Un bon amic m'ha demanat un article sobre l'ensenyament a la Segona República. L'he fet avui, i en castellà, com li convé. L'he penjat aquí, sense traduir,perquè no em queda temps per fer-ho.
També convé que sabéu que Josep Sáncez Cervelló convoca un sopar republicà per cosntituir un Ateneu Republicà a Tarragona. Serà el dia 17 d'abril a les 22:00, al restaurant Piscolabis, carrer Martí d'Ardenya, 6. Les persones interessades poden inscirure's ingressant el preu del menú, 25 euros, al compte de BANCAJA número 2077 1138 15 3100135478.
Bon profit!
Lluís Balart Boïgues
La
política de educación de la Segunda República y la Generalitat
La
proclamación de la Segunda República Española en el año 1931, fue
la respuesta cívica a la parálisis política en que había caído
el régimen monárquico por la desconexión con el entorno social de
los partidos dinásticos que le daban soporte. La dictadura de Primo
de Ribera, que había sido la solución autoritaria a la crisis, se
convirtió en el punto de no retorno hacia un nuevo sistema político
acorde con la necesidad de modernización del país, introduciendo
reformas que la corona era incapaz de asumir.
Una de
las cuestiones pendientes era la generalización de la educación
académica básica, mediante la inversión para dotar de escuelas a
todas las poblaciones y la universalización de la enseñanza
pública, que contaba con la competencia de las instituciones
religiosas que habían desarrolado un potente sistema escolar gracias
al privilegio que le concedía la ley de educación, la ley Moyano,
aprobada en 1857 y que estaría más de cien años en vigor,
eximiendo a los institutos religiosos de la acreditación de título
de maestro para impartir la enseñanza primaria y el depósito de una
fianza para la secundaria, requisitos que eran necesarios para
cualquier otra entidad privada que quisiera dedicarse a la enseñanza,
atendiendo las disposiciones del Concordato entre la Iglesia y el
Estado que imponían la supeditación de toda la enseñanza a la
doctrina de la Iglesia Católica Romana.
En el
primer gobierno republicano, Marcelino Domingo, nacido en Tarragona,
fue nombrado ministro de Instrucción Pública. Junto al alicantino
Rodolfo Llopis, director general de Enseñanza Primaria, pusieron en
marcha un ambicioso plan de construcción de escuelas primarias.
Mientras la monarquía había creado entre 1909 y 1931 un total de
11.128 escuelas, lo que representa un promedio de 505 anuales, en
sólo los 10 primeros meses de existencia la República construyó
7.000, al final de este año se habían completado 9.600, ya con
Fernando de los Ríos al frente del ministerio, y se alcanzó la
cifra de 10.000 nuevas escuelas a principio de 1933.
Para
hacer frente a la necesidad de maestros el gobierno organizó
cursillos dirigidos a todas aquellas personas que estaban en posesión
de un título de magisterio, pero que no habían podido ejercer como
tales debido a la falta de plazas escolares, que en su mayoría
habían obtenido una plaza de funcionarios en otros servicios
públicos. El éxito fue total, se inscribieron unas 15.000 personas
que optaban a un total de 7.000 plazas aproximadamente, lo que
garantizó una adecuada selección de las personas más aptas. Entre
1931 y 1933, un período en el que los salarios permanecieron
estables, los sueldos de los maestros se incrementaron en un 15%,
convirtiendo estos estudios en una opción atractiva, de manera que
se garantizaba poder cubrir la posible demanda que generaría el plan
quinquenal establecido, que pretendía crear 27.000 nuevos centros
escolares.
Al
mismo tiempo, el gobierno impulsó la laicidad en los centros
escolares, ordenando la retirada de crucifijos de las aulas, lo que
generó una contraofensiva religiosa, que, unida a las limitaciones
presupuestarias que imponía la difícil situación económica,
limitó el ritmo de creación de nuevas escuelas, impidiendo lograr
la cifra prevista.
En
Catalunya se planteaba, asimismo el reto de normalizar la enseñanza
del catalán, y en catalán, en la escuela. A pesar que la
competencias legislativas y de gestión en materia de enseñanza que
otorgaba a la Generalitat el Estatuto de Núria fueron eliminadas
por las cortes constituyentes de la República, la Generalitat se
esforzó, bajo la dirección del conseller de Cultura Ventura Gassol,
en la la formación del personal docente, de la creación de centros
piloto en enseñanza primaria y secundaria, de la mejora de las
enseñanzas técnicas y la extensión del uso del catalán en todos
los niveles, aportando un esfuerzo presupuestario superior a las
exigencias legales, lo que indicaba la prioridad que significaba en
la acción de gobierno.
Esta
breve relación de la importancia que dieron a la educación las
instituciones gubernamentales de la República, no puede cerrarse sin
destacar el papel que jugaron unos hombres, dos de ellos ya
mencionados, nacidos en nuestras comarcas:
Marcel·lí
Domingo, ministro de Instrucción Pública en dos ocasiones. Había
nacido en Tarragona, en la plaça de la Font y se formó y ejerció
como maestro en Tortosa. Rué un hombre de una trascendental
influencia política en toda la provincia de Tarragona que va más
allá del estricto marco de su militancia partidista para hacerse
sentir en un amplio espectro de la izquierda nacional y federal. A él
le cupo la responsabilidad de ejecutar una audaz política de
enseñanza, introduciendo novedades como la coeducación y a él se
debe el acierto en su aplicación en los primeros momentos de la
andadura republicana.
El
otro es Ventura Gassol, nacido en la Selva del Camp, poeta y activo
político nacionalista. Nombrado inicialmente conseller de
gobernación en la Generalitat provisional, pronto pasó a la cartera
de cultura desde donde desplegó un amplio abanico de iniciativas de
apoyo a la educación escolar.
No
puede cerrarse este capítulo de homenajes personales sin hacer
mención de un hombre de a pié, de los que aplicaron desde las aulas
la política de enseñanza como una herramienta de emancipación de
la clase obrera. Injustamente olvidado, es necesario rescatar del
anonimato la figura de Francesc Blanch.
Era
originario de la Terres de l'Ebre, estudió en Tarragona y ejerció
el magisterio en Torredembarra, donde fue muy apreciado par la
población. También ejerció de periodista en el Diari de Tarragona.
Comunista convencido, militó en el POUM y fue destacado dirigente de
la Federación de Enseñanza de la UGT, por lo que al finalizar la
campaña de ocupación de Catalunya durante la Guerra Civil tuvo que
exiliarse en Francia, donde padeció los rigores de la Resistencia y
fue prisionero de las tropas nazis alemanas. Después de la Segunda
Guerra Mundial fijó su residencia en Burdeos, trabajando como
farmacéutico hasta jubilarse y donde finalmente murió.
Una
vez fallecido Franco, volvió a Tarragona, adquiriendo la costumbre
de efectuar un viaje anual para atender sus obligaciones fiscales en
España, saludar a los familiares y a los pocos amigos
supervivientes. En el curso de estas visitas regulares, realizadas en
años de la transición política, nadie le rindió el homenaje que
mereció y que desde aquí reivindicamos (Cosa que seguro apoya Jordi
Suñé).
Uns anuncis, posats a dues línies d’autobusos urbans a cadascuna de tres
ciutats, Madrid, Màlaga i Barcelona, que diuen: “Probablement déu no existeix.
Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida” han assolit una repercussió extraordinària,
que, probablement la situa com una de les millors campanyes de la història de
la publicitat. L’exhibició pública d’una frase atea ha posat en acció tots els
mecanismes d’autodefensa de la jerarquia religiosa i dels creients més
fanatitzats,cosa comprensible en els
primers, perquè s’hi juguen el seu mitjà de subsistència.
