Carme Mas

Fa dos anys que vaig començar aquest bloc, precisament el 14 d'abril de 2006.

Avui és una bona data per fer memòria de tots els qui van lluitar per la república i per les nostres llibertats. Aquest va ser el cas del Pauet, el meu oncle avi, a qui no vaig conèixer perquè va moirir a la guerra, però de qui en conservo tota la força del record i l'admiració que la mava àvia i la seva germana em van transmetre. 

Es deia Lleó, però sempre li van dir Pauet. Va ser admès a l'Institut de Carrabiners d'Infanteria, segons conta en ofici signat a València el 10 de desembre de 1936. Tenia 20 anys. L'1 de febrer de 1937 va ser promogut a Caporal, i va ser destinat al Sector Cifuentes de Guadalajara, segons signa el 4 de juliol de 1937 el Cap Major del Batalló de la 65 Brigada Mixta, 2n Batalló de Carrabiners. Des d'allà va enviar una foto que conservem amb un autògraf: VISCA LA REPÚBLICA

Va ser ferit de guerra en zona republicana, a la unitat 211, batalló 14, companyia 1a. En va certificar la mort el metge Gabriel Monfor, del Cos de sanitat militar de cirurgia de l'Hospital Militar d'evacuació de l'exèrcit de Llevant, segons el comunicat que van enviar a la família.

Mai no hem sabut on era enterrat. Espero saber-ho algun dia. Segur que reposa en alguna fossa comuna amb tants d'altres joves que com ell van lluitar per la república i la democràcia.

 

La presentació del llibre d'Olga Xirinachs, aquest capvespore, ha estat tot un èxit. El Museu Arqueològic de Tarragona ha estat l'anfitrió d'aquesta presentació i ha volgut obsequiar-nos amb la presència de tres dels nostres avantpassats, els cranis de tres convilatans dels primers segles descoberts en les excavacions que va portar a terme Mn. Serra Vilaró. Així ho ha explicat el director del museu, en Francesc Tarrats, que ha pronunciat unes paraules de benvinguda a l'inici de l'acte.

L'acompanyava a la taula, a banda dels il·lustres avantpassats, el director d'Arola Editors, Alfred Arola, que ha expressat la seva satisfacció de publicar una obra d'Olga Xirinachs.

La presentació ha estat confiada a Gustavo Hernàndez, que ha començat referint-se a la seva tasca de presentador com un exemple de la "teoria del lloc equivocat", segons la qual tothom sap molt bé què faria si fos l'altre: l'autor, el presentador, l'entrenador de futbol....

La seva ha estat una presentació molt completa en la qual s'ha referit a l'autora i a la seva obra, molt especialment a Los viajes de Horacio Andersen que es coneix molt bé perquè n'ha estat el corrector.

Gustavo ha destacat una coincidència -pretesa o no- en l'inici de l'obra amb el de La metamòrfosi de Kafka. Compareu el famós text de Kafka amb el de l'autora:

A banda d'aquest comentar, el presentador n'ha destacat la riquesa en continguts i en matisos, la forma quixotesca del relat, la riquesa de sensacions -olors, sabors...- i les acurades referències a la música i a la pintura, les dues altres passions de l'autora.

Los viajes de Horacio Andersen, a parer del presentador, és una novel·la en què la seva autora ens fa d'amfitriona i ens va acompanyant per una gran casa acollidora. En darrer terme, la novel·la suposa una mirada lluminosa al món de la mort. 

Com no podia ser d'altra manera, l'autora ens ha explicat la seva experiència narrativa. Olga Xirinachs ha parlat de l'esquelet d'Horacio Andersen, el protagonista real de la novel·la, l'ossamenta inquieta del pintor que aprofita les nits per veure món i contactar amb altres esquelets d'arreu, segons l'indret on és cridat Horacio Andersen.

Les reflexions d'Olga Xirinachs han justificat el seu personatge. Algú dubta que el nostre esquelet té vida pròpia? No ens passa que sovint fem coses que no pensàvem fer, que ens trobem fent un gest sense pensar, o que ens cruixen els óssos en afany venjatiu? L'Olga constata que l'os té voluntat d'immortalitat, es resisteix a morir... i per això perdura anys i anys i ens permet conèixer els nostres avantpassats. Penseu, per exemple, en els darrers descobriments de l'equip  d'Eudald Carbonell a Atapuerca.

