Què coi li passa a aquesta societat nostra?

D’un temps ençà palpo en la gent un estat d’etern emprenyament. Un emprenyament per tot, contra tot i contra tothom. Alguna cosa ens passa quan vivim instal·lats en aquest estat. No diré pas que no hi hagi motius per a expressar indignació, emprenyament o el que es vulgui, però estar constantment despotricant contra tot el que es relaciona amb la nostra vida, em sembla que no porta cap enlloc i ens fa infeliços.

Com he apuntat més d’una vegada, em sembla que les persones cada vegada som més ximples i simplistes. No sé si tot plegat és fruit d’un sistema educatiu cada vegada més light que, tot i ser més light, ofereix uns índex de fracàs escolar en augment. No és d’estrenyar que la ciutadania en general sigui cada vegada més ximpleta. Tot es critica, tot és una merda, res no va bé, etc. Alguna vegada ens hem preguntat si tots i cadascun de nosaltres no hi tenim alguna cosa a veure amb aquesta situació? Mai no estem contents i la vida s’escola a marxes forçades per davant nostre i no la gaudim.

La majoria de nosaltres passem dificultats, molts de nosaltres tenim algun aturat o aturada en el nostre entorn més immediat. Les dificultats augmenten. Tot això és cert. Qui ho pot negar! Però què fem a part de remugar i de fer acampades, de despotricar a tort i a dret contra la política i els polítics en general. Contra les institucions, els sindicats, etc. Tot és una merda. No serà que nosaltres també som part d’aquesta merda? El nostre comportament és prou coherent i ètic o es troba en l’òrbita del que no parem de criticar? Un país que ha estat quaranta anys sense poder expressar la seva crítica és ara un país en crítica constant tan forta com estèril.

El servei que les persones fan en l’àmbit de la cosa pública és una tasca honorable. Que hi ha gent que no estan a l’alçada de les seves funcions, no és pas un descobriment que fem ara. El que hem de fer és forçar aquesta gent a marxar. Que hi ha polítics corruptes que han d’anar a la presó? Doncs fotem-los-hi. Que hi ha gent que se n’aprofita de la seva posició? Foragitem-la. Però no destruïm el benefici que el dedicar-se al servei públic reverteix en la ciutadania. Destriem el gra de la palla.

Que no hi ha proporcionalitat en els sous que alguns servidors públics reben en relació a la seva dedicació i vàlua, doncs forcem-los a guardar aquesta proporcionalitat. Obliguem-los quan es presenten a les eleccions a que parlin sobre quina retribució pensen que han de tenir i si aquesta ha d’estar en relació amb la retribució mitjana de la ciutadania.

Que hi ha empresaris mafiosos en el nostre entorn, i que podríem anomenar, que presenten Expedients de Regulació de suspensió de contractes per traspassar costos als recursos públics i llavors els obliguen a anar a treballar perquè segueixen tenint feina i els paguen amb diner negre sense pagar les contribucions a la Seguretat Social? Denunciem-los.

Que la situació econòmica i l’horitzó que se’ns presenta fa tremolar? Doncs repartim-nos la feina que hi ha. Si ens hem d’empobrir una mica, baixar les nostres expectatives, el nostre nivell de vida, fem-ho perquè tothom pugui gaudir d’una mica de dignitat. Que hi ha bancs i banquers que són responsables de la situació actual? Demanem-los responsabilitats i engarjolem-los. Fem passar vergonya als poca-vergonyes i mostrem-los el nostre rebuig.

Hi ha tantes i tantes coses que poden millorar en el nostre món que enlloc de queixar-nos constantment i despotricar, el que hauríem de fer és organitzar-nos i actuar de debò. No amb frases boniques que penjarem en un llençol, no jaient per les places, sinó fent sentir la nostra veu, fent evident el que volem i el que no volem. Amb portantveus honestos que vehiculin aquestes demandes. 

Estic d’acord amb l’admirat Arcadi Oliveres quan diu que el moviment del 15M no es pot convertir en un partit polític. Però no estic d’acord amb el transfons de les seves paraules perquè seria acceptar que els individus som incapaços d’organitzar-nos sense caure en els errors que critiquem. Quina frustració. La culpa no prové del fet d’organitzar-nos, sinó de la pèrdua de valors de la nostra societat i dels seus individus que impedeix organitzar-se sense caure en la corrupció i l’aprofitament personal que qualsevol organització ens oferirà. Si no tenim valors personals i col·lectius que ens ajudin a dir no davant una oportunitat d’aprofitament, tenim un futur ben negre.

Es parla molt d’indignació i d’indignats. En la seva arrel etimològica in-dignat és aquella persona que ha perdut la seva dignitat. La dignitat no ens la donen els altres, ens la guanyem nosaltres mateixos amb el nostre comportament i la nostra vida. Amb el nostre compromís personal que aboquem sobre la societat. El poder corromp, es diu. Si no hi ha ningú que tingui la capacitat de situar-se en una posició de poder sense voler-se’n aprofitar és que el nostre món no té solució. Llavors és que no hi ha autoritat, entesa com a home o dona doctes dotats de crèdit pels altres.

La dignitat col·lectiva passa irremeiablament per la dignitat personal. Potser hauríem de començar per preguntar-nos abans d’indignar-nos, si no serà que no som indignes en la nostra vida. Perquè si fóssim indignes no tindríem cap dret en indignar-nos amb els altres sense indignar-nos primer amb nosaltres mateixos. Potser que ens proposem primer com construir abans de destruir. Potser així, l’horitzó se’ns farà més amable i més prometedor.      

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en Món, Personal. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.