El mèrit és de qui la va dissenyar, sens dubte, però també de la
intransigència d’aquelles persones que creuen en l’existència de la divinitat,
els i les teístes, intolerants amb la mera expressió del dubte sobre
l’existència del principi diví, no cal diramb la negació radical de déu. Fan ostentació de l’ocupació de l’espai
públic amb manifestacions religioses, que ningú els hidiscuteix, però neguen aquest dret als qui
no compartim les seves opinions. La màxima expressió d’aquesta desigualtat de
tracte ha estat en boca demonsenyor
Rouco Varela, arquebisbe de Madrid i cardenal de San Lorenzo in Damaso,que ha manifestat que l’expressió pública de
l’ateisme va contra la seva llibertat. I a l’inrevés no?
Aquest debat no m’ha amoïnat mai, sóc dels que viuen una vida tranquil·la i
feliç sense déus, la seva hipotètica existència no m’amoïna gens ni mica. És
una hipòtesi no verificable i per això no val la pena plantejar-me-la, ni em
sembla necessari fer proselitisme d’aquesta convicció.
Estem en un món on les expressions
religioses cada cop tenen una major expressió pública, el que comporta
l’increment de la inseguretat i enfrontaments arreu del món en nom d’un
argument que s’autoconsidera suprem i absolut.
És hora de dir públicament que no cal tenir una religió per fer un món més
just i solidari, que les fogueres inquisitorials o les fatues condemnant a mort
als blasfems, no han de tenir cabuda en una societat democràtica, lliure i feliç, i que cadascú cregui en allò que millor
li sembli amb total llibertat i sense imposicions. I els qui no ens amoïna si
hi ha déu o no, si és blanc o negre, homeodona, si és un o en són
quinze, ésser intangible o principi vivificant, podem tenir l’alegria i el dret
a dir-ho.
Diumenge, a dos quats de tres de la tarda, va morir el meu pare, als vuintanta-nou anys.
Hi ha una frase per descriure'l, és del poeta Antonio Machado: era "en el buen sentido de la palabra, bueno".
En
Josep Maria va néixer a Tarragona, al carrer de Natzaret, el 24 de
juliol de 1919. Era fill de Pau Balart Bardeny, de la Fatarella, a la
Terra Alta; i Patrocini Juncosa Ossó, de Poboleda, al Priorat. Quan
tenia dotze any es va morir la mare i, junt amb el pare i la germana,
va anar a viure amb la seva tia Assumpta, la germana menor de
Patrocini, a un mas de la carretera de Barcelona que estava davant
per davant de la casa de la família Vallvé, amb els nens de la qual
Josep Maria compartia jocs. Curiosament, quan molts anys després es
va començar a popularitzar el tennis, ell ja en coneixia el
reglament, cosa gens usual a l’època, i és que això li venia
d’aquelles llargues estones de lleure amb els veïns benestants.
Durant
la Guerra Civil es va haver d’incorporar a l'Exèrcit Popular, en
ser mobilitzada la lleva de 1940. Enquadrat en el 548 Batalló, va
combatre en el front del Segre i a la Batalla de l'Ebre, on el 8
d’octubre de 1938 va caure presoner a Camposines. El van internar a
una presó a Pamplona, sembla que un seminari, on va romandre fins el
6 de desembre, quan el van traslladar al camp de concentració de
Miranda de Ebro, on recordava que havia passat molt fred. El dia 5 de
gener de 1939 sortia en direcció a Granada, on el van assignar al
Batallón de Trabajadores número 5, fins el 25 de maig de
1940.
Quan
va tornar a Tarragona el van allistar novament a l’exèrcit, en una
companyia d’artilleria de muntanya que portava les peces sobre
mules. Allí va aprendre a muntar a cavall, cosa que tampoc no és
gaire usual. Posteriorment va estar destinat a Mataró i a Bétera.
Un cop llicenciat va provar diversos oficis, fins que va començar a
treballar a la Junta d'Obres del Port, on continuaria fins jubilar-se
l'any 1983 com encarregat de la brigada d’obres.
L’any
1954 es casava amb Lluïsa Boïgues, amb qui va tenir un fill, el
Lluís i una filla, la Montserrat.
En
Josep Maria va desenvolupar una intensa activitat sindical. Sota la
dictadura, com enllaç sindical i jurat d’empresa al sindicat
vertical, encara que amb una actitud i uns objectius molt diferents
dels que proclamava aquella trista organització. En aquella època
anava amb freqüència a Madrid per obtenir millores laborals per als
treballadors portuaris. Durant la transició va adquirir un dels bons
que CCOO va posar en circulació a tall de carnet, i així va ser un
dels organitzadors d’aquest sindicat a la Junta del Port,
col·laborant i alhora competint amb un jove Josep Anton Burgasé,
que liderava la UGT. En jubilar-se, va traslladar la seva activitat a
la Unió de Jubilats del Port, entitat que va presidir durant un bon
grapat d’anys. Al capdavant de la Unió de Jubilats va esdevenir un
referent imprescindible per a la tramitació de les pensions
complementàries, producte de l’extinció del Montepio
d'Empleats i Obrers dels Ports. Aleshores era un veritable
especialista en la seva reglamentació. Cada jubilació o cada pensió
de viduïtat d’algun company o companya significava una telefonada
que el feia agafar la cartera per acompanyar la persona interessada a
fer els tràmits, i aquesta era una activitat que duia a terme amb
complaença i altruisme.
En
Josep Maria era un home metòdic, reservat i introvertit que no
exterioritzava gaire els seus sentiments. Tampoc no parlava del
passat -no era un avi que expliqués batalletes- no en parlava
mai de la guerra, ni del captiveri a què el van sotmetre.
Tenia
gustos senzills, i en la seva vida privada era d’una austeritat
eremítica, tot el contrari del que se’n diu un bon vivant. No
gaudia dels plaers de la taula: menjava i bevia per viure. Tenia
aversió a viatjar (mai no va tenir vehicle propi malgrat tenir
carnet de conduir). Li agradava la lectura, n’era un apassionat i
prenia notes abundants només per al seu ús, probablement per
modèstia en pensar que no tindrien cap interès per a d’altra
gent.
Li
agradava estar amb els seus, en intimitat, sense gaire aglomeració,
i si tenia una passió eren els seus néts.
Aquesta
era la persona que ens ha dit adéu, i que nosaltres recordem,
agraïts d’haver-lo conegut i tractat.
Vaig intentar anar a l'acte que va
convocar l'Ajuntament de Tarragona amb les coordinadores d'afectats
pel POUM a l'antiga Audiència i no vaig poder accedir al recinte, no
s'hi cabia, així que no tinc altra informació del seu contingut que
allò que han fet públic els mitjans de comunicació, que no és
gaire cosa.
És important que els responsables
locals hagin adoptat la via del diàleg com eina de treball, a
diferència d'allò que passava abans i els fruits són a la vista,
hi ha una majoria de gent contenta on abans predominava la irritació.
S'ha parlat amb afectats i s'han atès les seves demandes, es diu
que corregiran errades de l'anterior pla, un exzemple emblemàtic és la conservació de les
Cases Barates, que patien la contradicció d'estar catalogades i
amenaçades de desaparició alhora. En canvi, l'actuació a la Muntanyeta de
Sant Pere genera interrogants per la sorprenent oferta de canvi de residència a qui ho desitgi. Per altra part, és necessari urbanitzar Terres Cavades ara que hi ha un
gran stock de pisos per vendre?
Em queda el dubte de si s'ha buscat la
satisfacció immediata i fàcils dels qui reclamaven, perquè s'ha
parlat de “no expropiar ningú” i això tal vegada és una
exageració. Hi ha previsions d'expropiacions que fa molts anys que
estaven programades i no s'han executat perquè són actuacions a
llarg termini que un ajuntament només pot fer si compta amb un
finançament extraordinari. Penso en l'inadequat edifici de la plaça
Arce Ochotorena vora l'amfiteatre i a tocar les vies del tren, o en
les rodalies del teatre romà. D'altres aparquen la solució de problemes urbanísitics a resoldre, com el carrer Francolí, la fossilització de
l'actual configuració pot constituir un greu obstacle a la cohesió
urbanística de Tarragona en el futur, en perjudici, sobretot, dels
carrers del voltant, al barri de Torreforta.
