Desconforme

Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases. Això és una vella dita catalana, molt popular al nostre país. Sempre hem pensat que les dites populars són una veritat com un temple i sembla mentida que avui en dia, en pler segle XXI, haguem portat aquesta dita al pur fracàs.

No cal dir que de ases ja no n’hi ha. Aquell animal tant útil pels nostres avis i besavis, que donava prestigi a una casa, que era mostra de prosperitat, a passat a ser un animal en perill d’extinció.

Quasi que podríem dir el mateix dels Joans i Joseps. Pq els pares d’aquesta època volen ser: diferents, originals, moderns,... no sé pas en que pensen al posar nom als seus fills. Volen noms estrangers, noms nobles, noms de pel·lícula, noms de novel·la, noms de cançons, noms d’artistes,... I ara ben poquets són els nens i nenes que porten algun d’aquests dos noms.

L’únic consol que ens queda, als que valorem les tradicions, és que quan aquests noms estiguin quasi perduts, a algun individu que es creurà súper modern, se li ocorrerà recuperar-los del oblit. Allò de que les modes tornen, oi? Respecte als ases, molt em temo que no tindran la mateixa sort !!

Segur que si m’haguessin preguntat de petita: “què vols ser de gran?” I hagués estat del tot sincera... hagués dit: “ladrona de guante blanco” Això que es veu a les pel·lícules de fer robatoris de peces de valor únic: un súper diamant, un quadre important, un gerro insubstituïble, un manuscrit de la biblioteca d’Alexandria, un bon feix de diner negre, un xip prodigiós,... tota aquesta mena de robatoris que comporten aventura, perill, intel·ligència i gens de força bruta.

I fins i tot m’agradaria posar-hi un toc de sofisticació, posar la meva marca, no sé... deixar:
-un guant? ho veig malament pq ja no es porten
-una flor? potser quan s’adonessin del robatori ja estaria mustia
-una llavor? seria una bona idea, però hauria de pensar molt en quina classe de llavor col·locar

Buuuuufffff... !!!! Veieu què us dic? Sols aquest detall ja comporta un munt de detalls, imagineu-vos pensar un pla perfecte per a robar qualsevol de les coses que he anomenat.Però té aquella part d’aventura, allò d’excitant, allò de Robin Hood,... pq no ho faria per afany de diners, jo mentre en tingui per anar vivint ja en tinc prou, és una filosofia de vida.

El que passa és que per a poder fer tot això cal estar una mica introduït al “mundillo” i... no tinc padrins del món dels lladres. Almenys que jo sàpiga !! pq d’algun lloc em deu venir. O per un cop a la vida les dites dels avis no es compleixen i... els testos no s’assemblen a les olles, ni “ de tal palo, tal astilla”? Potser tinc algun besavi bandoler o... banquer, polític,...!!! i amb el pas de temps es perfecciona l’instint. Qui ho sap?

Seguiré somiant i potser en un altre vida arribi a ser-ho. Ja tinc quasi tot el més important, sols em calen uns últims retocs. Potser el meu net...?

Sempre he pensat en que ens preocupa molt quan celebrem un acte social a qui convidarem i amb quina companyia estarem. Però... no en tots els casos !!!

Tenim llistes e invitacions per batejos, comunions, confirmacions i noces però... i pels funerals? Per sort meva no he anat a molts funerals familiars però sempre m'ha fet ràbia que els que no es parlaven, els enemics de sempre del difunt facin acte de presència al seu funeral. De què va això? què busquen? un perdó no demanat en vida? un acte de neteja de conciència? de covardia encoberta de dignitat?

Jo proposso la llista de no admissions als funerals !!! Jo no vull que vagi al meu funeral tothom que vulgui. Vull excloure expressament a uns quants individus als qui no vull concedir el perdó per omissió. No vull encabritar-me espiritualment en el meu "últim acte social". Que ningú em xafi la celebració amb una presència indesitjable. Per a mi i pels meus.