nos el calçat per a iniciar l’ascensió, ens hi posem a un quart de dotze. Ben a l’inici trobem la creu que commemora una matança esdevinguda en aquest indret durant les guerres carlines. Pel què he pogut llegir, sembla que els fets van ser a l’inrevés del que el monument indica, però per a nosaltres això no era massa rellevant. Segons les guies de muntanya ens esperava un ascensió d’una hora i mitja. Jo ja em donava per satisfet si arribàvem al cim en dues hores. Recordava de quan jo era petit que els nens érem molt pesats i ens queixàvem constantment de no arribar. Pensava que em trobaria amb una mateixa situació, ara amb les meves filles. Això va ser així durant els primers instants, però després tot va ser oli en un llum.

Va ser tot un encert prendre l’Ot amb nosaltres. Va ser tot un estímul per la Xènia i la Judit. Sobretot per la petita Xènia. La seva associació amb l’Ot va fer que tirés com un llamp.

L'Ot i la Xènia, una associació perfecta

La Montse no era gaire feliç amb la idea d’emportar-nos l’Ot, però jo estava convençut que ens faria ben felices les xiquetes i es comportaria de meravella, com així va ser. El Matagalls és un cim que per pujar-lo no ens ofereix massa espais d’ombra, pràcticament cap. És un cim que es puja prou bé, però que no et regala res. T’ho has de guanyar. Passat el pla de la barraca seguim pujant mentre el cim se’ns amaga vergonyosament. Arribats a un punt elevat se’ns apareix lluny. Una breu queixa de la canalla exhala dels seus llavis: Allà no hi arribarem. Jo els dic que sí, que no tenim cap pressa i anem prou bé. Poca estona després el cim es torna a amagar. Trobem vaques i ovelles pasturant per la muntanya.

L'Ot recordava els seus instints de pastor

Després d’un fort pendent veiem ja el cim. Un darrer esforç i ja hi som. Una hora i tres quarts després d’haver començat l’ascensió arribem a la meta. Un temps acceptable. Reposem forces amb uns glops d’aigua i una mica de menjar. Mirem al nostre voltant. El dia és clar, però la calitja no ens ofereix una gran visibilitat. Al nostre costat el Turó de l’Home, el sostre del Massís, i les Agudes, al fons de la vall Viladrau. A l’altra banda la Mola i darrera Montserrat. Cap al sud-est intuïm la torra de Collserola i el Tibidabo. El Pirineu l’endevinem al nord sense massa claredat. L’excursió ha pagat la pena.

Els cinc expedicionaris dalt del cim, als peus de la creu

Encara no hem acabat, però, ens cal retornar a Collformic. Xino-xano emprenem la baixada. Les baixades acostumen a castigar peus, tormells i genolls. Ens ho prenem amb filosofia. Passem per la Font Freda i ens refresquem i omplim les cantimplores.

El brollador en forma de llibre

El Montseny, concretament el Matagalls, és una muntanya amb forta presència de figures de la nació catalana, Antoni Ma Claret, Jaume Balmes i Jacint Verdaguer. Arribem a Collformic i després de posar-nos un calçat més còmode enfilem massís avall amb el cotxe per dinar.

Ha estat una sortida completa. Un retrobament per mi de la muntanya que més cops dec haver pujat al llarg de la meva vida. Un retrobament per la Montse amb la muntanya, a la qual es va introduir amb cims de tres mil metres i un inici per la Judit i la Xènia i també per l’Ot. Tots han donat la talla i s’ho han passat bé, que és del que es tractava. 

Publicat dins de Personal | Comentaris tancats a Ascensió al Matagalls

Un comportament malaltís

Publicat el 18 agost 2011 per JOSEP MARIA

Un Barça encara en rodatge va batre un Madrid plenament rodat a la Supercopa espanyola. Un empat a Madrid i una victòria apassionant al Camp Nou va donar als culers el primer títol de la temporada. Un Barça encara lluny de la seva millor forma va fer agenollar un dels millors Madrid dels darrers mesos. Això fa mal, molt de mal.

El Madrid que dirigeix un entrenador portugués de qui no m’esforçaré a recordar el seu nom, ja que ell diu no conèixer els tècnics del Barça, té la virtut de frustrar que algú pugui parlar d’una imatge futbolística creixent dels seus jugadors perquè no suporta no ser ell el centre de la notícia. Si per a aconseguir això ha d’actuar com un quinqui de barri suburbà, no hi fa res, ell hi està disposat. L’entrenador portugués té un comportament malaltís. No sé si està malat, però el seu comportament és el d’una persona desestabilitzada emocionalment i psíquica.

Els seus gestos són malaltissos. Sempre dirigits a la graderia, a la televisió, a qui calgui. Ahir el vam veure fent anar la mà indicant que Messi i Alves feien pudor, després posant el seu repugnant dit dins l’ull de Tito Vilanova sense parar de burxar ben endins, semblava que li volia treure i tot. Aquest entrenador a qui tots fem massa cas, menys els que n’hi haurien de fer per a bandejar-lo del món de l’esport, mostra un comportament malaltís, esquizofrènic, amb una doble personalitat.