Perquè el diàleg no consisteix a
accedir a totes les peticions d'afectats per la planificació sinó a
informar amb claredat, escoltar allò que diuen els veïns, acceptar el que és raonable i si s'ha de mantenir alguna actuació, garantir que no se'ls perjudica, que es
respecten els seus drets i no es crea un mal innecessari, que és el
que no va fer l'anterior govern municipal.
Deixant a banda els meus dubtes sobre si es fa un cert populisme, el que va
demostrar l'acte és que s'ha fet la feina i s'ha arribat a la gent; la coalició que governa Tarragona té prou suport ciutadà i crèdit polític perr tirar endavant el seu programa amb comoditat. En aquest assumpte, l'oposició municipal té poc camp d'actuació, perquè són responsables dels mals d'un POUM que se'ls va encallar durant anys i es va intentar aprovar de pressa i corrrent, malament i incomplet.
I els qui no són a l'Ajuntament i aspiren a ser-hi, o a
tornar-hi, han de modular molt bé allò que diuen si no volen quedar reduits
al mer testimonialisme.
Les sessions van comptar amb un gran
nombre d'assistents i les ponències de les dues sessions d'ahir van
ser molt interessants. Al matí, en la primera sessió van intervenir
Alberto Reig Tapia (URV), Gabriel Cardona Escanero (UB)
Julio
Aróstegui Sánchez (UCM)
i a la segona ho feien Santiago José
Castellà Surribas (URV), Paul Preston (London School of Economics &
Political Science y Director
del Centro Cañada Blanch) i Serge
Wolikow (Université de Bourgogne). A destacar el sentit de l'humor
de Preston que s'afegia al bon ambient del congrés, en què la cosa
més comentada eren les mandonguilles del menú que es va oferir als
congressistes, alguns deien que la carn procedia de llaunes de la
batalla de l'Ebre. Va cloure la sessió les comunicacions i un debat.
Per a mí va ser molt emotiu poder
conèixer un antic membre de les Brigades Internacionals, que manté
una vitalitat envejable.
El Congrés segueix amb les seves
sessions fins el dia 27 en què es clourà. Paral·lelament hi ha tot
un seguit d'actes commemoratius de la dramàtica i sagnant batalla de
la qual enguany es compleix el setantè aniversari. Però no cal
esperar la cloenda per felicitar als membres del comité
Organitzador i el Comité Científic d'aquest congrés pel seu
magnífic desenvolupament.
Si entreu a la pàgina web de
l'Institut Català de la Salut per demanar hora al metge veureu que
donen a l'usuari un seguit d'informació molt útil, tal com el nom
de metge i la infermera que es té assignat, això sí, amb el gènere
gramatical predeterminat. És a dir, els metges amb gènere masculí
i les infermeres en femení, no hi ha metgesses o infermers, que són
les formes corresponents al femení i el masculí de les respectives
professions. Un es pot trobar que el seu metge es diu Maria o
l'infermera Antoni.
La pàgina web ignora allò
que és corrent, que el nombre de metgesses és molt alt i que també
hi ha homes que practiquen la infermeria.
Malament si això no ho
preveuen les persones encarregades de fer la pàgina web, perquè
donen una imatge falsa de la realitat professonal de la sanitat
pública. I malament també perquè no s'apliquen bé els recursos
informàtics, és molt fàcil assignar el gènere corresponent a la
persona de manera que aparegui en qualsevol llista amb el gènere que
li escau.
Les obres d’infrastructura ferroviària es van començar a Tarragona l’any 1854.La Compañía de Caminos de Hierro del Norte emprenia les explanacions per la via fèrria que havia d’enllaçar amb Reus i Lleida, al caliu de l’impuls que va donar la legislació del govern liberal a l’extensió de la xarxa ferroviària arreu del país[1] pel sistema de concessions administratives, complementada amb estímuls al sector financer, que va desfermar una dèria per fer quilòmetres de via fèrria amb unes bases poc sòlides. Uns anys més tard, una crisi en el sector va portar moltes empreses a la fallida i la les obres ferroviàries es van paralitzar durant uns deu anys. Encara va tenir un efecte més persistent, una endèmica feblesa, real o fictícia, de les empreses ferroviàries que van resistir les vicissituds acostumant-se a la dependència de les subvencions procedents dels cabdals públics.
Quan es va construir a Tarragona la xarxa ferroviària va mancar una planificació urbanística racional que decidís on havia d’anar l’estació ferroviària i quin era el recorregut més adient de les vies. Com que l’enllaç amb el port era, i és, imprescindible i a més allí es disposava de terrenys de domini públic, es van ocupar els espais immediats, amb conseqüències nefastes per l’entorn urbà. Es va alterar la trama urbanística projectada a la zona més propera al mar a començament del segle XIX per l’enginyer del port Juan Smith[2], ocupant terrenys al carrer del Mar, reduint sensiblement l‘amplada prevista, sense que aquest sacrifici es veiéscompensat perbeneficis derivats d’una estació ferroviària que s’establí en aquella zona, ja que poc després les vies s’ampliaven en direcció a una nova estació situada a la plaça de les pedreres del port per les línies a València i a Barcelona[3] (aquesta darrera de MZA), tallant la comunicació directa entre el recinte portuari i la trama urbana des del riu Francolí fins la platja del Miracle. Ho descriví molt bé el director del port Fausto Elio y Vidarte: “…las líneas de Lerida y Valencia por medio dia, y las de Barcelona, Tarragona y Francia por oriente, ciñen la ciudad con múltiple y acerado circuito de carriles que la aislan de su puerto, y no pueden a él llegar ni de él salir las mercancías sin cruzar el paso a nivel situado en el punto de enlace del muelle de Levante con la plaza de Olózaga.”[4]
Tot i que l’arribada del ferrocarril va ser clarament beneficiosa per Tarragona i el seu port, que va experimentar un espectacular increment de mercaderies mogudes percentualment superior al que es va registrar a Barcelona[5], els inconvenients que comportà l’obstacle ferroviari eren evidents per tothom. La divisió imposada entre els carrers de la ciutat i les dependències portuàries esdevingué un problema comú a l’administració municipal i als gestors portuaris, al qual encara no se li ha donat solució.
A la recerca de solució
La primera proposta per evitar la separació imposada pel recorregut ferroviari la va formular, l’any 1883, el director del port, l’enginyer Saturnino Bellido, en una Memòria que redactà, en la qual proposava que es construís una estació única vora el riu Francolí, prop d’una plaça que estava prevista en el planejament de l’eixample, l’actual plaça Imperial Tarraco[6]. Aquesta proposta va ser molt ben valorada per l’arquitecte municipal Ramon Salas Ricomà i reiteradament esmentada com la millor per diversos enginyers que s’han ocupat de l’assumpte[7], però no s’ha realitzat.
Tal com descrivia Elio, l’accés al moll de Llevant, i per extensió al recinte portuari es feia per un pas a nivell situat a la plaça dels Carros[8], que esdevingué insuficient quan es condicionà com a moll de Costa, amb tots els serveis requerits, allò que abans era una platja. La Junta d’Obres del Port es va fer càrrec de la construcció d’un pas inferior prop d’on havia estat l’antic Llatzeret, a tocar del barri del Serrallo, segons un projecte datat l’any 1897. L’increment de viatgers i mercaderies transportades per ferrocarril agreujà les dificultats perquè les instal·lacions resultaven insuficients. L’any 1905 el govern ordenava que la estació única de ferrocarril per a viatgers havia de ser la de les pedreres del port, i instava que les companyies ferroviàries elaboressin un projecte de reforma de l’estació que van presentar dos anys més tard. Quan es va sotmetre a exposició pública va tenir l’oposició de la Junta d’Obres del Port i de la Cambra de Comerç perquè ocupava terrenys del moll de Costa. Per la seva part, l’Ajuntament, al·legà que considerava insuficient l’edifici per a viatgers i demanava la supressió del pas a nivell de la plaça dels Carros per la seva perillositat. La Companyia del Nord i la de MZA no van donar resposta a les al·legacions i es va entrar en una fase de negociacions fins que finalment s’arribà a l’acord, a fi que el director del port, José Luís de Briones, fes una proposta basada en guanyar terrenys al mar a la platja del Miracle[9], que es va presentar l’any 1911. Constava de set punts, d’entre els quals destaquen:
1.Eixamplar l’estació guanyant terrenys al mar.
