Desconforme

Recordo molt be de la meva infantesa la por que tenia a la pluja. La pluja era l’enemic del joc. No podíem anar a córrer al carrer, ni fer tombs amb bicicleta, ni tant sols jugar a fer “cuinetes” i “potingues” pq plovia. Tots els plans del cap de setmana perduts, ens tocava jugar a casa i esperar que un llamp no ens fes quedar a les fosques pq llavors... ni a casa podíem jugar! La pluja ens recordava lo avorrit que podia ser el nostre dia a dia.

En l’època adolescent la pluja era la nostra excusa perfecte per no tornar a casa a l’hora. Per passejar amb un amic, més junts del compte, sota un paraigües. Per esperar dins un cotxe que la pluja s’esvaís, amb un silenci trencat pel tic tac. L’excusa per a perllongar la festa

D’adults, la pluja s’ha convertit en embussos de trànsit, paraigües a la porta, sabates xopes, roba estesa amb plàstics, temps perdut de perruqueria, baixada de persianes en previsió de vidres bruts, cops de paraigües al carrer,...

Però reconec que en l’edat adulta ens queden records de la infantesa i la pluja ens porta a la melangia. L’olor de terra mullada ens fa respirar profundament. I ens queda el tic de mirar al terra després de ploure, per evitar tolls o per esquivar cargols i cuques.

La nostra responsabilitat adulta ens fa pregar per la pluja. Reconeixem el seu valor i agraïm, com si fóssim animals d’un bosc, un bon raig de frescor. Obrim les finestres, guardem la pluja en pots per les nostres plantes i mirem embadalits la seva labor de neteja, el joc de nous rius i petites cascades a la nostra ciutat. La pluja delata la feina mal feta del constructor i la ben feta del previsor. La pluja deix un color més verd, més viu, més intens en tot el que toca. Aprofitem per sortir a passejar després de la pluja pq tot ha rebut una capa màgica de vernís que ho fa lluir tot molt més.

Veig que estem en una societat que es denomina a sí mateixa igualitària, moderna i que vol ser la meca de la no discriminació (racial, sexual, religiosa, ...) però hi ha detalls que, per petits que semblin, ens porten uns quants passos enrera. Crec que son aquests petits detalls els que hem de treballar i si convé esborrar del nostre dia a dia.

Reivindico el fet de que en aquesta societat hi hagi senyors i senyores i que el terme “senyoreta” desaparegui del mapa. Ja s’hauria d’haver fos alhora que ho va fer el terme “senyoret”, però sembla que no anem a la par. Pq si un noi és “el senyor tal “ pq una noia de la mateixa edat és la “senyoreta tal” ? Ah no !!! aquí... o tots o cap !!!

És com el fet d’adjudicar el terme “senyora” a les dones casades. I afegir “senyora de tal”. Una expressió que denota propietat i que no troba el seu reflex en el cas contrari: “senyor de tal”. Del tot discriminatori !!

Per a mi, tots som senyors i senyores, fins que no demostrem el contrari. Jo he esborrat aquest títol d’alguns membres del sexe masculí i algunes del sexe femení. Però tot per causes justificades. Pq...si no és un qualificatiu personal que es pot retirar? quin mèrit té conservar-lo ?

Mirant per internet m’he adonat que aquest no és un problema del nostre país ni de la nostra llengua en exclusiva, sinó que s’han obert grans debats en altres països com França i Canadà:

Link a l'article de la Cadena Ser

Segons Fernando Díez Losada, a La cortesía del Lenguaje (web:Pulso del periodismo)

“Señorita (oficialmente abreviado Srta.) es un término de cortesía que se aplica a la mujer soltera. El título señor se antepone al nombre de cualquier varón (haciendo caso omiso de su estado civil o situación conyugal); por el contrario, señora y señorita tienen destinatarias muy específicas y no solo determinan de inmediato un simple estado civil o situación marital, sino que también, a menudo, insinúan delicadas connotaciones relativas a la vida íntima de la dama.”

Siguem progressistes i fem un esforç per eliminar a “les senyoretes” del nostre idioma.

Ja fa temps que me n’he adonat de que hi ha dos molt bons motius per marxar de vacances:

1-per desconnectar de la teva ciutat, el teu entorn, per veure llocs nous,...
2-per evitar les visites (normalment de familiars) del tot inoportunes.

En realitat els dos motius no són excloents, més aviat es complementen i reforcen mútuament.

Pq si ens quedem a la nostra residència habitual sempre acabem rebent grups de familiars i la nostra casa es converteix en un hostal de franc. Encabir un grup de gent en una casa o un pis pensat i organitzat per a dos persones és un trasbals molt gran. Ens ocupen !!! Matalassos per tot arreu, munts de roba estesa, la cuina sempre plena de plats, sabates als llocs més insospitats, cues al bany,... ni mica d’intimitat !!!! A cada trucada que reben, et comencen a envair esperances: d’urgències, calamitats i desgràcies pq marxin a tota presa. Però... res de res!! I la culpabilitat et fa aguantar una mica més i a cada cosa feta a contracor els excuses pensant: “per uns dies que son aquí...” , “la família és la que és “ , “els amics a les verdes i a les madures...” Però més d’un cop estàs a punt d’obrir la porta i fer un “FORA!!!” rotund.

I es que, entre els que avisen amb una trucada fugaç dos dies abans, els que s’anuncien amb temps però augmenten el grup a última hora i els que venen sense avisar amb la típica excusa “passàvem per aquí...” no tens ni un trist dia de descans !!! A més.... cosa del tot odiosa, et converteixes en un guia turístic ocasional de la teva pròpia zona, estant obligat a visitar tots els llocs inundats de “guiris” i fer bona cara.

Es el pitjor malson d’estiu que una família, una parella o un solter pot tenir. Això sí, l’únic que té de bo es que desitges com mai... que torni la rutina, la feina i acabin les vacances (si més no, dels altres) !!!! L’any que ve... segur que surto de viatge ben lluny i força temps !!!!