La seva primera frustració estic convençut que és no haver aconseguit ser l’entrenador del Barça, l’equip que realment voldria entrenar i que sap de veres que mai, mai entrenarà. Això li ha de provocar una frustració insuportable. Entenc les paraules del mestre Puyal que després d’haver dit que no creia que el portugués sabés afrontar emocionalment la roda de premsa postpartit, alabés les seves habilitats comunicatives i el domini de l’escenari. Penso que Puyal hauria d’abstenir-se de fer lloances d’aquest tipus cap a aquest senyor. El mestre Puyal és lliure de dir el que cregui, només faltaria, però crec que aquest senyor no mereix cap mena de lloança.

El Madrid ha donat al portugués un poder absolut que acabarà pagant. El portugués ha obtingut el suport de bona part del madridisme, des del seu president fins a la majoria de mitjans de comunicació madrilenys, per fer fora un senyor com era Valdano. Ell, el portuguès, s’ha convertit en la imatge del Madrid. Tots ells creuen que els portarà títols i per això esperen. Estic convençut que la majoria d’ells tenen mal de panxa per la forma traçada per a obtenir títols i amb aquesta esperança aguanten, però si els títols no arriben seran els primers que després s’hi llençaran a la gola. El cost que han d’assumir és que mig món comenci a avorrir el Madrid, identificat amb la imatge del seu entrenador.

El seu poder absolut fa que jugadors que alguns encara consideraven persones se sotmetin a les seves línies d’actuació. Ningú, cap d’ells, ha mostrat la mínima decència de plantar cara a unes directrius que els porten a donar una imatge de destralers. Algun fins i tot ha dit que Cesc es tira a terra després de l’entrada final que acaba amb l’expulsió d’un jugador del Madrid. Els jugadors del Madrid s’han convertit amb ninots, titelles al servei de l’egocentrisme del portuguès. En acabar el partit, tots es van retirar del camp a una ordre del seu entrenador prohibint-los de ser sobre el camp  en el moment de lliurar el trofeu. No veuen, no tenen la suficient personalitat, per veure que el comportament malaltís del seu entrenador els porta al desastre. Ja s’ho faran. Només espero que l’èxit no els arribi mai, pel bé del futbol, si encara volem seguir considerant el futbol un esport.

Sí, sóc del Barça i orgullós de ser-ho. Pels seus èxits esportius. Pel club i el que representa. Per les persones que el componen i representen. Ens caldrà tenir el cap fred i molta paciència, tota la que s’ha de tenir amb les persones malaltes, tot esperant que els metges que han d’intervenir hi trobin un remei ben aviat, i que no tardin gaire.    

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Un comportament malaltís

L’escàndol permanent

Publicat el 22 juliol 2011 per JOSEP MARIA

Mentre els diaris i les televisions ens parlen dels problemes econòmics de la zona euro, no parlem de la vergonyant situació de milions de persones que moriran de gana per no poder alimentar-se o no poder-ho fer correctament.

Mentre la indústria armamentística segueix fent negoci de forma legal arreu del món, milions de persones no saben si demà tornaran a veure sortir el sol.

Mentre injectem recursos contínuament per a salvar bancs i especuladors que no volen admetre que l’avarícia els va portar a córrer un risc massa elevat, mentre el risc ha deixat de ser tal perquè tots correm a premiar la seva cobdícia irrefrenable, el problema de la fam al món segueix vigent plenament i esgarrifosa.

Quan jo era petit recordo que al col·legi recollíem paper de plata i en féiem boles immenses pensant que amb aquest acte posaríem remei a una de les situacions més vergonyants per a la humanitat. Passats força anys, el problema persisteix i ningú sembla voler-hi posar remei. Podem consultar la situació de la fam al món a través de diverses fonts. Hi trobarem dades esgarrifoses. La situació és especialment greu a l’Àfrica subsahariana i a la banya. No és un escenari nou.

No hi ha prou aliments per a tothom? Sí que n’hi ha, però mal repartits. No hi ha prou recursos econòmics per a resoldre d’una vegada per totes aquesta vergonya que només gosem mirar de reüll? Sí que n’hi ha, però quan l’especulació ha arribat als aliments i s’ha creat un mercat mundial de futurs que especula amb el pa del demà, el que sembla que no té remei és la poca voluntat de la humanitat per a evitar que avui en dia algú pugui morir per no poder nodrir-se adequadament.

Aquella sentència evangèlica que diu que de “pobres sempre en tindrem entre nosaltres” sembla que ens ha fet més mal que ve. Ens ha servit com a excusa i justificació d’una cosa inevitable. La sentència, més aviat, feia una descripció de la nostra misèria humana que permet que algú mori per no poder menjar. Les persones que moren de gana no són pobres. Un pobre, fins i tot, encara es pot permetre de menjar. La nostra llengua ha acumulat moltes expressions que ho confirmen. Un menjar de pobre, a vegades diem. O un bistec de pobre. Quan jo era petit, hi havia menges que es consideraven de pobre, com el bacallà, un aliment que avui dia no se’l pot permetre un pobre. Els milions de persones que avui moren de gana no són pobres, han deixat de ser persones.

Quan veiem imatges de persones grans i petites que es troben al llindar de la mort per inanició, apartem la mirada perquè veiem en els seus rostres el dit acusador que ens assenyala com a autors o còmplices de la seva mort immediata. Ells moren a causa de la nostra abundància. Ells són el barem de la nostra dignitat, no pas les nostres classes mitjanes.