2.Suprimir els serveis amb la confrontació amb el moll de Costa.
3.Pas de tots els carrers i la plaça dels Carros per sota les vies generals.
4.Canalització general del moll per a desguàs dels passos inferiors.
Els altres tres punts es refereixen a les compensacions i cessions necessàries per la realització de les obres[10].L’any 1912, José N. de Salas, enginyer de la de la 2ª División de Ferrocarriles va rebre l’encàrrec de realitzar un avantprojecte que desenvolupava la idea de Briones[11]. El document de Consideraciones de la Jefatura de la 2ª División de Ferrocarriles explica clarament les dificultats que ofereix l’estació de Tarragona: “El principal defecto que ofrece actualmente y que ofrecerá siempre la estación de Tarragona es la deficiencia del espacio útil disponible para la misma, el cual es hoy mezquínisimo…” Aquesta consideració la ratificava, un any més tard, el nou enginyer en cap de la Segona Divisió de Ferrocarrils, Montagud: La deficientísima estación de Tarragona, comprimida, por decirlo así, entre la población y el mar, imposibilitando su ensanche por una elevada colina al Este y por el puerto y el Francolí al Occidente, es hoy día un obstáculo al enorme desarrollo de tráfico iniciado hace pocos años…[12] A aquests obstacles s’ha d’afegir l’existència dels tallers i de la infermeria del Penal, que estaven al costat oposat de les vies.
De Salas proposà tres solucions:
1.Guanyar terrenys al mar i substituir el pas a nivell de la plaça dels Carros per un pas superior.
2.Guanyar terrenys al mar, demolir l’edifici de l’estació i construir-lo a l’altra banda de les vies, vora el mar, i en lloc del pas a nivell, fer un pas inferior del qual consta un detallat estudi.
3.Establir una nova estació de classificació a la marge dreta del Francolí que ampliés i descongestionés l’existent.
L’enginyer director de la 2ª División de Ferrocarriles, Pedro García Faria, es decantà per la tercera possibilitat, en considerar que les solucions que proposaven guanyar terrenys exigien molt de temps per executar-la i podien suscitar desacords amb les companyies ferroviàries sobre la seva estabilitat, assentament definitiu del terreny i compensacions. Persistia el problema de la comunicació entre port i ciutat i especialment el pas a nivell de la plaça dels Carros, que qualificà com inadequat i perillós. Per cercar-hi solució es mostrà contrari a fer un pas elevat, argumentant que tindria un cost massa alt per l’economia municipal, proposant, en canvi, un pas inferior amb espais diferenciats, un per a vianantsd’accés directe amb una amplada de 4,5 metres i l’altra per carruatges de 10 metres d’amplada, accessible mitjançant rampes perpendiculars[13]. Per la seva part, la direcció del Port, redactà un informe a l’avantprojecte on s’insinua que l’havien de pagar les concessionàries del ferrocarril. Almenys això es dedueix de la lectura de la setena conclusió, on indicava que s’havia d’obligar a les companyies a construir el pas inferior de la plaça dels Carros, per afegir a continuació, que la mateixa fórmula constructiva es podia adaptar pels altres carrers transversals al carrer del Mar, però en aquest cas: “los que correspondan a las diferentes calles que acceden a la del Mar, si bien para estos últimos sus gastos serán sufragados por las entidades a que corresponda”[14]Les entitats referides probablement serien la Junta d’Obres del Port i l’Ajuntament.
Ocasió perduda
Després de sotmetre l’avantprojecte a les parts es realitzà un altre informe que signà un nou cap de la 2ª División de Ferrocarriles, el ja esmentat Montagud, que en línies generals confirmava la proposta de De Salas amb algunes variacions.
Mantenia l’estació de viatgers en el lloc on era, com proposava l’avantprojecte, descongestionant-la traslladant les operacions amb mercaderies. Al carrer de Mar hi hauria una estació especialitzada per mercaderies que s’haguessin de descarregar o carregar aquí, i una altra, a l’altre costat del Francolí per a classificació de vagons i composició de trens. Les empreses de ferrocarrils proposaren que ambdues fossin per a l’ús de la Compañía de Caminos de Hierro del Norte, i per la seva part, la MZA tindria instal·lacions simètriques davant la platja del Miracle i a Sant Vicenç de Calders, respectivament per a tràfic local i per a classificació.
En canvi, en parlar de la solució inferior pel pas a nivell de la plaça dels Carros l’informe es mostra especialment bel·ligerant.Desqualifica el seu antecessor, del qui diu que va afegir l’informe inoportunament moments abans de cessar en el càrrec, sense que les companyies ferroviàries emetessin l’informe preceptiu, amb la qual cosa col·laborava: “…á dar, aunque poca, alguna fuerzaá las injustificadas aspiraciones de la Junta de Obras del Puerto de Tarragona y de aquel ayuntamiento que exagerando mucho los inconvenientes de un paso á nivel, aspiran á poder resolver el problema de la estación con un paso inferior”. Els arguments contraris a suprimir-lo els basa en raons tècniques: la disminució de la freqüència de pas de trens que comporten els canvis proposats; evitar que els carros haguessin de pujar rampes i estalviar-se les importants alteracions de les rasants del tren que s’haurien de fer. No obstant, deixà oberta la possibilitat de construir un pas elevat per a vianants sobre les vies, aprofitant l’alçada de l’escullera de la part externa del dic de Llevant, construint unes rampes d’accés en el costat de la plaça que seguien la corba de les vies del tren.,però que no es va executar.El dibuix de l’alçat que ens ha quedat d’aquest projecte de passarel·la és realment atractiu, d’acord amb allò que es proposava en l’informe: “Dada su situación y objeto tanto esta pasadera como las vallas, casetas y barreras del paso á nivel y sus inmediaciones deberían ornamentarse para dar satisfacción á los legítimos deseos de que con las vias y nuevas instalaciones no se perjudiquen á las exigenciasde urbanización de aquella parte de la ciudad”. En les conclusions quedà establert la permanència del pas a nivell a la plaça dels Carros, dotant-lo dels elements de seguretat propis de l’època: “Se establecerá el paso a nivel de la plaza de Olózaga con doble guardería y en condiciones de perfecta viabilidad, con vallas y barreras que contribuyan todo lo posible al ornato público, á cuyo efecto deberá redactarse para la aprobación de esta parte de la obra, un proyecto detallado de la verja, caseta y barreras que se traten de construir. Quedarán prohibidas en absoluto las maniobras sobre este paso á nivel que no servirá mas que al paso de los trenes de itinerario ó discrecionales y á las composiciones que pasen de una á otra compañía en transición”[15].
Un problema pendent
Les vies del tren són un seriós obstacle entre el port i la ciutat des del moment en què van tancar la comunicació entre un i l’altra. Ha preocupat a l’Ajuntament, que a l’hora de posar-hi remei s’ha trobat limitat per la manca de recursos econòmics que pateixen endèmicament les arques municipals, cosa que li impedeix assumir projectes onerosos. Si es suma la poca predisposició a donar-hi solució de les companyies ferroviàries, tant les antigues concessionàries com l’actual RENFE que és una empresa pública, i el poc interès dels governs en resoldre un assumpte que la llunyania deu fer veure com de poca importància i car, resulta que els projectes per dotar de major permeabilitat la relació entre la ciutat i el seu front marítim portuari no es fan.Destaca, en canvi, l’interès que s’han pres els successius directors del port en resoldre una dificultat que perjudicava la prestació dels serveis portuaris, formulant propostes tècnicament factibles i interessants des del punt de vista ciutadà que són totalment vigents en l’actualitat. És d’esperar que la dificultat que suposa, encara ara, el pas dels ferrocarrils, tingui una solució satisfactòria amb la cooperació de totes les administracions implicades.
