Començant el camí, al monument de les guerres carlines
El passat dilluns dia 22 d’agost, tota la família vam anar d’excursió al tercer cim del Montseny, el Matagalls. Aquest era el primer cim que vaig pujar jo mateix als nou anys i que vaig pujar durant molts anys successius estiu i hivern. Em va semblar un cim ideal perquè les meves filles tinguessin un primer contacte amb la muntanya, més enllà de les excursions que ja hem fet pels voltants del meu Alt Camp natal. Vaig haver de fer algun pacte amb la Montse, la meva dona, per combinar algun dia de les vacances a la platja i algun altre a la muntanya. De moment, ella se n’ha sortit millor que no pas jo perquè duem més dies de platja que de muntanya, però que ella guanyi les nostres batalles no és gaire notícia. Sigui com sigui, el dilluns, no massa de matí, emprenem el camí de Valls cap al Montseny. La Montse, la Judit, la Xènia i l’Ot (el border collie de la família) vam emprendre la ruta cap al massís. Vam arribar a Collformic a les 11 del matí, una hora no massa adequada per a iniciar una ascensió, però tenint en compte que no es tracta d’un cim de tres mil metres, doncs la cosa no és tan greu. Ens tocaria més el sol, però hi estàvem disposats.
Després de posar-nos el calçat per a iniciar l’ascensió, ens hi posem a un quart de dotze. Ben a l’inici trobem la creu que commemora una matança esdevinguda en aquest indret durant les guerres carlines. Pel què he pogut llegir, sembla que els fets van ser a l’inrevés del que el monument indica, però per a nosaltres això no era massa rellevant. Segons les guies de muntanya ens esperava un ascensió d’una hora i mitja. Jo ja em donava per satisfet si arribàvem al cim en dues hores. Recordava de quan jo era petit que els nens érem molt pesats i ens queixàvem constantment de no arribar. Pensava que em trobaria amb una mateixa situació, ara amb les meves filles. Això va ser així durant els primers instants, però després tot va ser oli en un llum.
Va ser tot un encert prendre l’Ot amb nosaltres. Va ser tot un estímul per la Xènia i la Judit. Sobretot per la petita Xènia. La seva associació amb l’Ot va fer que tirés com un llamp.
L'Ot i la Xènia, una associació perfecta
La Montse no era gaire feliç amb la idea d’emportar-nos l’Ot, però jo estava convençut que ens faria ben felices les xiquetes i es comportaria de meravella, com així va ser. El Matagalls és un cim que per pujar-lo no ens ofereix massa espais d’ombra, pràcticament cap. És un cim que es puja prou bé, però que no et regala res. T’ho has de guanyar. Passat el pla de la barraca seguim pujant mentre el cim se’ns amaga vergonyosament. Arribats a un punt elevat se’ns apareix lluny. Una breu queixa de la canalla exhala dels seus llavis: Allà no hi arribarem. Jo els dic que sí, que no tenim cap pressa i anem prou bé. Poca estona després el cim es torna a amagar. Trobem vaques i ovelles pasturant per la muntanya.
L'Ot recordava els seus instints de pastor
Després d’un fort pendent veiem ja el cim. Un darrer esforç i ja hi som. Una hora i tres quarts després d’haver començat l’ascensió arribem a la meta. Un temps acceptable. Reposem forces amb uns glops d’aigua i una mica de menjar. Mirem al nostre voltant. El dia és clar, però la calitja no ens ofereix una gran visibilitat. Al nostre costat el Turó de l’Home, el sostre del Massís, i les Agudes, al fons de la vall Viladrau. A l’altra banda la Mola i darrera Montserrat. Cap al sud-est intuïm la torra de Collserola i el Tibidabo. El Pirineu l’endevinem al nord sense massa claredat. L’excursió ha pagat la pena.
Els cinc expedicionaris dalt del cim, als peus de la creu
Encara no hem acabat, però, ens cal retornar a Collformic. Xino-xano emprenem la baixada. Les baixades acostumen a castigar peus, tormells i genolls. Ens ho prenem amb filosofia. Passem per la Font Freda i ens refresquem i omplim les cantimplores.
El brollador en forma de llibre
El Montseny, concretament el Matagalls, és una muntanya amb forta presència de figures de la nació catalana, Antoni Ma Claret, Jaume Balmes i Jacint Verdaguer. Arribem a Collformic i després de posar-nos un calçat més còmode enfilem massís avall amb el cotxe per dinar.
Ha estat una sortida completa. Un retrobament per mi de la muntanya que més cops dec haver pujat al llarg de la meva vida. Un retrobament per la Montse amb la muntanya, a la qual es va introduir amb cims de tres mil metres i un inici per la Judit i la Xènia i també per l’Ot. Tots han donat la talla i s’ho han passat bé, que és del que es tractava.