Les dades són esgarrifoses, però si ens quedem en les dades només, d’aquí cinquanta anys els nostres fills seguiran visquent en un món que permet que milions de persones morin de gana. La fam al món té solució, però necessita que posem les mesures per a solucionar-la entre les nostres prioritats. Els governs en són responsables, però nosaltres som responsables i actors necessaris perquè aquests governs situïn la solució d’aquesta vergonya entre les prioritats de les seves agendes. És un objectiu possible, és un objectiu que ens retornarà a nosaltres la dignitat d’éssers humans i a ells, als que no els espera cap demà, també.   

Publicat dins de Món | Comentaris tancats a L’escàndol permanent

La crisi permanent

Publicat el 13 juliol 2011 per JOSEP MARIA

Que tenim una crisi de campionat és una evidència que ja no discuteix ni el mateix president del govern espanyol. Fa pràcticament quatre anys que els que encara podem esmorzar, dinar, berenar i sopar ho fem acompanyats d’una crisi permanent. Una crisi que quan se’n faci un relat des de la perspectiva històrica servirà per a explicar l’evolució miserable de la nostra civilització. Fa la impressió que els dirigents polítics del nostre món no se n’han adonat de les característiques de la crisi que vivim.

En la meva modesta opinió estem davant una crisi estructural que s’intenta remeiar amb mesures conjunturals. Des del món occidental, el nostre, estem acostumats a veure crisis permanents en països desenvolupats com alguns del continent africà i altres parts del món. Nosaltres estem acostumats a un altre tipus de crisis més de caràcter conjuntural. La que estem patint en l’actualitat no em sembla que tingui aquesta característica. Més aviat em sembla que té totes les característiques d’una crisi estructural que demana remeis estructurals. Els líders polítics i econòmics occidentals, però, sembla que no la volen reconèixer. Creuen que amb mesures parcials, amb pedaços, resoldrem els problemes de la nostra societat. Crec que no se’n sortiran.

A tall d’exemple, em fixo amb el terratrèmol continu de la Unió Europea. Un terratrèmol europeu que intenten delimitar com a una sacsejada que afecta només a països com Grècia, Irlanda, Portugal i amenaça Espanya i Itàlia. Amb aquesta premissa és evident que no trobaran cap mena de solució definitiva. La crisi és una crisi d’abast europeu i mundial que necessita solucions globals. El que està en crisi és un model de societat que ha perdurat molts anys. Un model de societat que tenia una cara oposada durant la guerra freda i que ha deixat de ser viable des del mateix moment que es va esfondrar el teló d’acer. Però nosaltres hem seguit fent com si res no hagués canviat.

Fins que no fem una correcta lectura del què està passant serem incapaços de resoldre el problema i els problemes. Uns problemes que no són només dels mercats i del deute dels estats i països, sinó que són i seran problemes de les persones, dels individus i famílies. Com diu Leonardo Boff, el món té dos problemes principals, un de mediambiental, en què l’explotació dels recursos naturals i el malbaratament del medi ambient posa en risc el nostre planeta i un altre relatiu al factor treball. Un món capitalista en què les màquines han anat substituint les persones en el procés productiu i que condemna cada vegada més gent a un atur estructural. Fa uns dies un conseller de la Generalitat, crec que era el senyor Mena, deia que bona part dels actuals aturats no tornaran a treballar mai més. Tothom se li va tirar a sobre. Jo penso que el seu diagnòstic no és del tot equivocat, sobretot si, com estem fent, no apliquem mesures estructurals que hi posin remei.

Un altre gran problema que amenaça la nostra societat i la convivència és que l’economia productiva ha anat perdent pes davant l’economia especulativa. Avui en dia es mouen milers de milions d’euros cada dia que viatgen d’un país a un altre, de borsa en borsa, de compra i venda de deute, d’especulació en mercats de futurs d’aliments, etc que no aporten res a la riquesa dels països i les societats i que només serveixen per a l’enriquiment dels ja rics. I les autoritats polítiques i econòmiques són incapaces de frenar aquesta economia especulativa. Salvem bancs i condemnem països sencers, ciutadans de tot el món. Diem que salvem Grècia quan el que volem dir és que salvem bancs alemanys i francesos cobdiciosos que van prestar a l’espera d’un guany que ara veuen perillar.

El capitalisme està en crisi però sembla que tots plegats no som capaços de trobar alternatives. Apliquem pedaços per mantenir un sistema que no es pot sostenir de cap manera, o que només es pot sostenir a costa de milions i milions de ciutadans arreu del món. Així estem abocats a una crisi permanent. I el poble aguanta i aguanta. Uns quants s’indignen i desapareixen en la seva indignació. Uns altres es comprometen a diari i són titllats de vividors. Al final res no canvia.

El món necessita repensar-se. No n’hi ha prou indignant-se. No n’hi ha prou essent antisistema. El que cal es que algú sigui la veu dels que voldríem ensorrar aquest sistema per bastir-ne un altre. Un sistema econòmic i social més just, que perseguís i castigués l’especulació, radicalment democràtic, solidari. Menys pretenciós, que donés un mínim de dignitat per a tothom, en què els que avui tenim com a models d’ascensió social fossin vexats públicament, en què els que maltracten el nostre planeta fossin bandejats, en què els que vivim a costa de la pobresa de la meitat de la humanitat ens caigués la cara de vergonya per la nostra indignitat. Un món en què ningú pogués triomfar sense haver assegurat abans un mínim de dignitat per a tota persona. Un món al revés del que coneixem.

