10.12.09
EL VENCEDOR ESTÁ SOL, de Paulo Coelho.
Reus 10/ 12/2009.
Avui acabo de llegir EL VENCEDOR ESTÁ SOL, de Paulo Coelho.
L’autor pretén descriure la forma de viure de les persones amb un podereconòmic sense límits; causa’ns dels desgavells politics, de corrupció, de lasocietat.
Curiosament a Catalunya, Espanya, i a quasi tots els països del mon, emergeixenles puntes dels icebergs de la “Corrupció” política.
La seva hipotètica visió del tema, m’ha fet brollar records, d’alguns fets dela meva breu vida política, que hem va tocar desenvolupar a Flix, abans i durantla transició. Tot era mol difícil hi de infinits punts de vista,però no espodia perdre el tren d’uns projectes, que havíem de aconseguir, per que laformació de la joventut es pogués realitzar tota a la Vila.
Marxar a estudiar fora tenia un preu econòmic i moral mol alt; cosa que esva aconseguir, fent alguna visita a persones influents, hi ho varem fer, aixòsi, amb molta discreció, cosa que avui seria quasi impossible.
Tot seguit escric, el que he subratllat llegint l’obra.
A causa del èxode sense precedents dels països pobres, on els genocidisestan a l’orde del dia; buscant un lloc per viure civilitzadament. El sistemaeconòmic presenta símptomes d’exhauriment, hi ha grans fortunes que es comencena arruïnar.
Centenar de milions de persones viuen per sota dels límits de la pobresaabsoluta.
Sorgeixen malalties noves. Les antigues encara no les hem controlat.
El Poder només conversa amb el Poder. Eviten les guerres que no sonlucratives, i estimulen l’agressivitat entre països o empreses quant creuen queaixò els proporcionarà més poder i més diners.
Fingeixen que son feliços encara que siguin ostatges del seu propi èxit.
Per mol que es corri, ningú pot fugir de les dues presencies més importantsen la vida de qualsevol ésser humà: Déu i la mort.
Déu acompanya els nostres passos enfadat, perquè veu que no prestem atenció al miracle de la vida. I la mort.
Un home de la superclasse, es algú amb amics falsos i mols enemics.
Son els que mouen els fils dels seus titelles i fan que se sentin lespersones més privilegiades i cobejades del planeta, fins que un dia per unmotiu qualsevol, decideixen tallar els fils i els ninots cauen sense vida isense poder.
Però l’esperit no te nom, es la veritat pura, que habita un cos durant unperíode determinat, i algun dia el deixarà. L’essència de la vida és aquesta:la capacitat d’estimar.
Hi ha una malaltia de la son que es pateix a l’Àfrica, i una mol semblantque ataca l’ànima- i es mol perillosa perquè se t’instal·la sense que ten’adonis-. Així que notem el més petit senyal d’indiferència i faltad’entusiasme pel proïsme alerta!
L’única manera de prevenir aquesta malaltia és entendre que l’anima pateix, pateix mol, quantl’obliguem a viure superficialment.
A l’anima l’hi agraden les coses boniques i profundes.
La moda es el vestit de la carn, encara que també reflecteix en gran mesurael que vol dir l’esperit.
Normalitats, que en realitat no tenen raó de ser.
-Tenir normes per a la guerra (convenció de Ginebra)
-Comparar objectes com cotxes,cases, roba, i enfocar la vida en funció d’aquestes comparacions, en lloc deprovar d’esbrinar l’autentica raó del fet d’estar vius.
-Creure’ns absolutament tot el que està imprès.
-Invertir mol en la bellesa exterior, i preocupar-nos poc de la bellesainterior.
-Utilitzar tots els mitjans possibles per demostrar que, tot i ser unapersona normal, estàs infinitament per damunt dels altres essers humans.
-A mesura que us feu vells, penseu que sou els amos de tota la saviesa delmon, encara que no hàgiu viscut prou temps per saber en què us equivoqueu.
-Anar a una festa de beneficència i creure que amb això ja heu fet prou pereliminar les desigualtats socials del mon.
-Creure que els altres sempre són millors en tot: son més guapos, mésllestos, més rics, més intel·ligents. Es mol arriscat aventurar-se més en lladels nostres límits val més no fer res.
-Casar-te amb la primera persona que t’ofereixi una posició social. L’amores pot esperar.
-Deixar les coses més interessants de la vida per quant ja no tinguisforces per fer-les.
-Creure que és possible estar segur de tot el que has conquerit.
-Estar convençut també que l’agressivitat i la falta de cortesia amb elsaltres son sinònims d’una personalitat mol forta.
No et posis a riure, tot això i més, es el que consideren normal moltespersones, hi que ho assumeixen a ullsclucs.
Vanitat de vanitats, tot es vanitat, i no hi ha res de nou sota la capa delsol, ja ho deia Salomó fa més de tres mil anys.
Qui canvia el mon? La Superclasse. Els que fan i desfan. Els que influeixen en laconducta, el cor i la ment del nombre més gran de persones possible.
Ells creen les guerres, però no hi lluiten. Si el resultat es positiu,reben tots els elogis. Si el resultat es negatiu, la culpa es dels altres.
L’armament l’entreguen als mercenaris i als soldats, provoquen un copd’estat d’una crueltat sense límits. Violen les dones, les criatures perdenpeus i braços per culpa de la munició fragmentada i assassinen tribus senceres.