Bibliografia
de Ortueta,Elena. Tarragona el camino hacia la modernidad. Urbanismo y arquitectura. Lunwerg. Barcelona, 2006.
Escoda, Coia; Ballester, Lluís. El naixement dels barris del port. Centre d’Estudis Marítims i d’Activitats delPort de Tarragona. Tarragona 2005.
Muñoz Rubio,Miguel e. a. Siglo y medio del ferrocarril en España 1848-1998. Economía, industria y sociedad. Fundación de los Ferrocarriles Españoles. Madrid 1999.
[1]MIguel A. López-Morell. “El papel de los Rothschild en la construcción de los ferrocarriles españoles”. A Miguel Muñoz Rubio et alii Siglo y medio del ferrocarril en España 1848-1998. Economía, industria y sociedad. Fundación de los Ferrocarriles Españoles. Madrid 1999.
[2]Coia Escoda, Lluís Ballester. El naixement dels barris del port. Centre d’Estudis Marítims i d’Activitats delPort de Tarragona. Tarragona 2005.
[3] Aquest ésl’actual emplaçament de l’estació de ferrocarril. L’any 1864, el govern ordenà que fos l’estació de viatgers comuna a les tres línies que convergien a Tarragona, cosa que no es feu efectiva fins l’any 1905.
[4]Fausto Elio y Vidarte. Memoria del Proyecto de un paso superior para los ferro-carriles de Valencia y Lérida al extremo Poniente del Muelle de Costa. 1897.APT, fons Junta d’Obres del Port i Autoritat Portuària,signatura 585, projecte 21.
[5]Pere Pascual Doménech. “Ferrocarriles y crecimiento económico en Cataluña”. A Miguel Muñoz Rubio et alii Siglo y medio del ferrocarril en España 1848-1998. Economía, industria y sociedad. Fundación de los Ferrocarriles Españoles. Madrid 1999.
[6]elena de OrtuetaTarragona el camino hacia la modernidad. Urbanismo y arquitectura. Lunwerg. Barcelona, 2006; pàgines 85 a 95.
[7] El director del Port Fausto Elio i l’enginyer de la 2ª Divisió de Ferrocarrils Montagud.
[8] Des de la seva urbanització, aquesta plaça ha tingut successivament els noms de Fernando VII, Olózaga, Francesc Macià, i General Sanjurjo. Finalment l’ajuntament l’any 1979 decidí atorgar-li oficialment el nom pel qual se la coneixia popularment, la plaça dels Carros, que és el que utilitzarem en aquest article per a més claredat, amb independència de l’època a què ens referim, ja que el nom es generà de bon principi per l’abundant presència d’aquests mitjans de transport.
[9]Montagud.Informe del Ingeniero Jefe de la Segunda división de ferrocarriles alAntepryecto de estación definitiva en Tarragona para las compañías de los Caminos de Hierro del Norte y de Madrid a Zaragoza y Alicante redactado por el ingeniero don José N. De Salas. Barcelona. 1913. APT, fons Junta de les Obres del Port i Autoritat Portuària,signatura 622, projecte 101’.
[10]José Luís de Briones. Anteproyectos de Ensanche de la Estación Actual, para estación combinada en Tarragona. 1911. APT, fons Junta d’Obres del Port i Autoritat Portuària,signatura 604, projecte 60
[11]José N. De Salas Anteproyectos de Estación de Tarragona. Memoria. 1913.APT, fons Junta d’Obres del Port i Autoritat Portuària,signatura 604, projecte 60.
[12]Anteproyecto de estación definitiva en Tarragona para las compañías de los Caminos de Hierro del Norte y de Madrida Zaragoza y Alicante, redactado por el ingeniero don José N. de Salas. 1913.APT, fons Junta d’Obres del Port i Autoritat Portuària,signatura 622, projecte 101’.
[13]Consideraciones de la Jefatura de la 2ª división de ferrocarriles acerca de los mismos. APT, fons Junta d’Obres del Port i Autoritat Portuària, signatura 604, projecte 60.
[14]José Luís de Briones. INFORME sobre los Ante-Proyectos de Estación definitiva, presentados por la 2ª División de ferrocarriles. 1913. APT, fons Junta d’Obres del Port i Autoritat Portuària, signatura 604, projecte 60.
[15]Anteproyecto de estación definitiva en Tarragona para las compañías de los Caminos de Hierro del Norte y de Madrida Zaragoza y Alicante, redactado por el ingeniero don José N. de Salas. APT, fons Junta d’Obres del Port i Autoritat Portuària,signatura 622, projecte 101’.
Als anys seixanta i setanta circulaven unes monedes de cinquanta pessetes
que en l’anvers duien la cara de Francisco Franco i en el revers un escut dels
oficials durantla dictadura, però amb
l’àguila situada en posició diagonal respecte l’escut inscrit.
Diuen que dos amics s’estaven en una cafeteria i un li mostrà a l’altre una
moneda d’aquestes preguntant-li quantes ales hi veia. El primer va contestar
que dues i el seu amic li va dir que n’hihavia tres. Li va mostrar les ales de l’au heràldica, enumerant-les:
l’ala curta, l’alallarga… i girant la
moneda per mostrar-li el costat on hi havia lainscripció Frco. Franco, Caudillo de España por la Ga. de Dios, i
el perfil de l’esmentat, li va dir:
-I “ala
merda”.
Tots dos reien quan, ràpidament, es va girar un home assegut a la taula del
costat.
-No
hombre, hay cuatro alas. Mire, usted ha contado el ala corta, el ala larga y el
“ala” mierda, ¿cierto?
Els dos amics van afirmar amb el cap, mirant bocabadats el seu interlocutor.
Aquest, amb un gest ràpid va agafar fermament l’enginyós per l’avantbraç i li
va dir:
-Pues la
cuarta es: “ala” comisaría.
Un cas actual
Aquest conte s’explicava en veu baixa quan vivia, i manava, Franco. Amb
d’altres semblants, exemplificaven els mètodes irracionals de la dictadura i la
permanent vulneració del dret a la intimitat del franquisme. Ara, a les noves
generacions que van no han viscut aquell temps, el conte els pot semblar ranci,
d’un altre temps on no et podies fiar de qui s’estava al teu costat i la imatge
d’un dictador tenia un tracte de cabdill (literalment) intocable. Però, llevat
tal vegada de l’omnipresent presència policial, encara és perfectament actual i
possible en el nostre país, on es mantenen figures delictives que penalitzen directament
l’opinió, com són l’ultratge a la bandera espanyola i l’ofensa a la família
reial.
En aplicació d’aquesta legislació retrògrada, fa poc em vist com eren
processats els autors d’una portada d’una revista humorística on es satiritzava
l’hereu del tron espanyol, uns joves per haver cremar una fotografia del
monarca a Girona ino fa gaire un jove
de Terrassa, a qui li diuen Franki, va ingressar a la presó per haver
cremat una bandera espanyola, al cap d’un grapat de temps d’haver comès l’acte
incendiari.
Sembla que aquest darrer ha tingut més repercussió a Tarragona, sigui
perquè la injustícia de l’empresonament ha tocat la fibra sensible o per una
millor organització dels afins ideològics a Franki. El cert és que es
van fer uns rètols condemnatoris pintatsamb spray a diverses parets de Tarragona, en especial als edificis on hi
ha les seus locals dels partits del govern. Més tard, la policia va enxampar a
d’altres persones fent un grafittien
defensa de Frankii se’ls acusà d’haver
fetles demés pintades. El cas és a
mans dels tribunalsi l’Ajuntament de
Tarragona s’hi presenta com acusació particular.
