Vull aprofundir una mica més sobre tot el que ha anat passant en les darreres setmanes amb el que mediàticament s’ha batejat com a indignats o com ells s’anomenen el moviment del 15 M. Aquest matí, mentre esmorzava, escoltava la ràdio, com faig cada matí, per sentir les notícies de primera hora del matí. M’ha fet gràcia sentir que els indignats, no se sap si representatius o no, deien que el moviment del 15 M és majoritàriament pacífic. M’ha xocat aquesta definició. Que vol dir “majoritàriament pacífic”? Quin percentatge de violència pot asssumir un moviment per poder-se catalogar com a “majoritàriament pacífic”? És una definició ben estranya. Com que no són una organització, ja que tot el que fa olor d’organització els repugna apoarentment, no poden dir que el moviment és totalment pacífic. Una organització sí que es pot proclamar totalment democràtica i que usa mètodes d’acció no violenta, fins i tot en el cas que algun dels seus membres en determinat moment pugui cometre algun acte violent pel qual hauria de ser detingut i portat davant la justícia. Ells no perquè cadascú es representa a si mateix. Dit això, ja em perdonareu, però jo no em crec que no hi hagi organitzacions darrere de tot plegat, però no hi apareixen d’una manera visible.
Ahir l’òrgan que recull la sobirania nacional del nostre país va ser segrestat en un acte de violència evident. Es va cometre un delicte. Un delicte contra la màxima institució democràtica del nostre país. Amb arguments com els que utilitzen es mostren contraris als partits polítics, als sindicats, les institucions, etc. Jo crec que són una gent marginal. Que s’ho passen bé mentre el rebombori dura, però que, exceptuant algun cas, no aporten res de positiu a la societat, a la regeneració democràtica. Vaig veure imatges indignants ahir. Veure els representants del poble català insultats, violentats, pintats. Veure la màxima autoritat del meu país havent d’entrar al Parlament en helicòpter. Un president a qui jo no he votat, però que en el moment de prendre possessió de la responsabilitat que el poble de Catalunya li va donar democràticament ha esdevingut el meu president. El de tots els catalans. Tothom mereix respecte, però la màxima autoritat d’un país democràtic també.
La nostra democràcia és perfectible i molt. Els partits s’han allunyat de la societat, els sindicats també hem de revisar com ens apropem encara més a la gent, les institucions democràtiques han de prendre de nou les regnes de les nostres societats, segrestades ara pels poders financers i especuladors. Per cert, encara no he vist els indignats concentrar-se davant els grans bancs, Santander, BBVA, Lehman Brothers, etc que s’emporten diners públics per al seu benefici. En canvi sí que ahir els indignats van trencar els vidres de la seu central de CCOO a Via Laietana.
Hi milers de persones al nostre país que indignats o no cada dia estan compromesos en la millora de la nostra societat, ja sigui des de l’acció política en els partits polítics, o en la millora dels drets socials i laborals des dels sindicats, o des de l’acció i la denúncia del tràfic d’armes, l’especulació o la defensa del medi ambient. Tota aquesta gent actua a través d’organitzacions que els indignats no poden veure. Els mitjans i alguns poders fàctics han donat èmfasi al desprestigi de moltes d’aquestes organitzacions. Segur que moltes d’aquestes organitzacions són millorables, però estic segur que fan més per aquest país que qualsevol acampat en una plaça pública que no sap com i quan tornar a casa.
No podem fer el joc als qui semblen entestats a destruir la democràcia. El que hem de fer és millorar-la amb la nostra participació activa, regenerar-la. Però ho hem de fer protegint-la. He quedat una mica decebut per algunes declaracions de persones que tinc en gran estima i valoració. El senyor Arcadi Oliveras, per exemple, ha condemnat els actes violents, però el to de les seves declaracions semblava disculpar-los. Crec que no es pot ser indulgent. Els fets podien ser més greus, però l’acte que van protagonitzar és un atac frontal a l’essència del que molta gent ha mort al llarg del temps per a aconseguir. Com moltes vegades, sembla que hi ha alguna gent que es consideren els més purs del món i que qui no està amb ells no mereix cap mena de respecte.
Espero que l’estat de dret s’imposi. Espero que quatre desgraciats no es carreguin l’anhel de molta gent de progressar individualment i social. Ho podem fer, però ho farem entre tots, no pas ells quatre.
Escribo en castellano porque en mis tiempos estaba prohibido el catalán y ahora ya no me atrevo a aprenderlo.
Estoy muy de acuerdo con la protesta NO VIOLENTA de los “indignados”. Lo que me extraña es que en ningún momento he visto que soliciten que la crisis se page, también, con los gastos innecesarios de los gobernantes y exgobernantes: Sueldos honoríficos, coches y el gasto éstos conllevan, dietas que suman a sueldos muy elevados, duplicidad de gastsos entre Madrid y Comunidades autónomas …. etc o sea, que se empiecea por la/las administración/es, no recortando sanidad enseñanza, etc.
No sé si ho he aconseguit o no, però en el conjunt d’escrits que he fet sobre el tema de la crisi i sobre el moviment dels indignats, he intentat explicar que la democràcia actual ha de millorar en molts aspectes. Tu, Lluís, n’apuntes uns quants que també s’hi poden incloure perfectament. Moltes despeses i sous dels representants polítics són desorbitats. Crec que la gent que temporalment es dedica al servei públic, al servei de la col·lectivitat han de tenir una remuneració justa i equilibrada. Com tu dius en els seus salaris s’inclouen molts conceptes i remuneracions que fan feredat. En l’àmbit local, per exemple, el que alguns cobren per a assistir a alguna reunió de vint minuts són remuneracions que escandalitzen. Moltes coses s’han de revisar. Però no crec que s’aconsegueixi mitjançant el moviment del 15M. Penso que ha degenerat per no saber pautar els temps i les accions i perquè alguns han monopolitzat un moviment que ben segur va començar amb bona voluntat però que ha estat aprofitat per petits col·lectius per a dirigir-lo des de l’ombra.
Malgrat això, les institucions i les organitzacions han de donar resposta a una majojria social que vol recuperar l’ètica en la política, l’honestedat i l’honorabilitat d’aquesta funció. La degeneració delmoviment 15M, que per mi és incontestable, no exhimeix que els representants del poble siguin sensibles a les demandes socials i hi donin resposta. Cal tornar a agafar les regnes de la societat que els poders financers i econòmics han segrestat a la ciutadania i els seus representants.