Carme Mas

Carme Valls ha publicat recentment un article en què reflexiona sobre la transparència informativa i el dret dels ciutadans a ser informats. La seva lectura ens convida a pensar.

País íntim, per Carme Valls-Llobet, publicat a EL PUNT [25.08.07] 

«No m'importa no conèixer punt per punt i estel per estel el teu país íntim. El teu país es sempre dins del meu.» Maria Barbal. País íntim.

La imparcialitat de la història, més l'oral que l'escrita, però també aquesta última, ens allunya a vegades de voler saber el perquè del nostre passat, de la nostra història. La llei del silenci que va predominar en moltes cases, després de la guerra civil, per no parlar de les ferides, o per no augmentar el sofriment dels presents amb els absents, exiliats o morts, va ser un exemple d'imparcialitat per omissió. Segons qui ens explica els seus records, segons com els ha viscut o el grau de sofriment que li han provocat, la versió que ens dóna és diferent i l'anàlisi de les causes també. De fet, tots i totes portem dins nostre una part del país íntim que van viure els nostres familiars, com ens relata la Maria Barbal en la seva excel·lent novel·la, barrejat amb la precària història apresa a l'escola, o amb retalls de formació autodidacta que amb més o menys encert ens hem anat procurant. Moltes generacions no solament tenen desmemòria històrica sinó que ni tan sols coneixen la història, ni la nostra, ni la d'Europa, ni la internacional.

No hem estat els únics perseguits ni els que han estat humiliats, i les vacances per la zona de l'Ariège m'han permès visitar el poble natal de Pierre Bayle, filòsof que va patir la persecució religiosa catòlica contra l'església protestant reformada i es va haver d'exiliar a Rotterdam. D'infant de l'Ariège va acabar sent ciutadà del món, frase que hem fet servir moltes vegades, però que ell va escriure en el seu Dictionaire historique et critique, editat per primera vegada el 1696, i declarat per Leibniz com el «més bell diccionari», en què critica la visió parcial dels historiadors, i dels que persegueixen els altres per raó de les seves idees o de la seva religió. «Un historiador en tant que ho és, és com Melquisedec, sense pare, sense mare, i sense genealogia. Si se li demana «d'on sou?» és necessari que respongui: « Jo no sóc ni francès, ni alemany, ni anglès, ni espanyol, etc.; jo sóc ciutadà del món; jo no estic ni al servei de l'emperador ni al servei del rei de França, sinó solament al servei de la veritat; és la meva única reina; jo només li he donat a ella el jurament d'obediència...». Aquesta voluntat de recerca de la veritat va costar a Pierre Bayle la mort del seu germà gran, pastor protestant del seu poble, Carla, ara denominat Carla-Bayle, i la seva pròpia mort prematura sense possibilitat de tornar a veure la seva terra natal ni la seva família.

Però la seva incansable correspondència amb intel·lectuals i filòsofs dels països que després han format part de la Unió Europea, i la seva constant lluita per la tolerància com a font de la pau i en contra de la intolerància que és la font de la confusió el fan un filòsof modern malgrat els tres segles que ens separen. Molta feina ens queda per fer, molta pedagogia dirigida a les generacions més joves, que puguin debatre i conèixer l'experiència, el país íntim, dels que van viure abans, i van guardar en el seu interior les seves vivències i els seus criteris, perquè estava prohibit fer-los públics. De tant callar, fins i tot els arguments es dilueixen i s'esborren en la pròpia memòria.

Per això hem de demanar un esforç a tothom qui dóna opinió pública o treballa als mitjans de comunicació que faci un esforç d'imparcialitat, i que en tot moment pugui expressar la seva part de la veritat sense pensar que la posseeix tota. El ball de xifres sobre les inversions en infraestructures a Catalunya, el desconeixement crònic de les balances fiscals, i la dificultat dels nostres parlamentaris per rebatre les opinions del senyor Pizarro, que diu invertir molt a Catalunya, sense explicar que és quasi en l'únic lloc a on inverteix o no, com a distribuïdor elèctric monopolístic, no han estat bons exemples d'aquest accidentat estiu, i afavoreixen solucions simplistes a problemes molt complexos i que vénen de molt lluny. La ciutadania, cada dia més madura, ja no es conforma amb explicacions superficials, i demana més transparència i vol saber la veritat. Igual que al segle XVII ja ho desitjaven uns quants. Esperem que durant el segle XXI arribin els canvis que facin realitat el dret de ciutadania de ser informats de forma veraç.

Al Museum of Modern Art de Nova York, conegut popularment com a MoMA, s'exposa fins el 27 d'agost un projecte de Dan Perjovschi sobre la blanca paret del hall que porta per títol What happened to us? Què ens ha passat?

L'obra d'aquest jove article romanès pretén reflectir la transformació social dels darrers anys des d'un punt de vista entre la ingenuitat i la ironia. Vegeu-ne algunes mostres.