Sí, estem davant una crisi estructural que ens volen vendre com a conjuntural. Una crisi que correm el risc de convertir en crònica. Les crisis no poden ser cròniques per definició. Una bona governança hi posaria remei, seria bo de tenir-ho en compte perquè sinó podria ser que tornés aquell crit de “mori el mal govern” i que ho fes amb força i descontroladament. Diuen que les crisis obren oportunitats, però aquestes no arriben si hom no les persegueix. Els responsables mundials hi hauran de posar remei o altres els en faran responsables. Si l’oportunitat passa de llarg, només ens quedarà l’esclat i ja se sap que quan el món esclata, tots, absolutament tots, hi sortim perdent.      

Publicat dins de Món | Comentaris tancats a La crisi permanent

Què coi li passa a aquesta societat nostra?

Publicat el 23 juny 2011 per JOSEP MARIA

D’un temps ençà palpo en la gent un estat d’etern emprenyament. Un emprenyament per tot, contra tot i contra tothom. Alguna cosa ens passa quan vivim instal·lats en aquest estat. No diré pas que no hi hagi motius per a expressar indignació, emprenyament o el que es vulgui, però estar constantment despotricant contra tot el que es relaciona amb la nostra vida, em sembla que no porta cap enlloc i ens fa infeliços.

Com he apuntat més d’una vegada, em sembla que les persones cada vegada som més ximples i simplistes. No sé si tot plegat és fruit d’un sistema educatiu cada vegada més light que, tot i ser més light, ofereix uns índex de fracàs escolar en augment. No és d’estrenyar que la ciutadania en general sigui cada vegada més ximpleta. Tot es critica, tot és una merda, res no va bé, etc. Alguna vegada ens hem preguntat si tots i cadascun de nosaltres no hi tenim alguna cosa a veure amb aquesta situació? Mai no estem contents i la vida s’escola a marxes forçades per davant nostre i no la gaudim.

La majoria de nosaltres passem dificultats, molts de nosaltres tenim algun aturat o aturada en el nostre entorn més immediat. Les dificultats augmenten. Tot això és cert. Qui ho pot negar! Però què fem a part de remugar i de fer acampades, de despotricar a tort i a dret contra la política i els polítics en general. Contra les institucions, els sindicats, etc. Tot és una merda. No serà que nosaltres també som part d’aquesta merda? El nostre comportament és prou coherent i ètic o es troba en l’òrbita del que no parem de criticar? Un país que ha estat quaranta anys sense poder expressar la seva crítica és ara un país en crítica constant tan forta com estèril.

El servei que les persones fan en l’àmbit de la cosa pública és una tasca honorable. Que hi ha gent que no estan a l’alçada de les seves funcions, no és pas un descobriment que fem ara. El que hem de fer és forçar aquesta gent a marxar. Que hi ha polítics corruptes que han d’anar a la presó? Doncs fotem-los-hi. Que hi ha gent que se n’aprofita de la seva posició? Foragitem-la. Però no destruïm el benefici que el dedicar-se al servei públic reverteix en la ciutadania. Destriem el gra de la palla.

Que no hi ha proporcionalitat en els sous que alguns servidors públics reben en relació a la seva dedicació i vàlua, doncs forcem-los a guardar aquesta proporcionalitat. Obliguem-los quan es presenten a les eleccions a que parlin sobre quina retribució pensen que han de tenir i si aquesta ha d’estar en relació amb la retribució mitjana de la ciutadania.

Que hi ha empresaris mafiosos en el nostre entorn, i que podríem anomenar, que presenten Expedients de Regulació de suspensió de contractes per traspassar costos als recursos públics i llavors els obliguen a anar a treballar perquè segueixen tenint feina i els paguen amb diner negre sense pagar les contribucions a la Seguretat Social? Denunciem-los.

Que la situació econòmica i l’horitzó que se’ns presenta fa tremolar? Doncs repartim-nos la feina que hi ha. Si ens hem d’empobrir una mica, baixar les nostres expectatives, el nostre nivell de vida, fem-ho perquè tothom pugui gaudir d’una mica de dignitat. Que hi ha bancs i banquers que són responsables de la situació actual? Demanem-los responsabilitats i engarjolem-los. Fem passar vergonya als poca-vergonyes i mostrem-los el nostre rebuig.

Hi ha tantes i tantes coses que poden millorar en el nostre món que enlloc de queixar-nos constantment i despotricar, el que hauríem de fer és organitzar-nos i actuar de debò. No amb frases boniques que penjarem en un llençol, no jaient per les places, sinó fent sentir la nostra veu, fent evident el que volem i el que no volem. Amb portantveus honestos que vehiculin aquestes demandes. 

Estic d’acord amb l’admirat Arcadi Oliveres quan diu que el moviment del 15M no es pot convertir en un partit polític. Però no estic d’acord amb el transfons de les seves paraules perquè seria acceptar que els individus som incapaços d’organitzar-nos sense caure en els errors que critiquem. Quina frustració. La culpa no prové del fet d’organitzar-nos, sinó de la pèrdua de valors de la nostra societat i dels seus individus que impedeix organitzar-se sense caure en la corrupció i l’aprofitament personal que qualsevol organització ens oferirà. Si no tenim valors personals i col·lectius que ens ajudin a dir no davant una oportunitat d’aprofitament, tenim un futur ben negre.

