Contraatac

Un cop m’he expressat amb contundència sobre el què opino del què està passant a Barcelona amb les manifestacions i concentracions il·legals dels anomenats indignats, ara vull anar més enllà. Un cop deslegitimat, des del meu punt de vista, tota reacció al carrer d’aquesta gent, em sembla adient intentar demanar responsabilitats a totes les institucions i organitzacions de caire internacional, estatal, nacional o local. Unes responsabilitats que passen per donar respostes als milions d’indignats que no ens hem instal·lat a la plaça pública, als que hem seguit anant a treballar cada dia, als que cada dia s’han ocupat en anar a buscar feina perquè no en tenen, o a formar-se per a trobar-ne, o als indignats que cada dia han anat a l’escola o a la universitat preocupats per un demà que miren desesperençats. Perquè no ens hem d’enganyar. Una cosa és això que alguns han intentat monopolitzar a través dels autoanomenats indignats i una altra és la realitat social, econòmica i política que estem vivint i que ha causat desencís, desesperança, indignació i impotència en milions de persones arreu del món. És a aquestes persones que es compten per milions que les institucions han de donar resposta

A nivell mundial s’ha de donar resposta a la situació econòmica que els grans poders financers i els anomenats mercats que especulen enlloc de crear riquesa ens han portat. Molts dirigents polítics a nivell internacional van fer declaracions grandiloqüents; ens van dir que calia reformar el sistema capitalista, recuperar les regnes de l’economia, tornar a les regulacions que la pressió poderosa d’aquests elements van obligar a desregular. Ens deien que els mercats ja es regulaven sols. Tot un fracàs. Els governs mundials han de donar resposta a tot això. Fins ara no han fet res, pur maquillatge. L’únic que la ciutadania ha vist és que s’han desviat recursos públics per salvar el que s’hauria hagut de deixar caure. Uns recursos que els hem sostret de necessitats bàsiques de la població. Uns recursos que els que els han rebut els han utilitzat per a seguir especulant, per a seguir enriquint-se i per salvar les institucions que ells mateixos van dur al desastre. Cap dels recursos que els hem deixat han anat a parar a l’economia productiva. Les empreses s’han vist sense opció d’obtenir recursos. L’atur s’ha disparat, moltes empreses han tancat davant la negativa a la demanda de liquidesa. Els que ens han dut a aquest desastre són els grans beneficiats de la crisi i dels recursos públics que els hem posat a les mans. El deute s’ha disparat. I ara ens manquen diners per a sostenir el nostre model social. És normal que ens sentim enganyats, estafats. No els de la plaça de Catalunya, sinó un bon nombre de la ciutadania mundial. Els nostres representants polítics no han estat a l’alçada de les circumstàncies. Al nostre país l’atur està a uns nivells gairebé insostenibles. La nostra joventut no pot engrescar-se davant un horitzó ple d’entrebancs.

A nivell social la gent que ho està passant malament necessita veure cobertes les seves necessitats vitals bàsiques. Necessita recuperar la seva dignitat. Els ho hem de fer possible.

A nivell polític hi ha molta feina a fer. Defensant el que hem guanyat després d’anys de dictadura i de lluita democràtica, cal seguir avançant i millorant. Els partits polítics no poden fer cas omís a les demandes de la ciutadania i als seus propis compromisos. Ells tenen l’obligació de fer una llei electoral al nostre país des de fa trenta anys, en números rodons. Una llei electoral que millori l’actual que utilitzem i que acosti la representació política als seus representats. Ells també han d’augmentar la transparència de les seves organitzacions. Posar-les al servei del país. Aclarir les seves finances. Millorar els instruments de participació política de la ciutadania, tot acostant la presa de decisions en alguns aspectes a la ciutadania. Allunyant de les seves organitzacions als corruptes, enlloc de situar-los en llocs de representació. Tot això i més ho deuen a la ciutadania. Però ja. Ells també han d’actuar per recuperar la seva credibilitat.

Els sindicats també han de revisar algunes coses. La fàcil acusació de ser sindicats subvencionats cal revisar-la. Revisar els serveis que presten en formació i pels qual reben aquestes subvencions. Potser abandonant alguns d’aquests serveis perquè els facin uns altres o simplement gestionant l’oferta sense encarregar-se ells mateixos d’impartir-los. Explicant de forma transparent el seu finançament. Alguns ja ho fan, com CCOO de Catalunya que cada any passa els seus comptes per la Sindicatura de Comptes, cosa que no fan moltes de les administracions locals del nostre país. Retornant al vertader sindicalisme que significa retornar a la seva acció a la base de la piràmide, o sigui a les empreses, tot disminuint les seves estructures que potser han crescut desmesuradament.

També cal demanar als mitjans de comunicació responsabilitat. Responsabilitat que han d’exercir en els seus mitjans. Recuperant el vertader periodisme. No poden ser simples transmissors dels poders fàctics polítics o econòmics. No haurien de ser altaveus d’allò que sense la seva presència serien fenòmens sense rellevància. Fent periodisme d’investigació, de denúncia, d’anàlisi.

Són molts els reptes que la nostra societat té per endavant. Reptes que necessiten respostes. Les demandes de la majoria de la ciutadania haurien de ser satisfetes. Ells, a través de les seves institucions, que són nostres, han de respondre. Les diferents organitzacions han de resituar les coses. Milions de ciutadans que no s’apropien de l’espai públic ho demanen. La ciutadania situarà els que es volen mantenir en la marginalitat al marge, l’estat de dret situarà els que es volen fer amos de l’opinió pública al seu lloc, els violents no trobaran cap espai per fer proselitisme. Però tot això no passarà per si sol. La ciutadania empeny i els representants de la ciutadania farien bé d’escoltar i donar resposta. Hi ha recorregut per a millorar. Cadascú ha d’assumir la seva responsabilitat individual i col·lectiva. Molts ja ho fan cada dia, cadascú que ho faci des del lloc que li correspon.  

    

     

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en Catalunya, General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.