Els esquelets sempre riuen, deia l'Olga. Riuen perquè s'emporten els vius. I ens il·lustra amb unes magnífiques pintures de danses de la mort del segle XVII. Conversar sobre la mort no ha de ser un tabú. Per això ella s'hi enfronta amb ironia i amabilitat.

Los viajes de Horacio Andersen ja han vist la llum. Espero gaudir-ne com he fet amb les altres novel·les de l'Olga Xirinachs. I també espero riure, com ens ha vaticinat l'autora.

L'excel·lent presentació i acurada edició de l'obra animen, sens dubte a la lectura. Algú té por de Los viajes de Horacio Andersen? Atreviu-vos a llegir-lo. No en quedareu decebuts. I, si li voleu fer cas a l'autora.... escolteu el vostre esquelet i tracteu-lo bé. Té moltes coses per explicar-vos.

La Iris Gual m'ha deixat un comentari i m'ha convidat a respondre un MEME sobre l'aigua. No cal dir que és un tema candent i que cal prendre'n consciència, una consciència responsable, solidària i sostenible.

1) Creus que davant les decisions relatives a la cessió d’aigües a d’altres territoris, com ara la venda d’aigua dels aqüífers de Tarragona a Barcelona, s’haurien de fer consultes populars?

 Estic a favor dels processos participatius, sempre que aquests acabin tenint una influència en la decisió política que s’hagi de prendre. Per engegar un procés participatiu cal saber molt bé quin és l’objectiu de la consulta, donar molta informació a la ciutadania que hi ha de participar i adquirir el compromís de tenir en compte la consulta i donar raons de la presa de decisions final.

En el cas de l’aigua, quan es tracta d’una primera necessitat, crec que seria possible fer un procés de consulta participatiu, que hauria d’anar acompanyat d’un procés d’informació tècnica sobre els pros i contres de cadascuna de les propostes per pal·liar la sequera.

2) Creus que la ciutadania de Tarragona ha rebut informació suficient sobre com estalviar aigua i com contribuir a pal·liar la sequera?

Em sembla que fa anys que s’estan fent campanyes de conscienciació, però no tinc clar que el comportament de la població hi respongui al cent per cent. De tota manera no cal passar tota la responsabilitat al consum responsable de la ciutadania. Algú parla de com s’ha anat fent un model de creixement extensiu, amb urbanitzacions que sovint ja s’enfilen muntanyes amunt, amb piscines individuals o comunitàries? I què en diem dels camps de golf com a reclam turístic que també han proliferat a casa nostra?

3) Considera que s’ha fet una bona gestió de l’aigua i s’han adoptat mesures vàlides per pal·liar la sequera?

Em fa l’efecte que hem viscut molt de temps pensant que els nostres recursos hídrics eren com la bota de Sant Ferriol. També nosaltres, a Tarragona, hem oblidat els estius de restriccions d’aigua, d’aixetes estroncades hores i hores. I, quan van començar a rajar, ho feien amb aigua salada. I n’estàvem contents. Millor salada que eixuta, pensàvem.

El minitrasvassament de l’Ebre va ser i és vital per a Tarragona i el Camp de Tarragona, no ho oblidem.

4) S’haurien de demanar responsabilitats polítiques per les qüestions anteriors?
Certament que cal demanar-ne. I de ben segur que estan molt repartides. Quants municipis han crescut a costa de l’especulació urbanística sense tenir en compte la sostenibilitat de les seves decisions?

Quines decisions hauria d’haver pres el govern amb una mirada de llarg abast sobre la situació de l’aigua que el creixement urbanístic incontrolat anava agreujant? Quines decisions s’haurien d’haver pres en l’àmbit industrial per afavorir la reutilització de l’aigua?

Ara, les lamentacions no serveixen. El que cal fer és actuar i decidir amb criteris d’equitat, de solidaritat i de sostenibilitat. I això val per al govern i per a la ciutadania, massa acostumada a dir: Aquí NO.

 

No podia haver estat d'altre, el català de l'any 2007, que en Pasqual Maragall, sens treure mèrits a un home jove tan voluntariós i coratjós com ell com és l'Isidre Esteve.

El país ha volgut homenatjar Pasqual Maragall i fer-li un reconeixement públic per la valentia amb què està afrontant la malaltia de l'Alzheimer, el coratge amb què lluita per afavorir la recerca que porti solucions a una malatia, ara conm ara, sense remei, a través de la fundació que impulsa. 

