La crisi permanent

Que tenim una crisi de campionat és una evidència que ja no discuteix ni el mateix president del govern espanyol. Fa pràcticament quatre anys que els que encara podem esmorzar, dinar, berenar i sopar ho fem acompanyats d’una crisi permanent. Una crisi que quan se’n faci un relat des de la perspectiva històrica servirà per a explicar l’evolució miserable de la nostra civilització. Fa la impressió que els dirigents polítics del nostre món no se n’han adonat de les característiques de la crisi que vivim.

En la meva modesta opinió estem davant una crisi estructural que s’intenta remeiar amb mesures conjunturals. Des del món occidental, el nostre, estem acostumats a veure crisis permanents en països desenvolupats com alguns del continent africà i altres parts del món. Nosaltres estem acostumats a un altre tipus de crisis més de caràcter conjuntural. La que estem patint en l’actualitat no em sembla que tingui aquesta característica. Més aviat em sembla que té totes les característiques d’una crisi estructural que demana remeis estructurals. Els líders polítics i econòmics occidentals, però, sembla que no la volen reconèixer. Creuen que amb mesures parcials, amb pedaços, resoldrem els problemes de la nostra societat. Crec que no se’n sortiran.

A tall d’exemple, em fixo amb el terratrèmol continu de la Unió Europea. Un terratrèmol europeu que intenten delimitar com a una sacsejada que afecta només a països com Grècia, Irlanda, Portugal i amenaça Espanya i Itàlia. Amb aquesta premissa és evident que no trobaran cap mena de solució definitiva. La crisi és una crisi d’abast europeu i mundial que necessita solucions globals. El que està en crisi és un model de societat que ha perdurat molts anys. Un model de societat que tenia una cara oposada durant la guerra freda i que ha deixat de ser viable des del mateix moment que es va esfondrar el teló d’acer. Però nosaltres hem seguit fent com si res no hagués canviat.

Fins que no fem una correcta lectura del què està passant serem incapaços de resoldre el problema i els problemes. Uns problemes que no són només dels mercats i del deute dels estats i països, sinó que són i seran problemes de les persones, dels individus i famílies. Com diu Leonardo Boff, el món té dos problemes principals, un de mediambiental, en què l’explotació dels recursos naturals i el malbaratament del medi ambient posa en risc el nostre planeta i un altre relatiu al factor treball. Un món capitalista en què les màquines han anat substituint les persones en el procés productiu i que condemna cada vegada més gent a un atur estructural. Fa uns dies un conseller de la Generalitat, crec que era el senyor Mena, deia que bona part dels actuals aturats no tornaran a treballar mai més. Tothom se li va tirar a sobre. Jo penso que el seu diagnòstic no és del tot equivocat, sobretot si, com estem fent, no apliquem mesures estructurals que hi posin remei.

Un altre gran problema que amenaça la nostra societat i la convivència és que l’economia productiva ha anat perdent pes davant l’economia especulativa. Avui en dia es mouen milers de milions d’euros cada dia que viatgen d’un país a un altre, de borsa en borsa, de compra i venda de deute, d’especulació en mercats de futurs d’aliments, etc que no aporten res a la riquesa dels països i les societats i que només serveixen per a l’enriquiment dels ja rics. I les autoritats polítiques i econòmiques són incapaces de frenar aquesta economia especulativa. Salvem bancs i condemnem països sencers, ciutadans de tot el món. Diem que salvem Grècia quan el que volem dir és que salvem bancs alemanys i francesos cobdiciosos que van prestar a l’espera d’un guany que ara veuen perillar.

El capitalisme està en crisi però sembla que tots plegats no som capaços de trobar alternatives. Apliquem pedaços per mantenir un sistema que no es pot sostenir de cap manera, o que només es pot sostenir a costa de milions i milions de ciutadans arreu del món. Així estem abocats a una crisi permanent. I el poble aguanta i aguanta. Uns quants s’indignen i desapareixen en la seva indignació. Uns altres es comprometen a diari i són titllats de vividors. Al final res no canvia.

El món necessita repensar-se. No n’hi ha prou indignant-se. No n’hi ha prou essent antisistema. El que cal es que algú sigui la veu dels que voldríem ensorrar aquest sistema per bastir-ne un altre. Un sistema econòmic i social més just, que perseguís i castigués l’especulació, radicalment democràtic, solidari. Menys pretenciós, que donés un mínim de dignitat per a tothom, en què els que avui tenim com a models d’ascensió social fossin vexats públicament, en què els que maltracten el nostre planeta fossin bandejats, en què els que vivim a costa de la pobresa de la meitat de la humanitat ens caigués la cara de vergonya per la nostra indignitat. Un món en què ningú pogués triomfar sense haver assegurat abans un mínim de dignitat per a tota persona. Un món al revés del que coneixem.

Sí, estem davant una crisi estructural que ens volen vendre com a conjuntural. Una crisi que correm el risc de convertir en crònica. Les crisis no poden ser cròniques per definició. Una bona governança hi posaria remei, seria bo de tenir-ho en compte perquè sinó podria ser que tornés aquell crit de “mori el mal govern” i que ho fes amb força i descontroladament. Diuen que les crisis obren oportunitats, però aquestes no arriben si hom no les persegueix. Els responsables mundials hi hauran de posar remei o altres els en faran responsables. Si l’oportunitat passa de llarg, només ens quedarà l’esclat i ja se sap que quan el món esclata, tots, absolutament tots, hi sortim perdent.      

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en Món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.