Es parla molt d’indignació i d’indignats. En la seva arrel etimològica in-dignat és aquella persona que ha perdut la seva dignitat. La dignitat no ens la donen els altres, ens la guanyem nosaltres mateixos amb el nostre comportament i la nostra vida. Amb el nostre compromís personal que aboquem sobre la societat. El poder corromp, es diu. Si no hi ha ningú que tingui la capacitat de situar-se en una posició de poder sense voler-se’n aprofitar és que el nostre món no té solució. Llavors és que no hi ha autoritat, entesa com a home o dona doctes dotats de crèdit pels altres.

La dignitat col·lectiva passa irremeiablament per la dignitat personal. Potser hauríem de començar per preguntar-nos abans d’indignar-nos, si no serà que no som indignes en la nostra vida. Perquè si fóssim indignes no tindríem cap dret en indignar-nos amb els altres sense indignar-nos primer amb nosaltres mateixos. Potser que ens proposem primer com construir abans de destruir. Potser així, l’horitzó se’ns farà més amable i més prometedor.      

Publicat dins de Món, Personal | Comentaris tancats a Què coi li passa a aquesta societat nostra?

Escriure

Publicat el 16 juny 2011 per JOSEP MARIA

Fa temps que vaig crear aquest bloc. Fa ja alguns anys, diria que uns quatre. Si algú m’hagués dit que hauria estat capaç d’aguantar-lo quatre anys no m’ho hagués cregut. Primer en un bloc encapçalat amb el meu nom i ara amb un encapçalament que vol ser tota una declaració d’intencions.

Sempre m’ha agradat escriure. Imagino que és una afecció que neix d’una altra afecció, la lectura. La lectura m’ha portat al gust per l’escriptura. Escriure és una mena de bàlsam que em relaxa. M’obliga a pensar i a traslladar els meus pensaments cap als meus dits que es posen a teclejar davant d’una pantalla en blanc. No tinc ni idea si el que escric interessa ningú. Diria que no m’importa gaire. He de confessar que ho faig amb un pèl d’egoïsme. Com que m’és plaent, no m’és cap esforç insuperable. Intento ser exigent. Sé que escriure no és fàcil, sobretot no és fàcil si hom vol que qui et llegeixi entengui el que vols expressar. Corregeixo, rectifico, intento posar-me a la banda del possible lector, veure si el text és comprensible, si el llenguatge és l’adequat al to que pretenc donar en cada un dels apunts, etc.

Escriure m’obliga a formar-me una opinió. Em funciona prou bé. Davant de qualsevol tema que m’atreveixo a tractar em cal analitzar-lo des de tots els punt de vista de que sóc capaç. Un cop tinc l’opinió formada la puc traslladar a través del teclat i llençar-la a la xarxa. Formar-se una opinió de les coses és una condició indispensable per poder contrastar les pròpies opinions amb les dels altres. Això em permet modificar les meves idees originals amb les aportacions dels altres. Generalment acostumo a aprendre’n força de ls opinions dels altres, tant si hi estic d’acord, com si no. Sempre m’enriqueixen.

A l’hora d’escriure intento fer-ho el més bé que puc i que sé. Em fixo en l’estil, consulto sovint el diccionari, repasso l’ortografia i malgrat tot encara se m’escapa alguna errada. Me n’adono que em queda molt per aprendre. Per tot això mantinc aquest bloc. Per això mateix no m’agraden gaire altres eines que es troben per la xarxa. Els twiters i els facbooks, per exemple. Segur que tenen la seva utilitat. Potser trobo més útil el facebook i menys el twiter. No sóc gaire amant de les simplificacions. El twiter em sembla més una eina per a llençar eslògans. Aquests dies he vist frases enginyoses llençades per aquestes eines. Frases que semblen qui sap què, però que trobo sovint buides de contingut.

Escriure és un exercici que em funciona, té alguna cosa de teràpia que em dóna tranquil·litat fins i tot a l’hora d’escriure sobre alguna cosa que m’indigna. Sovint penso en aquella persona que per accident pot treure el nas en el meu bloc. Què deu pensar? Imagino que molts passen de llarg a les primeres de canvi. Altres em deuen psicoanalitzar. Altres deuen compadir-me o compadir els que m’envolten. Segurament tots tenen part de raó. Molts dels que em coneixen deuen fugir cames ajudeu-me. A sobre d’aguantar-me en persona només els falta haver de llegir-me. Segurament fan bé. Abans, en el meu antic bloc, podia controlar el nombre de visites que tenia. En aquest ja no m’he preocupat d’això. Així m’escapo de la frustració si són pocs els que em llegeixen, o de la vanitat si en són uns quants.

