Desconforme

Un altre cop rebo noticia d’un abús de poder i de menyspreu pel patrimoni natural a les nostres terres que m’encén la sang.

S’està comerciant amb oliveres mil·lenàries a les terres de l’Ebre. Oliveres que remunten la seva existència a l’època dels romans. Vivers privats les compren als pagesos per imports que ronden els 6.000€ cada una, per a vendre-les a un públic selecte que pagarà per a elles fins a cinc vegades més !!

Aquest comerç vergonyós diu molt sobre com estan funcionant les coses, tant a nivell administratiu com a nivell de la pagesia. Alhora que ens mostra una vegada més que els diners i el caprici d’alguns trenca tots els límits de la ètica i el respecte pel nostre entorn.

Un ésser viu que porta dos mil anys lluitant contra el pas del temps i tot tipus de fenòmens meteorològics, ara rep com a premi formar part d’una rotonda o de la decoració capriciosa d’un jardí particular.

Almenys queda el consol de que no han seguit el mateix camí de moltes altres oliveres i alzines, com les que ocupaven els terrenys del Polígon de Constantí, controlat i explotat pel Consorci de la Zona Franca, arrancades d’arrel i tallades per a llenya, sense cap mena de remordiment.

És el mateix tema de cada any, fa calor, la gent va a la platja i a la platja hi ha meduses. A veure... com és que n’hi ha tantes? Què podem fer?

Si li preguntéssim a algun d’aquests turistes que cobreixen com a catifes les nostres platges, segurament ens dirien: “que posin uns vaixells que tirin unes xarxes i se les carreguin directament abans que arribin a la sorra” què fàcil oi? I aquest servei ha de ser tot l’any o sols quan els hi molesta a ells? Diguem que ara hem de netejar la sorra i l’aigua alhora, oi?

Pensem una mica més, amb més lògica i anem a l’arrel del problema. Pq hi ha més meduses? Calentament global? Sembla una bona excusa per a tot però no ho crec pas. Anem a lo bàsic. Qui és menja les meduses? Les tortugues i les tonyines entre d’altres. I on son les tortugues? I les tonyines? La pesca està limitant els bancs de tonyines i on són les tortugues? Les estem matant per accident o per imprudència? No sé pas com qualificar-ho, però el fet és que les estem matant!

I ho simplifiquem tot tant, i tant a favor de la nostra bona consciència, que volem culpar a aquests pobres animals dels nostres actes. I no mirant més enllà del nas volem arreglar el problema en el punt just en que ens afecta directament, oblidant-nos de la resta.

No creieu que deixant d’escoltar l’alarma que ens transmeten tenim ben merescuda la seva picada?

Avui en dia xoquen algunes imatges, algunes històries, algunes vivències, alguns comportaments del passat. En cada època la societat ha tingut diferents pors. Pors que els han empès a fer coses que, sense viure la situació, contexturitzant-lo al moment present, no podem arribar a entendre. Em sembla que la por en molts moments de l’historia és el que ha mogut la nostra societat, sense adonar-nos en cap moment que és quelcom intern que es fa real en el moment en que hi creus i ho vius.

Per desgràcia hem passat la por per la fam, per la malaltia, per la repressió, per la veritat, pel pensament, per la llibertat, pels sentiments, per les creences, per la singularitat, per la discrepància, per la pèrdua del honor, per la vergonya,... i hem arribat al dia d’avui en que les pors canvien, com tot al llarg de la nostra història. I ara ens preguntem què ens fa por i segurament el que més diríem seria: la mort. Però en el dia a dia: tenim les pors ridícules dels diners, de l’aparença, del què diran, del que no tenim,... i així ridiculitzem, menyspreem la nostra pròpia història, els nostres avantpassats que tenien unes pors més dignes, més reals.

Com podem ni imaginar com eren aquelles pors? No en podem tenir ni idea!! I no hi pensem. Ja hem oblidat que no fa pas massa temps, per lo ràpida que va la vida, que els nostres avis eren en situacions de por reals, de pors esgarrifoses i que les van superar com herois. I ara els tenim oblidats en cases fredes, soles, buides i ens molesten les seves necessitats. Sí! Ens molesten pq no som conscients del que son en realitat. Hem perdut els orígens i estem vivint en un món irreal però que no s’assembla en res als contes. Donem a un carrer el nom d’un home llunyà, d’un escriptor, pintor, polític,... algú que surt als llibres de text i ens oblidem de Josep O.B., Marta S.C., Ignasi R.P., Anna N.F.,.... i tants i tants més que sí són mereixedors d’aquest honor. Presoners, víctimes i orfes de la guerra, ,... i tants i tants més que no sabrem mai pq els hem volgut oblidar.

Per això jo crec en la valentia. Es la valentia el que necessitem i el que realment voldríem si fóssim sincers amb nosaltres mateixos. La valentia del sí i del no. I la valentia per acceptar l’abans i treballar l’ara.