En defensa d’un estat de dret
democràtic.
Pintar façanes d’edificis és un acte
incívic, que malgrat que es condemni totel que es vulgui s’ha repetit durant la història de les ciutats i es
seguirà fent. Cremar objectes en la via pública, tret de les fogueres
de Sant Joan, pot ser una acció que generi un perill innecessari. I fer
pintades en tanques i altres llocs ho considero una mostra cultural de la qual
no en copsem, encara, la importància.
Aquestes accions poden merèixer una pena administrativa o civil, però mai
penal. Perquè el que genera inseguretat és considerar delicte el rebuig a la institució
monàrquica, o que també ho sigui cremar un drap. O que fer una pintada
elimini, de cop i volta, tota presumpció d’innocència.
El que cal fer és suprimir de la legislació vigent la tipificació delictiva d'aquests actes perquè mantenir-la és contrari a la llibertat de creences, opinió i expressió.
Mentrestant, però, que ningú esperi que el govern de Catalunya cedeixi les seves competències a
altres policies. Una cosa no té a veure amb l’altra.
Diumenge proper tindrà lloc a Tarragona l’assemblea anual de l’Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona (AVRFT). Esta formada, en la seva majoria, pels fills i néts de les persones que van patir la repressió franquista.
Fa uns mesos, aquesta Associació presentava la maqueta d’un monument en memòria a les víctimes dels afusellaments dels anys immediatament posteriors a la Guerra Civil, inhumades a la fossa comuna, que proposen s’erigeixi al cementiri de Tarragona. L’obra, projecte d’un prestigiós escultor, té un alt contingut simbòlic que encaixa perfectament en l’entorn on es vol ubicar.
A l’AVRFT no la mou cap afany de revenja sinó de just homenatge i recordatori a unes persones que van rebre un tracte cruel, del qual van ser també víctimes les seves famílies a qui els va estar negat, fins i tot, el poder donar sepultura digna als seus parents. Després d’anys de silenci i desinformació, és hora que es recordi que en aquell indret, a més de rebre sepultura les persones més desafavorides de la societat, els qui vivien en la indigència i sense família, també hi ha les despulles de màrtirs de la crueltat de la dictadura.
Ara només cal que les institucions que han de donar suport a aquesta iniciativa facin possible que es pugui inaugurar el proper mes de gener, ja que el dia 15 d’aquell mes serà el 70è aniversari de l’ocupació de Tarragona per les tropes franquistes.
Tarragona compta amb un nou mitjà de comunicació, el diari electrònic Tot Tarragona que s’ha estrenat aquest passat dimarts. Malgrat que l’accés a Internet aquí encara és massa car i lent, poc a poc es va introduint a moltes llars, i per descomptat als centres de treball. Per això la premsa digital s’ha fet ja un lloc en el panorama de recursos informatius al nostre abast, està desenvolupant un llenguatge propi directe i en actualització permanent que situa la premsa escrita al mateix nivell de dinamisme de l’audiovisual. Les edicions electròniques dels diaris progressivament deixen de ser una versió de l’original en paper per adquirir un disseny i continguts propis que els homologuen als que són netament digitals.
És bo que Tarragona es situï en aquest nivell i esdevingui una ciutat capdavantera en aquest camp. Segur que el seu director, en Pitu Tarrasa, sabrà fer un diari interessant i competitiu. Molts èxits a Tot Tarragona i el seu equip.
El dissabte dia 31 de maig el diari El Punt d el Camp de Tarragona es feia ressó de la meva substitució co a mpresident d’ICV a Tarragona. El redactor que va parlar amb mi telefònicament es queixava que no em sentia bé, no sé si per mala cobertura del mòbil o per qualsevol altra problema tècnic. Tal vegada per això es recull alguna cosa que no és del tot allò que jo volida dir, per altra part un problema comú en la comunicació humana. L’avantatge d’escriure un bloc és que en aquest cas puc aclarir i ampliar allò que volia dir
Per exemple, sobre la meva continuïtat al front de l’organització intercomarcal d’ICV. El que tractava de dir és que, si bé estic convençut de la necessitat del relleu en la presidència local, en canvi m’hauria agradattornar a ser candidat a presidir la Intercomarcal del Camp de Tarragona, però, efectivament, la meva situaciólaboral i la necessària dedicació professional a altres tasques ho fan impossible. Bé tot plegat és una matisació sense més importància.
Però allò que vull explicar és la meva opinió en referència a altres persones, en concret al conseller Francesc Baltasar i l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros. En ambdós casos vaig fer, o volia fer, una valoració dual, d’allò que em sembla bé i el que em sembla malament en la seva actuació.
El conseller Baltasar, en la meva opinió ha mantingut una mala política de comunicació en tota la crisi de la sequera, que no val la pena detallar, i li ha mancat visió global, ha mantingut un punt de vista excessivament metropolità. Però, en canvi, alabo la política de gestió de l’aigua feta, prosseguint un pla d’estructures per garantir el subministrament d’aigua basada en els recursos propis de cada conca, complementant-los amb les necessàries dessalinitzadores per absorbir el dèficit entre disponibilitat i demanda de subministrament que es pateix.
I de l’alcalde Ballesteros, vaig dir que en un primer moment havia estat massa seguidista del govern en cedir a laregió metropolitana de Barcelona unes reserves d’aigua que no són excedentàries, procedents del Baix Francolí i el Bloc del Gaià, uns aqüífers en molt mal estat. Fer-ho en primeríssima instància i sense condicions va ser un error, com després s’ha vist. Però també vaig dir que aplaudeixo i recolzo la reacció que va tenir en negar l’ús de l’aigua de pous municipals quan les pluges indicaven la fi de la sequera i la feien innecessària, acció que corregia la primera. En el seu dia li vaig expressar directament aquesta opinió favorable, lògicament ha de ser pública.
El passat dia 14 de maig l’Assemblea Local d’ICV va elegir nou president local, sense que jo fos candidat al càrrec. És una decisió que havia pres de feia temps, perquè sóc un aferrissat defensor de la limitació de mandats. He estat president de la comissió Política Local d’ICV a Tarragona des de l’any 2000 i considero que calia un relleu en el càrrec, imprescindible si haguéssim mantingut la representació en el consistori municipal per diferenciar entre les propostes de la formació política i les que hauria fet el grup municipal, sobretot si s’hagués participat en el govern local.
El resultat advers fa igualment necessària la renovació de l’òrgan de direcció de forma visible, i no hi ha millor visibilitat que un canvi en la presidència, perquè a ICV, a Tarragona, li cal dotar-se d’un nou equip de direcció política capaç de reformular el projecte polític perquè arribi a un sector més ampli de la població, cosa evident si s’observa el mapa de la distribució del vot a la coalició en la nostra ciutat. Això implica incorporar noves persones a l'equip directiu i canvis en les tasques assignades a les que segueixin a fi d’estimular la creativitat i evitar la rutina.
El repte és clar, fer d’ICV una eina útil d’intervenció política a ulls de la ciutadania tarragonina per recuperar la presència social i institucional. Aquesta és la tasca que té encomanada el nou president, que és Josep Sementé Moyà, un nom imprescindible en la història recent de l’esquerra tarragonina, però que no està gens ancorat en el passat, al contrari, és un home entusiasta i molt actiu. Segur que és capaç d’encomanar la seva vitalitat a ICV.
Gràcies a les organitzacions ecologistes Ecologistes en Acció i Greeenpeace sabem que el mes de novembre hi va haver una fuita de material radioactiu a la central nuclear d’Ascó. La notícia la coneixem gairebé sis mesos després que es produís un incident que pot afectar la salut de les persones, per l’hermetisme que practiquen els propietaris de les centrals nuclears i el CSN, que és més greu en tractar-se d’un organisme públic.A la memòria de tots hi ha, encara, el record del catastròfic accident de Vandellós-1 que va determinar el seu tancament, els reiterats accidents de Vandellós-2, també minimitzats, o les aturades a Ascó.