El gust per l’escriptura m’ha portat a preguntar-me avui perquè ho faig. No sé si he descobert totes les raons. Segur que se me n’escapen, però n’he trobat algunes. Sóc conscient que escrivint en el bloc em despullo una mica davant del món. Potser hauria de tenir una mica de vergonya o m’hauria de posar vermell. Però arriba un moment en la vida de les persones que res ja no et fa por. Potser  fer el ridícul encara me’n fa una mica. Espero no fer-lo massa sovint. Aquests dies que m’he indignat amb altres indignats em feia falta una mica de relax. M’haurà ajudat escriure aquest apunt? De fet, descobreixo que em costa instal·lar-me en un estat concret durant massa temps, per tant la indignació ja l’he deixat enrere fa estona. I el que ha quedat enrere ja no compta. Mentre escric aquestes ratlles, el meu cap ja està teclejant les paraules que formaran part del nou apunt que no sé quan es traslladarà a aquest bloc. Serà en el moment indicat, quan ho necessiti. Com ha de ser.       

Publicat dins de Personal | 1 comentari

Contraatac

Publicat el 16 juny 2011 per JOSEP MARIA

Un cop m’he expressat amb contundència sobre el què opino del què està passant a Barcelona amb les manifestacions i concentracions il·legals dels anomenats indignats, ara vull anar més enllà. Un cop deslegitimat, des del meu punt de vista, tota reacció al carrer d’aquesta gent, em sembla adient intentar demanar responsabilitats a totes les institucions i organitzacions de caire internacional, estatal, nacional o local. Unes responsabilitats que passen per donar respostes als milions d’indignats que no ens hem instal·lat a la plaça pública, als que hem seguit anant a treballar cada dia, als que cada dia s’han ocupat en anar a buscar feina perquè no en tenen, o a formar-se per a trobar-ne, o als indignats que cada dia han anat a l’escola o a la universitat preocupats per un demà que miren desesperençats. Perquè no ens hem d’enganyar. Una cosa és això que alguns han intentat monopolitzar a través dels autoanomenats indignats i una altra és la realitat social, econòmica i política que estem vivint i que ha causat desencís, desesperança, indignació i impotència en milions de persones arreu del món. És a aquestes persones que es compten per milions que les institucions han de donar resposta

A nivell mundial s’ha de donar resposta a la situació econòmica que els grans poders financers i els anomenats mercats que especulen enlloc de crear riquesa ens han portat. Molts dirigents polítics a nivell internacional van fer declaracions grandiloqüents; ens van dir que calia reformar el sistema capitalista, recuperar les regnes de l’economia, tornar a les regulacions que la pressió poderosa d’aquests elements van obligar a desregular. Ens deien que els mercats ja es regulaven sols. Tot un fracàs. Els governs mundials han de donar resposta a tot això. Fins ara no han fet res, pur maquillatge. L’únic que la ciutadania ha vist és que s’han desviat recursos públics per salvar el que s’hauria hagut de deixar caure. Uns recursos que els hem sostret de necessitats bàsiques de la població. Uns recursos que els que els han rebut els han utilitzat per a seguir especulant, per a seguir enriquint-se i per salvar les institucions que ells mateixos van dur al desastre. Cap dels recursos que els hem deixat han anat a parar a l’economia productiva. Les empreses s’han vist sense opció d’obtenir recursos. L’atur s’ha disparat, moltes empreses han tancat davant la negativa a la demanda de liquidesa. Els que ens han dut a aquest desastre són els grans beneficiats de la crisi i dels recursos públics que els hem posat a les mans. El deute s’ha disparat. I ara ens manquen diners per a sostenir el nostre model social. És normal que ens sentim enganyats, estafats. No els de la plaça de Catalunya, sinó un bon nombre de la ciutadania mundial. Els nostres representants polítics no han estat a l’alçada de les circumstàncies. Al nostre país l’atur està a uns nivells gairebé insostenibles. La nostra joventut no pot engrescar-se davant un horitzó ple d’entrebancs.

A nivell social la gent que ho està passant malament necessita veure cobertes les seves necessitats vitals bàsiques. Necessita recuperar la seva dignitat. Els ho hem de fer possible.

A nivell polític hi ha molta feina a fer. Defensant el que hem guanyat després d’anys de dictadura i de lluita democràtica, cal seguir avançant i millorant. Els partits polítics no poden fer cas omís a les demandes de la ciutadania i als seus propis compromisos. Ells tenen l’obligació de fer una llei electoral al nostre país des de fa trenta anys, en números rodons. Una llei electoral que millori l’actual que utilitzem i que acosti la representació política als seus representats. Ells també han d’augmentar la transparència de les seves organitzacions. Posar-les al servei del país. Aclarir les seves finances. Millorar els instruments de participació política de la ciutadania, tot acostant la presa de decisions en alguns aspectes a la ciutadania. Allunyant de les seves organitzacions als corruptes, enlloc de situar-los en llocs de representació. Tot això i més ho deuen a la ciutadania. Però ja. Ells també han d’actuar per recuperar la seva credibilitat.

Els sindicats també han de revisar algunes coses. La fàcil acusació de ser sindicats subvencionats cal revisar-la. Revisar els serveis que presten en formació i pels qual reben aquestes subvencions. Potser abandonant alguns d’aquests serveis perquè els facin uns altres o simplement gestionant l’oferta sense encarregar-se ells mateixos d’impartir-los. Explicant de forma transparent el seu finançament. Alguns ja ho fan, com CCOO de Catalunya que cada any passa els seus comptes per la Sindicatura de Comptes, cosa que no fan moltes de les administracions locals del nostre país. Retornant al vertader sindicalisme que significa retornar a la seva acció a la base de la piràmide, o sigui a les empreses, tot disminuint les seves estructures que potser han crescut desmesuradament.

