Des de sempre m’ha butzinat a les orelles aquell vituperi que m’etzibava la padrina Rosa quan era petit, cada vegada que feia el contrari d’allò que ella volia que fes i que per més escarn, sovint em sortia malament: “Ets més ruc que la patusca” em va dir una i mil vegades. Quan un no entén el que li diuen, i més si és una vexació, es queda més tranquil. Així que em vaig sentir alleugerit. I encara que recordava l’exabrubte, el mantenia aparcat en un racó de la memòria.    Quan molts anys més tard, l’Esbart Ramon d’Olzina va anar a Russia, l’Ester ens va portar un joc d’aquelles nines que es posen una dintre l’altra i que tenen per nom “petruska”. Aleshores ho vaig veure clar, la “patusca” era una malformació verbal del nom d’aquella nina russa, i potser la nicietat se li atribuïa per allò d’amagar-se una dintre l’altre i ... cada cop es veia més. Ves a saber.

 

    Però vet-ho aquí, que no fa pas ni un parell d’anys que vaig descobrir, el que crec autèntic significat de la paraula. Al “Costumari” de Joan Amades vaig veure que al Penedès en acabar-se les feines de la sega feien el “Joc de la patusca” en que un garbell dels segadors més curts de feina, lligats de cul a cull i esperonats pel cap de colla que si posava al damunt els manava avançar ara un ara l’altre, talment com un monstre que es belluga molt i no es mou del lloc, mentre la resta de la colla feien gatzara al voltant tot fent ball rodó. Aquell feix humà monstruòs, era la Patusca. Ja ho vaig tenir clar, i sent com era una cosa “tant important” em vaig quedar tant satisfet com en Fleming en descobrir la penicil·lina.

 

    Justament ahir al capvespre mentre fèiem temps per anar a veure el “primer seguici festiu” de la nostra Festa Major, m’escoltava per la ràdio aquelles converses que en Marcel Gorgori i el meu molt admirat Roger Alier tenen al voltant del món de l’ópera, i parlant de L’Elisir d’Amore, que casualment comença amb un grup de segadors, un dels quals és el seu protagonista Nemorino, que es deix entabanar per un passavolant, que li ven vi per elixir, que si se’l bevia, la seva enamorada Adina, se li lliuraria rendida d’amor per sempre. Doncs bé en Roger Alier, al referir-se a aquell ximple, el titllà de ser “més ruc que la patussa”, tot confessant que aquest improperi l’havia sentit dir, tot i que no es sabia el significat.

 

    Li hauré de dir la meva versió, no ho creieu? I de passada podré aclarir quelcom a una de les persones més sàvies que he escoltat mai, encara que només sigui per la ràdio.

 

Joan Clavé