Els partidaris de l’energia nuclear pretenen presentar-la com una energia neta i no contaminant, quan el seu perill és altíssim i la contaminació és invisible, només es pot detectar amb instrumental adient o quan els efectes sobre els organismes vius són irreversibles. Enfront d’això, el poder públic ha de garantir la seguretat de les instal·lacions i un funcionament que impedeixi qualsevol fuita, en canvi ens trobem que no hi ha cap control democràtic efectius sobre les instal·lacions actives, la ciutadania està en situació d’indefensió davant unes empreses propietàries que pretenen obtenir el màxim benefici, sense que els importi la seguretat de l’entorn. Cal una reforma en profunditat del CSN que en recuperi la credibilitat davant la població que viu dins l’àrea d’influència d’una nuclear.
Aquest incident retorna un debat que està viu amb motiu de la crisi originada per la sequera, la quota de solidaritat de les comarques meridionals de Catalunya envers la resta del país. Aquí es produeix bona part de l’energia que fa funcionar el país amb un cost altíssim per la seguretat i la salut de la gent que hi vivim, aquí es fabriquen els productes bàsics derivats del petroli que permeten fabricar nombrosos productes, i també a costa de conviure amb uns riscos importants, les infrastructures de llarga distància fragmenten el territori i els dèficits s’acumulen. És hora que es plantegi seriosament un model econòmic més diversificat respecte dels riscos que s’assumeixen i també sobre la distribució de la riquesa. Ja n’hi ha prou de negar serveis ciutadans de proximitat, d’estar a la cua en tot a l’hora de planificar les prioritats dels governs. No es pot defugir més el debat imprescindible sobre el model de producció d’energia a Catalunya. Per implantar un model econòmic sostenible s’ha d’actuar sobre la demanda, alentints la demanda creixent d’energia, però també hem de posar-nos d’acord sobre cóm es produirà. Mentre qüestionem els aerogeneradors, no s’impulsi definitivament la investigació sobre altres energies netes i s’afavoreixi la generació per l’autoconsum i altres fórmules de control i gestió, les centrals nuclears continuaran presentant-se com la únic alternativa eficient per cobrir la demanda energètica.
La migrada llei d’avortament espanyola s’ha aplicat durant anys amb una interpretació permisiva que permetia les dones que decidien interrompre la seva gestació fer-ho amb una relativa facilitat. Els fanàtics contraris al reconeixement d’aquest dret han començat una ofensiva per tractar de arrabassar-lo que ha portat davant els tribunals dones que en el seu dia van avortar i els professionals que participaren en aquestes pràctiques sanitàries. Persones arreu del país hem reaccionat contra aquest nou intent de negar a les dones la capacitat de decidir sobre el seu propi cos, participant en una campanya de conscienciació envers la ciutadania i comunicat a la justícia que en el passat es va participar en pràctiques d’aquesta mena, les anomenades autoinculpacions, a fi de posar en evidència la normalitat amb que es contempla en la societat l’avortament i la exigència de liberalitzar-lo.
A Tarragona també ho hem fet i alguns jutjats han considerat que havien d’obrir diligències i en han cridat a testimoniar, cosa que hem fet com a ciutadanes i ciutadans conscients i responsables que som.Després de vint anys de llei migrada i insuficient cal que se’n faci una de nova immune als atacs reaccionaris que garanteixi plenament el dret a l’avortament lliure i gratuït, el que no és en absolut la imposició de l’avortament com a obligació, com alguns volen que la gent es cregui.
Ningú partidari de l’avortament desitja que una dona el practiqui, és una decisió greu i traumàtica.
Quan es pren hi ha raons poderoses per fer-ho, que només a la protagonista li és permès de jutjar. La dona que no vol gestar ha de tenir tota la protecció legal, perquè està en situació de feblesa i el poder públic ha de posar tots els recursos al seu abast perquè pugui accedir a l’acte mèdic, rebre assistència i garantir-li el seu dret a la intimitat.
ICV i EUiA han expressat activament el recolzament a la modificació de la llei i la solidaritat amb les persones que han estat citades a declarar. Fóra bo que també ho fessin la resta de forces polítiques democràtiqeues i les institucions. No és un assumpte que hagi de distingir la dreta de l’esquerra, és una qüestió de plenitud democràtica.
No hi ha dubte de la situació d’emergència que ha creat la manca de precipitacions que es pateix i la necessitat d’adoptar mesures extraordinàries per compartir els recursos hídrics de Catalunyade forma solidària, fent front a les necessitats immediates però, sobretot, adoptant mesures que n’assegurin elsubministrament a llarg termini.
Malgrat que el govern de la Generalitat hi treballa, planificant la construcció d’una xarxa de plantes dessaladoresi aplicant un programa de reutilització que aporti aigua per a usos que no sigui de boca i alliberi recursos per aquest ús, la situació d’emergència ha sorgit abans que aquests projectes s’hagin fet efectius.
Una de les actuacions previstes per aportar aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona, amenaçada de serioses restriccions, és el trasllat mitjançant vaixells, des del port de Tarragona fins al de Barcelona d’aigua procedent d’aquestes contrades. Aquesta iniciativa ha estat acceptada per l’Ajuntament de Tarragona en primer lloc, després pel de Reus i per Aguas Industriales de Tarragona, SA, que és la emppresa que subminsitra aigua a les indústries químiques, a excepció de la refineria de REPSOL.
La decisió aixeca recels entre la població del territori afectat perquè, en un passat recent, les poblacions més properes a la costa del Camp de Tarragona van veure esgotats els recursos hídrics procedents de la captació d’aigües subterrànies per la brutal sobreexplotació a què es va sotmetre a causa de la implantació d’una potent indústria sense haver avaluat prèviament els recursos naturals disponibles i haver planificat la seva administració.
La situació només es pogué resoldre amb la construcció d’una canalització per transvasar aigua procedent del riu Ebre i constituint el Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT). L’objectiu era en primer lloc subministrar l’aigua necessària, sobretot per al consum de boca però també per a les indústries que són partícips del consorci, i en una segona instància intentar que els aquífers locals recuperessin la qualitat de l’aigua fins fer-laapta pel consum humà.
Malgrat que l’aquífer s’ha recuperat parcialment, la situació és lluny de ser bona, iels habitats del Camp segueixen essent dependents de l’aigua que es rep de l’Ebre i la demanda no para de créixer.
Condicions per a l’ús dels aquífers
La captació d’aigua de la zona del Camp de Tarragona amb destinació a alleugerir la situacióde zones amb carències pels efectes de la sequera s’ha de regir per allò que estableix el segon Pla d’Ordenació d’Extraccions de determinats sectors dels aqüífers del Baix Francolí i el Bloc de Gaià (en endavant POE),publicat al DOGC núm 4572 de 2/11/2006. Estableix tres polígons d’explotació, amb criteris geològics i qualitatius, que són:
P1- Nord –Oest Ventalls, 152 Km2 els municipis dels Garidells, El Morell i Vilallonga del Camp, estan completament inclosos en ell, i parcialment els de Cambrils, El Catllar, Constantí, els Pallaresos, Perafort, La Pobla de Mafumet, Renau, Reus, Riudoms, Salou, La Secuita, La Selva del Camp, Tarragona i Vila-Seca.
S’aixeca la declaració de sobreexplotació que tenia en el Pla anterior i es declara especialment protegit. L’extracció abans del pla era de 14,89 Hm3/any i s’autoritza l’increment màxim fins 19,30 Hm3/any.