 

El seu testimoni dóna coratge als familiars de tants d'altres malalts que en la penombra de l'anonimat pateixen en silenci les conseqüències de l'Alzheimer. 

Precisament avui, a EL PERIÓDICO, Pasqual Maragall agraeix públicament el reconeixement rebut i ho fa amb aquestes paraules.

Vull agrair molt sincerament, molt de debò, a tants ciutadans i ciutadanes com m'heu acompanyat aquests dies plens de premis i efusions, més deguts a l'aflicció que produeix a molts la meva malaltia, ho sé, que no pas a grans mèrits passats, puix que aquests ja m'han estat reconeguts en altres moments. I ho vull fer afegint a les meves paraules de la nit del Català de l'Any, tan bellament organitzada, com sabeu, per aquest diari i TV-3, que ens honoren últimament amb produccions de gran qualitat, les paraules que em vaig deixar al pap i guardar a la butxaca per no abusar de la paciència d'una nit que s'estava fent molt llarga i massa emotiva.

He llegit fa poc a Londres, en ocasió d'un viatge que hem fet amb la Diana convidats per l'arquitecte Richard Rogers per tal de contribuir al llançament del projecte Londres 2012 (l'any olímpic a la ciutat), que un famós --i, per tant, ric-- novel.lista anglès, de nom Pritchett, ha decidit donar una pila de milions de lliures esterlines per a la recerca de l'Alzheimer, tot constatant que la proporció entre els diners destinats a combatre aquesta malaltia i els que es destinen a curar el càncer i les cardiopaties és de l'ordre de 3 a 30, essent així que l'amenaça d'una epidèmia de la caiguda de la memòria és aterridora, puix que la vida s'allarga i s'allargarà encara més.

Diu Pritchett que altres malalties donen lloc a morts més dignes. I això em sembla important. No totes les morts són iguals.

El meu avi va morir dient: "¡Quina mort tan dolça!" i potser "¡amunt, amunt!". Li ho preguntaré a la meva cosina gran, Roser Maragall Garriga, que es recorda de tot, el que em fa pensar que, si algun factor hereditari m'ha estat adjudicat, deu ser més aviat per part de mare. En efecte, la mamà tenia, ja gran, certa dificultat a encertar el nom dels fills: en va tenir vuit i de vegades deia dos o tres noms d'una tirada abans d'ensopegar amb el que buscava. Això al meu pare no li passava.

Doncs bé, la meva mare va morir d'un atac al cor, una cardiopatia evident i del tot previsible, lenta i suau però definitiva. Només un dels set germans que quedàvem vius, una germana, va dir: "No l'opereu". El metge havia dit que no hi havia remei. El cor havia petat. Hi havia una possibilitat sobre cent o mil de salvar-la. I vam decidir per gran majoria operar-la.

No vam poder veure com s'apagava lentament. Hauria estat probablement una mort tan dolça com el seu somriure, que no puc oblidar. Va morir al quiròfan i ens ho van notificar. Punt.

¿Per què no deixem morir la gent tranquil.lament?

Jo no tinc gens de ganes de morir-me. Penso donar encara bastanta guerra. Però que no m'allarguin la vida innecessàriament. M'ha agradat aquesta dona desfigurada que ha decidit no conviure amb una malaltia que feia d'ella una altra persona que no era pas ella.

Entenc que la religió ha fet molt per acompanyar els moribunds i les seves famílies en el moment més difícil de la vida, que és quan aquesta s'acaba. L'exemple del meu avi és conegut. Però fins i tot ell deia: "Si aquest món és tan bell, Senyor, ¿què més em podeu dar?". No volia un altre cel que aquell cel clar de Sant Gervasi. Si les coses d'aquest món eren tan belles i Déu li havia donat els ulls per a elles, ¿què més podia voler?, protestava.

No convertim la mort en un pou negre. No ho és. És el final de la vida. Que sigui digna, això és el que compta. Que no la decideixi ningú per nosaltres, com passa en les
guerres i els crims.

Ens acostem a un món més humà --us ho aviso--, en què la mort no ha de ser una tragèdia ni la vida una imposició.

Però tornant a la prosa de la vida de cada dia, sapigueu que sóc feliç, que tinc més amors dels que necessito, una família que no em mereixo, perquè no sempre he estat ni estaré a l'alçada de la felicitat que m'ha donat, i amics de debò, alguns de molt propers, i molts, moltíssims, d'immerescuts.

Això és tot el que us volia dir: mercès 

 (Segueix)