29.09.08

La CORRIDA de TOROS. Es una competició?

Publicat a General | 08:34

Barcelona es una ciutat “anti-taurina”? Ho es per que s’anomena “Fiesta nacional?

Barcelona tenia dues places de toros, ara en queda una, que no sabem quant tancarà.

Pot ser que les corrides de toros, vagin a menys a causa del canvi generacional?

La primera vegada que vaig entrar a la Plaça Monumental de Barcelona, tenia deu anys, (ara en tinc 76) me hi va portar el meu avi Mingo, estàvem a general al sol, en unes escales de pedra. Vaig aguantar be tota la corrida, i la sang que vaig veure em va sembla justificada.

Venia d’una guerra on la sang humana rajava de les ambulàncies que feien cua per deixar els ferits al hospital de campanya, que hi havia a la Serra d’Almos; i no hem va fer cap mala impressió veure sagnà al toro. Després l’espelletarien i el vendrien a trossos al mercat; tota la carn que es ven a les carnisseries, primer l’han de matar.

Així va començar la meva afició a ser espectador de totes les corrides de toros que podia, i mai l’he considerat un espectacle cruel, i si d’una bellesa, espontània que podria sorgir, entre el torero i el toro, en qualsevol moment, i si no estàs a la plaça t’ho perds.

Que alguna cosa canvia es evident, el 21 de setembre, a la Monumental de Barcelona, amb 18.000 espectadors, un torero de Galapagar, anomenat Tomàs, tanca la temporada, indultant un toro, el President de la plaça l’hi fa un avís, i el públic ratifica la decisió del torero, el President i l’hi fa un segon avís, del que Tomàs no en va fer cas, portant el toro fins als corrals, salvant-li la vida; l’afició es va trobar agradablement sorpresa aclamant amb deliri la decisió de “José Tomás”. Podria ser un indici de que es necessari un canvi, amb l’art del toreig. Indultar un toro no es cap cosa nova, jo vaig veure’n un, fa mols anys a la plaça de toros de Tarragona.

No soc un aficionat incondicional als toros, però tant la meva dona com jo, fórem espectadors fidels a les millors corrides de moltes temporades i ens ho passàvem mol bé, ens agrada l’ambient; al descans, ens menjàvem els entrepans de pernil i botifarra, que portàvem en una borsa nevera, i sempre acceptaven les invitacions que amb simpatia ens oferien el companys de “tendido” per veure vi de les seves botes.

Ens sentíem diferents, entre tanta afició, escolta’n les seves versions de la “faena”.

El lèxic taurí, s’introdueix amb qualsevol conversa, quant es parla de coses que no tenen a veure rea amb la corrida, surten sense donar-te’n compte.

Casualment, llegint informació esportiva, de la celebració del centenari del Reus Deportiu de hockey, que es celebra disputant un torneig mundial, al pavelló esportiu de Reus; Alberto Mazón -entrenador de hockey- compara al Reus Deportiu amb una corrida de toros, amb aquestes paraules (Solo Gual puede hacer ese tipo de jugadas es el José Tomás del hockey).

Avui a la veu del lector, del Diari de Tarragona, parla del “noble esport de matar animals indefensos”, i la seva retòrica es la tesis contraria a la descripció que fa –Juan Soto a el Periódico- de la corrida de José Tomás.

Les opinions son també una competició.

Soc del que pensen que no es pot ser contrari de res, de cop i volta, tot necessita el seu temps per evolucionar.

Cada dia desapareixen, tradicions que comportaven maltractament d’animals, quant sigui el moment i pausadament també es deixaran de fer Corrides de Toros, tal com nosaltres les aviem vist sempre.

Amb la remodelació de la plaça de Tarragona, no s’han fet corrides i potser serà el motiu per no fer-ne mai més.

Una cossa semblant passa amb els aplecs de Sardanes, la dansa Nacional de Catalunya, hi balla mol poca gent i la immensa majoria de molta edat, al jovent l’atrau poc.

Teresina i jo, de joves també ballàvem sardanes i formàvem part d’una colla que tenia per nom (Amunt i Crits) ara seiem com espectadors i escoltem la “cobla” en concert, mol contens de poder-hi ser.

La vida segueix endavant sempre adoptant innovacions.

Josep Maria Sabaté Pena

Reus 26 de setembre de 2008

(2) Comentaris    (0) Retroenllaços    Enllaç permanent

22.09.08

LES TRASFUSIONS DE SANG.

Publicat a General | 10:31

Alguns donants es queixen públicament dels extremats controls que els sotmeten al moment de la extracció.

Una senyora protesta per que no l’hi han volgut fer l’extracció de sang, per que al seu físic l’hi mancaven deu quilos de pes.

