Escriure

Fa temps que vaig crear aquest bloc. Fa ja alguns anys, diria que uns quatre. Si algú m’hagués dit que hauria estat capaç d’aguantar-lo quatre anys no m’ho hagués cregut. Primer en un bloc encapçalat amb el meu nom i ara amb un encapçalament que vol ser tota una declaració d’intencions.

Sempre m’ha agradat escriure. Imagino que és una afecció que neix d’una altra afecció, la lectura. La lectura m’ha portat al gust per l’escriptura. Escriure és una mena de bàlsam que em relaxa. M’obliga a pensar i a traslladar els meus pensaments cap als meus dits que es posen a teclejar davant d’una pantalla en blanc. No tinc ni idea si el que escric interessa ningú. Diria que no m’importa gaire. He de confessar que ho faig amb un pèl d’egoïsme. Com que m’és plaent, no m’és cap esforç insuperable. Intento ser exigent. Sé que escriure no és fàcil, sobretot no és fàcil si hom vol que qui et llegeixi entengui el que vols expressar. Corregeixo, rectifico, intento posar-me a la banda del possible lector, veure si el text és comprensible, si el llenguatge és l’adequat al to que pretenc donar en cada un dels apunts, etc.

Escriure m’obliga a formar-me una opinió. Em funciona prou bé. Davant de qualsevol tema que m’atreveixo a tractar em cal analitzar-lo des de tots els punt de vista de que sóc capaç. Un cop tinc l’opinió formada la puc traslladar a través del teclat i llençar-la a la xarxa. Formar-se una opinió de les coses és una condició indispensable per poder contrastar les pròpies opinions amb les dels altres. Això em permet modificar les meves idees originals amb les aportacions dels altres. Generalment acostumo a aprendre’n força de ls opinions dels altres, tant si hi estic d’acord, com si no. Sempre m’enriqueixen.

A l’hora d’escriure intento fer-ho el més bé que puc i que sé. Em fixo en l’estil, consulto sovint el diccionari, repasso l’ortografia i malgrat tot encara se m’escapa alguna errada. Me n’adono que em queda molt per aprendre. Per tot això mantinc aquest bloc. Per això mateix no m’agraden gaire altres eines que es troben per la xarxa. Els twiters i els facbooks, per exemple. Segur que tenen la seva utilitat. Potser trobo més útil el facebook i menys el twiter. No sóc gaire amant de les simplificacions. El twiter em sembla més una eina per a llençar eslògans. Aquests dies he vist frases enginyoses llençades per aquestes eines. Frases que semblen qui sap què, però que trobo sovint buides de contingut.

Escriure és un exercici que em funciona, té alguna cosa de teràpia que em dóna tranquil·litat fins i tot a l’hora d’escriure sobre alguna cosa que m’indigna. Sovint penso en aquella persona que per accident pot treure el nas en el meu bloc. Què deu pensar? Imagino que molts passen de llarg a les primeres de canvi. Altres em deuen psicoanalitzar. Altres deuen compadir-me o compadir els que m’envolten. Segurament tots tenen part de raó. Molts dels que em coneixen deuen fugir cames ajudeu-me. A sobre d’aguantar-me en persona només els falta haver de llegir-me. Segurament fan bé. Abans, en el meu antic bloc, podia controlar el nombre de visites que tenia. En aquest ja no m’he preocupat d’això. Així m’escapo de la frustració si són pocs els que em llegeixen, o de la vanitat si en són uns quants.

El gust per l’escriptura m’ha portat a preguntar-me avui perquè ho faig. No sé si he descobert totes les raons. Segur que se me n’escapen, però n’he trobat algunes. Sóc conscient que escrivint en el bloc em despullo una mica davant del món. Potser hauria de tenir una mica de vergonya o m’hauria de posar vermell. Però arriba un moment en la vida de les persones que res ja no et fa por. Potser  fer el ridícul encara me’n fa una mica. Espero no fer-lo massa sovint. Aquests dies que m’he indignat amb altres indignats em feia falta una mica de relax. M’haurà ajudat escriure aquest apunt? De fet, descobreixo que em costa instal·lar-me en un estat concret durant massa temps, per tant la indignació ja l’he deixat enrere fa estona. I el que ha quedat enrere ja no compta. Mentre escric aquestes ratlles, el meu cap ja està teclejant les paraules que formaran part del nou apunt que no sé quan es traslladarà a aquest bloc. Serà en el moment indicat, quan ho necessiti. Com ha de ser.       

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en Personal. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Escriure

  1. eddy i maite diu:

    Moltes gràcies per donar-nos aquest espai de lectura….
    I a més segueix essent tan feliç escrivint….