Mentrestant, mol lluny d’allà- a Anvers o Amsterdam-, uns homes seriosos iconcentrats treballen amb afecte, dedicació i amor, aquets homes tallen enmolta cura les pedres, extasiats per la seva habilitat, hipnotitzats per lescentelles que van sorgint en cadascuna de les cares noves d’aquell tros decarbó transformat pel pas del temps. Tant se val l’origen dels diamants,l’important es que brillin.
En aquest mon l’únic que s’ho mereix tot es l’amor.
En festes benèfiques utilitzen la misèria com a mitjà per ser cada vegadamés rics.
“El talent és un do universal. Però cal mol de coratge per utilitzar-lo”.
Hi ha un proverbi àrab que diu “ Beneit sía el qui dona ales i arrels alsfills”.
Necessitava les arrels perquè hi ha un lloc on naixem, aprenem una llengua,esbrinem com superaven els problemes els nostres avantpassats...I en un momentconcret, ens convertim en responsables d’aquest lloc.
Necessitem les ales perquè ens mostren els horitzons infinits de laimaginació, ens porten cap als nostres somnis, ens condueixen a indretsllunyans.
Son les ales, les que ens permeten conèixer les arrels dels nostressemblants, i aprendre
amb ells.
Posat a resar i demana a Deu que t’inspiri.
Ara no es la guerra el que amenaça el mon sinó uns problemes mediambientalsgreus. Cada vegada que llegeix als diaris o a les revistes que els politics desempre utilitzen l’escalfament global o la destrucció del medi ambient com aplataforma per a les seves campanyes electorals. “Com podem ser tan arrogants?El planeta és ha segut i serà sempre mes fort que nosaltres. No el podemdestruir; si anem més enllà d’uns límits determinats, ell s’encarregaràd’esborrar-nos completament de la seva superfície i continuarà existint.
Però que hi farem, es això el que indiquen els estudis de tendències, dela moda, que s’han d’adaptar als desitjos dels consumidors.
Quant ets jove, sempre tens el mateix somni: salvar el mon.
Però uns altres decideixen que es possible participar en alguna cosa queprodueixi un canvi en la societat i en la manera com entregarem el món d’avui ales generacions del futur.
Però una cosa es certa: els delinqüents sempre van a mols passos mésendavant de les autoritats i la fiscalització.
La gent es tanca en el seu mon egoista, fan plans que no tenen en compte elpròxim, es creuen que el planeta és un territori que s’ha d’explotar, segueixenels seus insti’ns i desitjos sense dedicar absolutament cap esforç al benestarcol·lectiu.
Un poeta portuguès diu “El quereflecteix el mirall és la veritat; no s’equivoca per que no pensa. Pensar ésessencialment, equivocar-se”.
Bones intencions, virtut, integritat... Que es això, exactament? Personesque es consideraven íntegres perquè obeïen el seu govern, van construir elscamps de concentració a Alemanya.
El pecat per al bé es una virtut, la virtut per al mal es un pecat.
La Maldat Absoluta té un cor de criatura, que no es gens responsable dels seus actes, i sempre està convençuda que te raó.
“Tots els éssers humans son iguals!”. No es veritat: tots els éssers humansson diferents, i han d’exercir el dret a la diferencia fins a les últimesconseqüències.
Per a la societat, la vellesa es un estigma, no un senyal de saviesa.
Tothom creu que una persona que ha superat la barrera dels cinquanta anys jano està en condicions de moure’s amb la velocitat amb que funcionen les cosesen el mon actual.
Es clar que no pot córrer tant com abans i que necessita ulleres perllegir. Però resulta que te la ment més esmolada que mai - si més no - s’ho vol creure.
Acumular amor porta bona sort, acumular odi porta calamitats. Qui noreconeix la porta dels problemes, la deixa oberta, i les tragèdies hi entren.
Els Vencedors han arribat al cim i s’adonen d’una cosa que abans ni els haviapassat pel cap: no poden estar sols.
No suporten la companyia del marit o de la muller, necessiten estar en unmoviment continuo, creuen que encara són mol diferents de la resta de lahumanitat – encara que hagin descobert que d’ençà que es van jubilar, la sevavida quotidiana és tan avorrida com la de qualsevol persona de classe mitjana:esmorzar, llegir els diaris, una becaina, sopar televisió. Acceptar la majoriade les invitacions a actes socials i esportius de cap de setmana. Van devacances als llocs de moda (“ encara que s’hagin jubilat, encara creuen que hiha una cosa anomenada vacances”)
¿Que en faré, del meu futur, ara que tinc tot el que desitjava?
Es una novel·la de ficció impactant,demostrant que a la vida tot te un preu, que s’ha de pagar. Tothom te dret a guardar la vida privada alsoterrani de la memòria.
No se de cert si soc un perdedor encara faig camí. Però ara malgrat tota latecnologia que tenim a l’abast, reconec que soc vell, i no estic a l’alturadels reptes del temps moderns; m’entristeix pensar amb el complicat futur que deixaremper les properes generacions, a causa del desastrós present que vivim...
I hem quedo meravellat dels descobriments científics que sorgeixen enpresent dia a dia.
¿Hi haurà alguna ment prodigiosa capaç, de capgirar als Vencedors actuals,per intentar salvar el futur de la humanitat?
José Maria Sabaté Pena