A un altre senyor el van refusar, per estar casat amb una japonesa, per que al Japó hi ha un virus relacionat amb un càncer, l’HTLV. Un virus que no podrien detectar-lo amb els procediments habituals de que disposen.

La por latent dels receptors es inqüestionable, la transfusió els per salvar-los la vida, però tenen poques opcions, o l’acceptes o et mores. Si la sang que rep està contaminada, per alguna fallida tècnica de control, el receptor viurà amb la malaltia inoculada, que tard o d’hora també pot acabar amb la seva vida.

Jo vaig viure mols anys, amb aquesta por al cos.

A la matinada del dia vuit de maig del 1986, vaig tenir un accident de cotxe, que hem va tenir dotze dies a la UVI, (dels que no recordo res, encara avui), durant els tres mesos que vaig estar hospitalitzat, vaig tenir tres intervencions quirúrgiques, amb transfusions de sang, legalment autoritzades, i poc a poc, amb els exercicis de recuperació, vaig superà el trauma.

Quant ja estava incorporat al treball, (a Barcelona), es va descobrir que s’havia fet transfusions de sang contaminada, i com jo no sabia de on procedia la que hem van transferir a mi, hem va envair una preocupació, que mai vaig manifestar, però hem va durar vuit o nou anys; el temps que hem van dir que podia estar latent un virus.

Hi ha pocs donants, tot i l’augment enregistrat, segurament a causa de que hi ha mes gent que no en poden donar, pel perill de transmetre algun mal, que ni ells saben que el tenen.

Però les investigacions, no s’aturen i un grup de l’empresa (Advanced Cell Technology de Massachusetts – EUA-), han aconseguit per primer cop fabricar glòbuls vermells in vitro a partir de cèl-lules mare embrionàries. Representen una nova font de cèl-lules que es poden propagar fins a l’infinit, i propagar així una font inesgotable de globuls vermells.

Bolen crear un banc de cèl-lules mare, corresponents a cada un dels quatre grups sanguinis i per a les seves variants positiva i negativa

Es una mol bona noticia, pels que puguin necessitar una transfusió, al quedar eliminat el perill de transmissió de patògens, causants de mols mals que ja coneixen.

Una noticia inquietant es que si tot surt com pensen els experts, haurem d’esperar uns dos anys per que esta noticia sigui una realitat; després començaran les transfusions, i els efectes secundaris que puguin tindre els receptors. Una incògnita a resoldre.

La Penicil·lina va ser un descobriment per causalitat, de Alexander Fleming, l’any 1928 i es va comença a utilitzar el 1940. Va salvar moltes vides, inclosa la meva, als 19 anys, pel 1950, vaig sofrir una pneumònia estava mol greu, i el Dr. Pujals, metge de capçalera de la família, va dir als meus pares, no us preocupeu ara ja tenim la Penicil·lina al nostre abast, i sen sortirà perfectament, i així va ser.

Fins als 70 anys, no puc dir quantes vegades més vaig prendre l’antibiòtic, suposo que desenes, però als 71 anys un dentista, me en va receptar i quasi em mata, per que jo no sabia que hi era “al·lèrgic”.

Desitjo que aquests investigadors trobin la sang, sense cap efecte secundari, que ens sorprengui inesperadament.

Reus 19 de setembre del 2008

(0) Comentaris    (0) Retroenllaços    Enllaç permanent

13.09.08

LA DESFETA DELS AMOS.

Publicat a General | 11:55

La Cabana de Josep GIRONÉS

Avui, dia sis de setembre del 2008, acabo de llegir el XIX premi literari Vila D’ASCÓ, 2007, la primera edició de març del 2008. Un relat que llegirà molta gent, però que sols entendran amb realisme, les persones que varem néixer abans de la guerra entre el 1930 i 1932, els nens que la visqueren amb tota la seva cruesa, i si son vius tindran mes de setanta-cinc anys, partícips de la instauració de la monarquia, presents a la mort de Franco, i actors principals de la transició política espanyola; per la resta de persones més joves, serà una novel·la més, entre realitat i ficció.

Diu una veritat com un temple: els esdeveniments i la historia quant no han quedat escrits o si no es recorden, és com si mai no haguessin existit.

Quina dona la Carme, ella es la que revifa l’historia.

Recull de d’alguns records, dels que hem dona la sensació que d’alguna forma jo hi estava present, a causa de fets i accions que vaig viure i recordo, de la meva infantessa, (com clixés de fotografies perduts, que apareixen quant menys o esperes, i ho veus com si ara fos).

