Bloc del Catarrà

RTVE i Gestmusic ens deixen als catalanoparlants sense poder votar pel català a Eurovisió...

Fa unes setmanes es va fer un sorteig per a decidir el repartiment dels estats participants al Festival d'Eurovisió entre les dues semifinals que es celebraran el proper dimarts 12 i dijous 14 de maig a Moscou. La final serà dissabte 16 de maig. Els Big 4 (Alemanya, França, Gran Bretanya i Espanya) juntament amb el guanyador de l'última edició i organitzador de l'event (Rússia) participen directament a la final del 16, i entren també en el sorteig de les semifinals per saber a quina de les dues semifinals poden votar.

A l'estat espanyol, on vivim malauradament més de 10 milions de catalanoparlants, li va tocar emetre i votar la primera semifinal, la del dia 12 de maig, on tenim a Andorra que estarà present per sisè any consecutiu a Eurovisió, cantant en català i anglès el tema "La teva decisió" per part de la cantant danesa resident a Andorra Susanne Georgi.

Fins aquí tot "bé", els catalans que seguim Eurovisió podiem gaudir de la representació andorrana un any més.

Però vet aquí que RTVE i Gestmusic han sol·licitat a la UER que en comptes de transmetre la semifinal del dimarts, volen emetre la semifinal del dijous, amb la qual cosa, els catalanoparlants ens quedem amb un pam de nas, i no podrem gaudir de la interpretació andorrana ni votar per ella, osigui, RTVE li manlleva ja 10 o 12 punts dels catalanoparlants a Andorra (el 12 podia ballar entre Andorra i Romania, des del televot espanyol, segons les previsions a priori). La UER ha accedit a la petició.

RTVE i Gestmusic ens posen més difícil que el català soni per primer cop a la Final d'Eurovisió (fins ara Andorra mai ha superat el tall de les semifinals)...

Noves males notícies per als catalanoparlants, i un motiu més, per molt "cursi" que sembli el motiu, per dir ben alt i ben clar: ADEU, ESPANYA!!!!

PD: Diuen algunes males llengües que tot aixó ha estat causat per que el "Estado de la Nación" es debatrà els dies 12 i 13 de maig... Si RTVE té dos canals en analògic i quatre (o més) en digital... Quin problema hi havia en retransmetre els dos events alhora, cadascun pel seu canal?

Salvador Cardús: "Dins la ratera"

LA POLÍTICA CATALANA I L'ANUNCI FET PER CARRETERO A LES PÀGINES DE L'AVUI

Dins la ratera

Salvador Cardús i Ros / Sociòleg i escriptor salvador.cardus@uab.cat

CRISTINA LOSANTOS

No tinc ni idea de com es por sortir de l'atzucac en què s'ha ficat la política catalana. Ho dic perquè dins la ratera no hi ha només el govern, sinó també l'oposició. El més grotesc és que a vegades sembla que els nostres dirigents no s'han adonat que ni uns ni altres no estan en condicions de sortir-ne, i que el seu combat per veure qui governa dins la ratera és més aviat ridícul. L'obsessió partidista, sovint els porta a discutir per repartir-se l'esquer. L'incompliment de l'Estatut i l'amenaça del Constitucional; l'espoli fiscal i la impossibilitat de gestionar la crisi econòmica i el seu impacte en la indústria del país; la intromissió pràctica de l'Estat en la supervivència de la llengua, en el model escolar o en el sistema financer català representat per les caixes d'estalvis, per posar alguns exemples, no està en mans dels nostres partits resoldre-ho. De cap partit, per molt que tots facin el valent. No n'hi ha cap que tingui una estratègia pensada per sortir de la ratera i tot es redueix a tàctiques per veure qui la governa. I vet aquí la causa del ridícul: amenaçar el gat quan s'és dins de la ratera.

PROBABLEMENT PER TOT AIXÒ, la reflexió de Joan Carretero a l'AVUI, feta des de fora de la gàbia -per un "metge de Puigcerdà", com irònicament es presentava al cap de pocs dies en un acte públic- ha produït una enorme inquietud dins la ratera. A la ratera no estan per bromes. Allà dins, s'hi han vist uns nervis desigualment repartits segons la manera com cada partit ha pensat que una possible nova oferta electoral independentista el podria afectar en el repartiment de l'espai disponible, certament escàs. Si han cregut que no els afectava directament, s'ho han mirat -equivocadament- amb displicència. Si ho han vist com una intromissió en el propi espai electoral, hi han reaccionat amb ira, fent judicis d'intencions temeraris, sense voler entendre de què va l'envit.

VIST A UNA CERTA DISTÀNCIA -els tacticismes polítics a la gàbia fa temps que m'han deixat d'interessar-, m'atreveixo a fer algunes observacions a propòsit de l'incident. En primer lloc, l'article de Carretero diria que parlava en nom d'allò que passa fora de la gàbia. En una proporció difícil d'establir però cada dia creixent, hi ha un independentisme que se situa per damunt de l'eix dreta-esquerra i que en té prou de pensar que la situació actual és econòmicament insostenible i políticament inacceptable. Hi ha des d'empresaris, passant per professionals liberals de tots els nivells i sectors, fins a assalariats, funcionaris, estudiants, policies, jubilats i vídues. L'independentisme és interclassista, com el Barça. Com ha de ser per poder triomfar políticament... No és que aquesta gent no tingui interessos a dreta o esquerra, sinó que sap que hi ha un obstacle previ i comú: Espanya. I, ni que mai no ho diria d'aquesta manera, cada vegada que el president Montilla ha advertit els espanyols que o es resolien les qüestions pendents de manera favorable o es produiria un gran desafecte, crec que ha partit exactament de la meva mateixa constatació, per bé que amb prudència ho hagi volgut situar en el futur hipotètic. Cada dia hi ha més població catalana que té la convicció que és esquilada, que a més se'n foten i que sap que, de fet, l'autonomisme de què tant havien lluït els espanyols, està a punt de fer fallida. De manera que no és una estupidesa pensar que una oferta electoral estrictament independentista i ideològicament transversal, pensant en ara mateix, podria recollir no tan sols el vot desenganyat d'ERC i CiU -que ja és molt-, sinó part del que encara té però que cada vegada que va a votar, vacil·la.