També cal demanar als mitjans de comunicació responsabilitat. Responsabilitat que han d’exercir en els seus mitjans. Recuperant el vertader periodisme. No poden ser simples transmissors dels poders fàctics polítics o econòmics. No haurien de ser altaveus d’allò que sense la seva presència serien fenòmens sense rellevància. Fent periodisme d’investigació, de denúncia, d’anàlisi.

Són molts els reptes que la nostra societat té per endavant. Reptes que necessiten respostes. Les demandes de la majoria de la ciutadania haurien de ser satisfetes. Ells, a través de les seves institucions, que són nostres, han de respondre. Les diferents organitzacions han de resituar les coses. Milions de ciutadans que no s’apropien de l’espai públic ho demanen. La ciutadania situarà els que es volen mantenir en la marginalitat al marge, l’estat de dret situarà els que es volen fer amos de l’opinió pública al seu lloc, els violents no trobaran cap espai per fer proselitisme. Però tot això no passarà per si sol. La ciutadania empeny i els representants de la ciutadania farien bé d’escoltar i donar resposta. Hi ha recorregut per a millorar. Cadascú ha d’assumir la seva responsabilitat individual i col·lectiva. Molts ja ho fan cada dia, cadascú que ho faci des del lloc que li correspon.  

    

     

Publicat dins de Catalunya, General | Comentaris tancats a Contraatac

Aprofundint en la indignació

Publicat el 16 juny 2011 per JOSEP MARIA

Vull aprofundir una mica més sobre tot el que ha anat passant en les darreres setmanes amb el que mediàticament s’ha batejat com a indignats o com ells s’anomenen el moviment del 15 M. Aquest matí, mentre esmorzava, escoltava la ràdio, com faig cada matí, per sentir les notícies de primera hora del matí. M’ha fet gràcia sentir que els indignats, no se sap si representatius o no, deien que el moviment del 15 M és majoritàriament pacífic. M’ha xocat aquesta definició. Que vol dir “majoritàriament pacífic”? Quin percentatge de violència pot asssumir un moviment per poder-se catalogar com a “majoritàriament pacífic”? És una definició ben estranya. Com que no són una organització, ja que tot el que fa olor d’organització els repugna apoarentment, no poden dir que el moviment és totalment pacífic. Una organització sí que es pot proclamar totalment democràtica i que usa mètodes d’acció no violenta, fins i tot en el cas que algun dels seus membres en determinat moment pugui cometre algun acte violent pel qual hauria de ser detingut i portat davant la justícia. Ells no perquè cadascú es representa a si mateix. Dit això, ja em perdonareu, però jo no em crec que no hi hagi organitzacions darrere de tot plegat, però no hi apareixen d’una manera visible.

Ahir l’òrgan que recull la sobirania nacional del nostre país va ser segrestat en un acte de violència evident. Es va cometre un delicte. Un delicte contra la màxima institució democràtica del nostre país. Amb arguments com els que utilitzen es mostren contraris als partits polítics, als sindicats, les institucions, etc. Jo crec que són una gent marginal. Que s’ho passen bé mentre el rebombori dura, però que, exceptuant algun cas, no aporten res de positiu a la societat, a la regeneració democràtica. Vaig veure imatges indignants ahir. Veure els representants del poble català insultats, violentats, pintats. Veure la màxima autoritat del meu país havent d’entrar al Parlament en helicòpter. Un president a qui jo no he votat, però que en el moment de prendre possessió de la responsabilitat que el poble de Catalunya li va donar democràticament ha esdevingut el meu president. El de tots els catalans. Tothom mereix respecte, però la màxima autoritat d’un país democràtic també.

La nostra democràcia és perfectible i molt. Els partits s’han allunyat de la societat, els sindicats també hem de revisar com ens apropem encara més a la gent, les institucions democràtiques han de prendre de nou les regnes de les nostres societats, segrestades ara pels poders financers i especuladors. Per cert, encara no he vist els indignats concentrar-se davant els grans bancs, Santander, BBVA, Lehman Brothers, etc que s’emporten diners públics per al seu benefici. En canvi sí  que ahir els indignats van trencar els vidres de la seu central de CCOO a Via Laietana.

Hi milers de persones al nostre país que indignats o no cada dia estan compromesos en la millora de la nostra societat, ja sigui des de l’acció política en els partits polítics, o en la millora dels drets socials i laborals des dels sindicats, o des de l’acció i la denúncia del tràfic d’armes, l’especulació o la defensa del medi ambient. Tota aquesta gent actua a través d’organitzacions que els indignats no poden veure. Els mitjans i alguns poders fàctics han donat èmfasi al desprestigi de moltes d’aquestes organitzacions. Segur que moltes d’aquestes organitzacions són millorables, però estic segur que fan més per aquest país que qualsevol acampat en una plaça pública que no sap com i quan tornar a casa.