P2- Nord-Est Miocè, 118 Km2 en el qual estan compresos parcialment els municipis d’Altafulla, El Catllar, Constantí, Creixell, La Nou de Gaià, Els Pallaresos, Perafort, La Pobla de Mafumet, La Pobla de Montornès, Renau, La Riera de Gaià, Roda de Barà, Salomó, La Secuita, Tarragona, Torredembarra, El Vendrell i Vespella del Gaià. Tambés’aixeca la declaració de sobreexplotació i es declara especialment protegit. L’extracció abans del pla era de 4,75 Hm3/any i n’autoritza l’increment fins 6,84 Hm3/any com a màxim.
P3- Franja costanera, 81 Km2, és una franja costanera que inclou parcialment els municipis d’Altafulla, Cambrils, El Catllar, Creixell, Reus, La Riera de Gaià, Roda de Barà, Salou, Tarragona, Torredembarra, El Vendrell i Vila-Seca. S’extreuen 0,93 Hm3/any (VAG) i no s’autoritza cap increment perquè manté la qualificació de sobreexplotació.
En conjunt, no es pot dir que la conjuntura sigui gaire satisfactòria respecte de la disponibilitat de l’aigua en aquest sistema. Si a més es té present que Cornudella de Montsant i Capçanes al Priorat, Llorenç del Penedès al Baix Penedès, Alforja, l’Argentera i Riudecols al Baix Camp, totes elles poblacions de l’entorn proper, han de rebre aigua en cisternes perquè no en tenen, la situació es presenta més complicada.
L’AgènciaCatalana de l’Aigua es proposa extreure 4,4 Hm3 d’aigua per enviar a altres indrets on la sequera posa en perill l’abastament. Aquesta és justament la quantitat en què s’ha incrementat el Volum Admissible de Gestió (volum màxim que se’n pot extreure sense comprometre l’equilibri del balanç hídric) en el Polígon de Gestió 1Nord-Oest Ventalls, que és d’on es diu que s’obtindrà l’aigua.
El POE contempla també un Pla Zonal per la implantació del cabal de manteniment en el riu Gaià que hauria de garantir-ne la circulació d’aigua en aquest riu,cosa que no és així. Igualment es compromet a estudiar laviabilitat tècnica i econòmica de recarregar els aquífers amb recursos procedents de la Xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragona, cosa que durant l’extracció d’aigua amb destinació a altres indrets fa impossible.
Algunes preguntes
És sorprenent que en una situació greu es pensi a recórrer en primer lloc a l’aigua d’una zona que té els aquífers sobreexplotats, o especialment protegits en el millor dels casos. Potser perquè la disponibilitat d’instal·lacions logístiques que permetin el transport immediat de l’aigua ha pesat més que accedir a recursos hídrics suficients. El port de Tarragona ja es va usar per traslladar aigua del CAT a Mallorca en el vaixell “Alcantara”, rebatejat com “El Càntir” entre el personal portuari.
Per altra part, caldria revisar les previsions de volums admissibles del POE per adaptar-les al màxim a la realitat,ja que la mitjana d’aportacions d’aquest anys de sequera probablement és inferior al volum que s'esperava, que s’haurà calculat amb una sèrie llarga d’anys, ara s'hauria de fer sobre els tres de dèficit.
El municipi de Tarragona està completament inclòs dins l’àmbit territorial que regula el POE, per tant en depèn per accedir a l’aigua dels seus pous, si no vol dependre absolutament de la transvasada pel CAT. En una situació greu com lapresent, les decisions d’un ajuntament han de ser prudents a l’hora de cedir un recurs escàs, la solidaritat no està renyida amb la cautela. En aquest cas es diria que s’ha acceptat acríticament la proposta de l’empresa mixta que s’encarrega de la distribució d’aigua a Tarragona, EMATSA, que no es pot oblidar que està participada en un 49% per AGBAR,que actua com a socitecnològic, cosa que no és dolenta sempre que el govern garanteixi que la distribució es fa d’acord amb el que ha de ser un servei públic i no amb la lògica empresarial de venda d’un producte del qual s’ha de proveir com sigui.
Noés el cas de Reus, el seu municipi només està inclòs parcialment en el POE, es pot proveir de recursos situat fora del seu àmbit de regulació, el que li permet actuar en un àmbit diferent, encara que elsmunicipis del seu entorn que tenen dificultats amb el proveïment d’aiguai el baix nivell que presenta el pantà de Riudecanyes, reserva històrica de l’aigua de boca d’aquesta ciutat, tampoc dibuixa un panorama gaire optimista.
Les decisions d’aquests dos ajuntaments repercuteixen sobre la disponibilitat dels recursos dels aquífers, de forma inapel·lable si s’esgoten els volums permesos, perquè el còmput d’extracció és global, el nombre de pous en funcionament no implica tenir més aigua, només que gastem més de pressa de l'existent.
Com a mínim, els altres ajuntaments i als titulars d’aprofitaments se’ls ha de donar l’oportunitat de poder dir alguna cosa per participar en la gestió del recurs.
La nova cultura de l’aigua
La Nova Cultura de l’Aigua es basa en administrar els recursos propis, no en l’apropiació d’aiguad’altres conques amb criteris economicistes o continuar amb la mentalitat de concentrar recursos en un territoria costa de destinar una altre al paper de proveïdor de matèries primeres i logística.
Les accions solidàries en situació d’emergència s’han de basar en el convenciment ciutadà en laseva justícia il’equitat de l’esforç, cal una decidida acció pública de transparència i la posta en funcionament de canals participatius. No es pot decidirdisposar d’aigua d’un territoride recursos precaris, gairebé inexistents, que li suposarà ajornar indefinidament el restabliment dels aquífers a unes bones condicions i la recuperació dels cabdals de manteniment dels seus rius, tan del Gaià com del Francolí.
Les mesures de control que fins ara s’han publicitat són insuficients, es limiten a l’extracció i embarcament de l’aigua. S’ha d’exercir un control públic sobre la distribució fins al punt de consum final, per garantir que es destina a usos de boca exclusivament. Control que s’ha d’ampliar a la qualitat de l’aigua que resta en l'aquífer, verificant que no es produeix salinitizació ni contaminació per agents biològics o una concentració de nitrats dissolts que n’impedeixin el seu consum.
La solidaritat no es pot sotmetre a referèndum, com pretén demagògicament la filoconvergent Coordinadora d'Entitats del Camp de Tarragona, que utilitza l’emergència de forma oportunista i no recorda la inacció de CiU per atendre la necessitat d'aigua, però sí que ha d’estar sota el control democràtic de la ciutadania, que ha de saber en tot moment quina és la destinació dels recursos que s’extreuen i què passarà si la situació extrema es perllonga.
Vaig néixer el 6 de maig de 1955. Sóc llicenciat en Història per la Universitat Antoni Rovira i Virgili de Tarragona i obtingué el DEA en Història Contemporània a la mateixa universitat.
ACTIVITAT SOCIO-POLÍTICA
Fa anys vaig participar activament en el sindicat de CCOO, en la executiva de Tarragona i en el Comité d'Empresa de la Junta del Port i Autoritat Portuària, així com en la secció sindical.
L'any 1978 vaig ingressar en el PSUC, i com a tal formo part d'ICV des de la seva fundació.
He estat conseller municipal de l'Ajuntament de Tarragona actuant de portaveu del Grup Municipal d'ICV-LP des del 16 de febrer de 2004 fins el 15 de juny de 2007.
ACTIVITAT PROFESSIONAL.
Vaig dirigir el projecte de creació de l'Arxiu Fotogràfic dels Xiquets de Tarragona i l'inventari d'objectes artísitcs i artesanals d'aquesta entitat, base d'un possible museu. També vaig col·laborar breument amb el grup dirigit pel Dr. Enric Olivé de la URV, que imparteix el master en Estudis Culturals Mediterranis.
Participo en les activitats del Cercle d'Estudis Històrics i Socials Guillem d'Oliver del Camp de Tarragona,en especial en la revista Kesse.
He treballat a l'Arxiu del Port de Tarragona i en l'actualitat ho faig al Museu d'Història de Tarragona.