Pagina 11. 1937. De seguit, em venen al cap les paraules de mon cunyat Ricard, el qual m’assegurava que a la guerra vam recollir tot l’odi que s’havia sembrat i acumulat al poble al llarg dels darrers cinquanta anys. “Jo no he sembrat res i m’han matat el marit”, li havia respost, però ell insistia que tot respon a la situació creada per uns i altres; els amos i els treballadors, els de missa i els menjacapellans, els polítics i els sindicalistes.

Fet i debatut, son els grans propietaris els que influeixen sobre les persones que tenen sota la seu domini, i també els membres de l’Església catòlica, que basen la seva vida a complaure els poderosos, mentre que prediquen la conformitat entre el pobres.

Hi ha persones que es cansen de tanta opressió i es rebel·len.

Aquí encara no hi era, jo naixé el juny de 1932

Pagina17. 1901. A casa nostra érem pagesos i treballàvem a mitges les terres de l’amo.

Pagina 28. 1904. l’Oncle Rafel de ca les Valls ens parlava de la romeria de San Francisco, un esdeveniment que cada any s’organitza a la Fatarella coincidint amb el primer dissabte després de Pasqua de Resurrecció.

(Vaig anar ala romeria dos cops, des de Flix amb una moto vespa de 150cc., passant per Riba-roja, seria els anys 1965-66. Eels bordons de San Francisco eren mol tradicionals, i per nosaltres una cosa mai vista, es confeccionaven per lluir-los a la tornada al poble.).

Pagina 35. 1904. De les guerres carlines sempre lluitaven pobres contra pobres.´

I l’Església catòlica, sempre van anar a favor dels carlins?

De forma indirecta sempre, ja que atiaven el foc des de les trones, i de forma directa també, sobretot diversos capellans, com el de Flix, el del Lloar i el de Prades, que es van fer tristament famosos com a sanguinaris comandaments carlins.

Pagina 87. 1915. Aquell dia mossèn Josep continuà amb la línia del dia anterior, quant demanava als cristians que ens conforméssim amb el nostre destí a la terra, un comportament que ja obtindria la seva recompensa al cel.

Pagina 107. 1920-23. Al segon dia de batre hi hagué un incident que mai no oblidaré. A l’era situada en l’altra coma, propietat dels Calze, es calà foc a les espigues que tenien escampades. Tal com ho explica el Jaume, quant ell es presentà a l’era encara va poder apartar moltes garbes, de l’acció del foc, però en cap cas es pogueren salvar els feixos que estaven a punt de ser trillats. En arribar la tia Rafela i jo,(la Carme, la muller del Jaume), també ho feia el senyor Calze i el seu majordom, el Xorrac, que aquell dia es dedicaven a inspeccionar les feines dels seus mitgers.

Quant va veure l’era cremada, el senyo Josep agafa el xurriac que portava el Xorrac al carro i, sense temps de dir “Jesús”, comença a pegar als seus mitgers, a l’home de la casa, especialment, però també a la muller i als avis. Semblava com si estigués posseït del “dimoni”. El Jaume intenta intervenir , però l’amo l’amenaça a ell també amb la xurriaca, a l’hora que li ordenava. “Tu cap a la teva feina que aquí a casa meva no hi tens res a fer”.

La tia Rafela ens deia que anys enrere era moneda corrent que els amos peguessin als mossos i els mitgers, tot i que darrerament s’havia perdut aquell mal costum.

Però ja s’ho deuen haver confessat, probablement – intervingué Guilla, amb un pèl d’ironia que l’ajudava a sobreviure - , hi de ben segur que els capellans ja els hi deuen haver perdonat, la malifeta.

En tancà un tracte de compra d’una finca, la tia Rafela, l’hi diu al seu fill que s’havia equivocat en allargar-li la ma al amo:

- No vulguis tocar mai els amos, ells es pensen que estan fets d’una altra pasta.

- Mira, mare, a Flix sentia dir que tan prima té la pell un ric com un pobre, un jove com un vell.

- Si Jaume, però nosaltres som a la Fatarella, i aquí els amos no accepten res més de nosaltres que no sigui treballar i acotar el cap.

(Això passava fa només 85 anys, i ara uns altres amos anomenats, banques, ens hipotequen la vida, econòmicament, mitjançant el consumisme exacerbat).

Alguns empresaris, es comporten quasi com els amos dels nostres avantpassats, amb els treballadors marroquins, africans i mols europeus del est; el que no deuen utilitzar es la xurriaca per colpejar-los.

D’ amos no n’haurien de tenir ni els gossos, però es un reducte existent, que seguim tolerant.

Josep Maria Sabaté Pena

(1) Comentaris    (0) Retroenllaços    Enllaç permanent