LA REACCIÓ DINS LA RATERA HA ESTAT de nervis, perquè s'ha interpretat com si Carretero també volgués entrar-hi. No ho sé, però crec que s'equivoquen. Si es tractés d'entrar a la gàbia, un cop dins, Carretero personalment o el projecte que el metge de Puigcerdà sembla que suggeria a l'AVUI, es trobaria amb les mateixes limitacions de la resta de partits. És per això que tinc la impressió que la novetat del que proposa l'antic conseller de Governació -estem parlant en el pla del discurs polític- és que se situa fora de la ratera. No conec prou el doctor Carretero, però, fins i tot quan era al govern, pensava i actuava com un outsider. Sembla que amb Maragall es van clissar de seguida, i automàticament la desconfiança va ser mútua. Qui millor que Maragall per veure venir un altre outsider com ell mateix? I és que entrar al Parlament amb el projecte principal de promoure una declaració unilateral d'independència, des del meu punt de vista, ja és situar-se just fora de la ratera on s'han ficat tota la resta de partits i de la qual no volen sortir ni tan sols en el pla retòric del discurs. Ja sabem que ERC vincula la possibilitat de la independència a l'expectativa d'ocupar, sembla que prèviament, l'espai polític d'esquerres. Al PSC no tan sols no han tremolat, sinó que han vist que ERC els confortava en el seu catalanisme tebi. I a CiU, el sector més sobiranista, ha dit que de la independència "no en fa cavall de batalla". Encara bo que Oriol Pujol situava aquesta aspiració "en la neurona de qualsevol nacionalista", perquè -tot i confiar que els nacionalistes en tinguin més, de neurones- com a mínim aquesta mena de sentiments ja queden més ben localitzats que no pas on fa anys els havien col·locat honorables antecessors del seu mateix partit: a les vísceres.

UNA ALTRA COSA ÉS DISCUTIR LA possibilitat real de desenvolupar el projecte polític que s'intuïa en l'article de Joan Carretero al nostre diari. Calen diners, caldria superar obstacles mediàtics, caldria joc net per part de la resta de partits i, sobretot, caldria comptar amb lideratges sòlids, resistents a l'enorme risc personal de qui s'hi comprometés. Vistes algunes reaccions, potser ni tan sols els que comparteixen l'objectiu polític i que ara militen en els altres partits, farien un salt en el buit tan gran i sense xarxa. Les gàbies, les rateres, tanquen, però també protegeixen.

HE DIT QUE NO SÉ COM ES POT SORTIR de la ratera de la política catalana. I menys aquests dies, que els gats es passegen per aquí, vetllant-la. Però si la situació d'encallament s'allarga, si es resolt malament el finançament, és difícil d'imaginar amb quin programa els actuals partits podran anar a les eleccions del 2010 sense parlar de gats i només discutint de com repartir-se l'esquer. Serà en aquella circumstància, doncs, quan potser és veurà més clarament l'oportunitat de posar en qüestió l'existència de la mateixa gàbia. Tot i que el millor seria que tots els que ara són dins s'atrevissin a parlar-ne. I a sortir-ne, esclar.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 26. Dissabte, 25 d'abril del 2009

L'Estat Espanyol, un altre cop amb els ulls embenats

Editorial de elSuplement.com d'avui 6 d'abril del 2009:

Un altre cop, l'Estat Espanyol es permet el luxe de perdre noves oportunitats per a estar present a escala internacional en el grau que li pertoca pel seu pes econòmic, i que a nivell polític no es vol equiparar. I la responsabilitat és de la classe política espanyola en general, i dels dos grans partits sobre els que bascula el govern de l'Estat Espanyol en particular.

Mentre la ministra Chacón insisteix en treure els destacaments de l'exèrcit espanyol en territori kosovar, adduint que l'Estat Espanyol no ha reconegut oficialment Kosovo com a estat independent, veiem com el govern espanyol es queda en la minoria dels estats de la UE que no volen reconèixer la independència de Kosovo, mentre que la major part dels seus aliats ja fa temps que han pres la decisió correcta.

És un fet que a Kosovo és molt difícil de seguir un camí de marxa enrera, i tornar-se a integrar en territori serbi. Aixó implicaria un cost molt alt dins l'estabilitat de la regió balcànica, que ja ha patit prou durant gairebé dues dècades. Ara toca mirar endavant, i no deixar-se dur per nacionalismes provincians del segle XIX, quan la Unió Europea és un pas important (però que encara s'ha quedat a mitges) cap a una nova realitat geopolítica i econòmica que ha de presidir el segle XXI. 

I els socis de l'Estat Espanyol, un altre cop, estan a la primera línia d'atac per obrir nous mercats, tan necessaris en un moment de crisi econòmica internacional com l'actual, i cercar noves oportunitats de negoci. Des d'Itàlia es realitzen missions comercials a Kosovo, els eslovens hi inverteixen madurant la seva presència econòmica a la regió dels Balcans, i Kosovo és acceptada al Fòrum Econòmic de Viena, una organització de la que la pròpia Sèrbia ja és membre. 

Senyor Zapatero,  tregui's la bena dels ulls, i miri al futur!!!!