No podem fer el joc als qui semblen entestats a destruir la democràcia. El que hem de fer és millorar-la amb la nostra participació activa, regenerar-la. Però ho hem de fer protegint-la. He quedat una mica decebut per algunes declaracions de persones que tinc en gran estima i valoració. El senyor Arcadi Oliveras, per exemple, ha condemnat els actes violents, però el to de les seves declaracions semblava disculpar-los. Crec que no es pot ser indulgent. Els fets podien ser més greus, però l’acte que van protagonitzar és un atac frontal a l’essència del que molta gent ha mort al llarg del temps per a aconseguir. Com moltes vegades, sembla que hi ha alguna gent que es consideren els més purs del món i que qui no està amb ells no mereix cap mena de respecte.

Espero que l’estat de dret s’imposi. Espero que quatre desgraciats no es carreguin l’anhel de molta gent de progressar individualment i social. Ho podem fer, però ho farem entre tots, no pas ells quatre.   

Publicat dins de Catalunya, Personal | 2 comentaris

Hi ha govern en aquest país?

Publicat el 15 juny 2011 per JOSEP MARIA

On és el govern d’aquest país? Ahir ja escrivia sobre la degeneració d’aquesta cosa que els mitjans n’han dit indignats. Indignes són. L’estat de dret no sap imposar-se? No es veuen legitimats per fer complir la llei? Aquesta gent creuen que l’espai públic és seu. Doncs no, l’espai públic és de tota la ciutadania. Per manifestar-se cal demanar una sèrie de permisos, organitzar una sèrie de serveis d’ordre, etc. Si la democràcia catalana no sap imposar l’ordre públic i defensar la sobirania nacional d’aquest país que resideix en el Parlament de Catalunya com a expressió de la sobirania popular implica que el govern ha de plegar. El dret democràtic implica l’ús legítim de la força, aquest dret no és només per veure’l escrit en els llibres. Qualsevol organització ha de seguir una sèrie de tràmits per a ocupar l’espai públic. Tots menys els indignats? Ja n’hi ha prou. Ja s’ha estat prou tolerant. La llei és igual per a tothom. O això em pensava. 

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Hi ha govern en aquest país?

Indignat amb els indignats

Publicat el 14 juny 2011 per JOSEP MARIA

Ja em perdonareu, però començo a estar fins els collons dels anomenats indignats. Qui és aquesta gent, qui es pensen que són? A qui representen? La meva conclusió és que es representen a ells mateixos, no pas en grup, sinó cadascun les seves neures. Penso que la cosa, com ja imaginava que passaria, ha degenerat a marxes forçades. Ara volen barrar el pas als representants del poble de Catalunya. Per si no ho saben, el Parlament de Catalunya representa el poble de Catalunya. Més de set milions de ciutadans. Tant als que els van anar a votar, com als que no. Amb quin dret s’atorguen els indignats alguna representativitat? Què entenen ells per aprofundir la democràcia? La que ells han practicat? Tant assemblearis i una quarantena va bloquejar una majoria que va estar d’acord amb el dret d’autodeterminació dels pobles. Ja té collons que debatin sobre si aproven un dret fonamental recollit en la declaració de drets de l’ONU! La seva democràcia és la que mostren en no acceptar el desallotjament de la plaça de Catalunya que la seva majoria va aprovar de fer aquest passat diumenge? Em tenen indignats aquesta gent. El que podia ser un toc d’alerta, ha esdevingut una paròdia. No tenen do de l’oportunitat.

Les seves demandes semblen una carta als reis d’un nen mimat que ho vol tot. Potser hagués estat més eficaç concentrar-se en temes capdals i necessaris. No, ells ho volen resoldre tot. El que podia ser un embrió per a incentivar la participació de la ciutadania en els afers públics passarà a despertar un sentiment de la ciutadania rebutjant-los a ells i al que proposin.

Prefereixo l’acció duta a terme pels ciutadans italians. Han obligat a convocar un referèndum per manifestar el seu parer sobre quatre qüestions que han cregut importants en el context actual a Itàlia. I la ciutadania ha respost. Tant que el que han decidit vincula el govern italià. Això és incentivar la participació democràtica dels ciutadans.

Els indignats poden presentar una ILP sobre el tema que vulguin. Però no es posarien d’acord a l’hora de prioritzar les seves propostes. Menys a l’hora de desenvolupar-les. Ja ho hem vist. Aquesta gent està fent tots els passos perquè la ciutadania se n’afarti. Jo ja fa temps que n’estic de fart. Es creuen els amos de l’espai públic, no tenen l’habilitat de saber quan han de parar. No representen ningú i es pensen que són els reis del mambu, els defensors de les essències democràtiques. Déu nos en guard.

La nostra democràcia és molt perfectible, però dubto que ells sàpiguen com perfeccionar-la. Fins i tot hi ha qui es vol quedar a la plaça de Catalunya perquè diu per la tele que no sap on ha de posar tot el que hi ha portat. Penso que els indignats van començar una cosa que no saben com acabar. Malbarataran qualsevol indici positiu que el que van començar podia haver aconseguit. Que vagin cap a casa i que ruimiïn una mica. Tots hi guanyarem. I l’espai públic serà de nou per a tothom. El que han mostrat és tot un reguitzell de coses que són paradigma del que diuen que volen resoldre, han mostrat més conflicte lingüístic que no hi ha pas en la societat catalana. Han mostrat que la seva democràcia no és pas millor que la que tenim. Que ens facin un favor, que se’n vagin a casa.      

Publicat dins de Catalunya | Comentaris tancats a Indignat amb els indignats