Sempre he trobat diferències entre casa meva i Berlín, una d’elles és sense cap mena de dubte, la sana obsessió per a reciclar-ho tot i molt bé ja que de fet el vidre el separen inclús per colors - el marró, el verd i el transparent -. Però hi ha denominadors comuns a certes ciutats europees que sempre he pensat que mai es podrien donar a casa nostra. Una d’elles és la inexistència de barreres als metros i al transport públic en general. Vull dir que arribes a l’estació, puges al tren, al tramvia o a l’autobús i te’n vas. Hom dóna per suposat que has comprat el bitllet i si algun dia veus al senyor revisor és molt poc freqüent veure’l receptant una multa. I jo crec que tot plegat està molt bé, m’agrada que uns confiem amb els altres, però se del cert que a casa nostra no funcionaria. No em preguntis perquè, potser és quelcom genètic, potser és l’aire del Mediterrani o potser té alguna cosa a veure amb la picaresca que es descrivia al Lazarillo de Tormes –  De veritat que la traducció és Llatzaret de Tormos? -. Però sé del cert que aquestes coses no es podrien dur a terme allí on visc.   (Segueix)