Intel·lectualitat versus societat de consum?

El preu del look fashion?

Les servituds de l'artista?

No cal dir que al MoMA és d'obligada atenció l'obra d'Andy Warhol i la nombrosa representació d'obres de Picasso, entre d'altres. Malauradament, La persistència de la memòria, de Dalí, no està exposada. Actualment és al Tate Modern de Londres.

Nova York és una ciutat de contrastos. Al costat dels seus gratacels i del glamour de l'anomenada Fashion avenue, l'ull inquiet de la càmera s'atura en les persones que viuen -o malviuen- a la ciutat.

L'home que recull llaunes de refrescos de les paperes vora de Bakery Park, vigilat ben d'aprop per un policia. 

A la 7a avinguda, algú, cansat, al caient del capvespre, espera -potser sense esperança- una oportunitat.

I, tal com es veia ahir la ciutat, costava de creure que, a Brooklyn, un tornado deixés sense teulades unes quantes cases. Des de Manhattan l'únic que vam percebre va ser una forta tormenta de matinada. La sorpresa va ser llegir-ho als diaris.

Veig que EL PERIÓDICO  hi dedica l'editorial. Subscric tot el que hi diu. Certament, veure l'estat d'algunes infrastructures com la d'algunes estacions del metro de NY és depriment. He pensat immediatament en el darrer incident a Barcelona amb la caiguda del cable d'alta tensió. I no us imagineu com estaven les instal·lacions que de manera descarnada es podien veure al pis 80 de l'Empire State. 

Podeu llegir l'editorial tot seguit. 

Nova York i Londres, també

Expliquen les cròniques des de Nova York i Londres que a les dues capitals financeres més influents del món els ciutadans estan indignats amb els serveis públics davant els efectes de les inclemències del temps. Dimecres va caure una tromba d'aigua a Nova York que va paralitzar el metro i els trens de rodalies i que va deixar sense llum part dels seus barris. A l'enrabiada ciutadana hi va contribuir el record de l'esclat, dies enrere, d'una canonada de vapor subterrània --de més de 83 anys-- en una avinguda principal de la ciutat. A la capital britànica, les inundacions han portat al col.lapse la majoria de serveis públics de transport, que s'afegeixen a l'endèmic malestar per la progressiva pèrdua de competitivitat i d'imatge dels seus aeroports, que tenen una gestió privada i en mans d'empreses espanyoles.

Tant si es vol com si no, aquests exemples -que es repeteixen, a la seva escala, a Barcelona o Roma- són un reflex que la doctrina econòmica promoguda als anys 80 als Estats Units i el Regne Unit (el decenni de Ronald Reagan i Margaret Thatcher) que predicava que els poders públics cedissin a la gestió privada les infraestructures --sense distingir entre carreteres, ferrocarrils, línies telefòniques o filats elèctrics--, comença a veure l'abisme dels seus efectes. Són tesis que ara ja es coneixen com neocon, per no dir-ne netament reaccionàries.

La rèplica a aquests postulats també s'entreveu des dels Estats Units. La Societat Americana d'Enginyers Civils --equivalent al que en diem societat civil-- que ja va ser contundent en la predicció de la catàstrofe que planava sobre Nova Orleans fa un parell d'anys i que va reiterar la seva denúncia quan es va enfonsar el pont de Minneapolis, ho ha tornat a dir ben clar: els Estats Units necessiten una inversió d'1,2 bilions (amb b de Bush) d'euros per refer les seves infraestructures més obsoletes. Aquests càlculs són més contundents quan es comparen: reparar tots els ponts similars al de Minneapolis costaria un terç del que s'han gastat els EUA fins ara en l'ocupació de l'Iraq.

És bo que sapiguem que la doctrina del virtuosisme de reduir impostos, equilibrar a zero el pressupost públic i fiar a la gestió privada les infraestructures claus per al desenvolupament d'un país està fracassant allà on més es van promoure i van aplicar aquests principis. El model neocon s'extingeix i fins i tot no n'ha sorgit un altre que recuperi l'equilibri entre l'àmbit públic i el privat.

Fer de turista té les seves servituds. Sovint fem tot allò que tants i tants d'altres milers ja han fet abans que nosaltres. Però anar a Nova York vol dir, també, agafar el ferry per veure l'estàtua de la Llibertat i contemplar el famós skyline de la city, que ja mai més no serà igual d'ençà els atemptats de l'11 M.

I després de la vista des del mar, la  vista des del pis 86 de l'Empire State Building, tot recordant l'inefable King Kong enfilant-se al cap damunt de l'edifici. La ciutat, als seus peus, es mostra amb tota la seva diversitat i complexitat.

Un dels primetrs llocs que he visitat avui a Nova York ha estat la casa Dakota, on va viure l'inoblidable John Lennon i a les portes de la qual va morir assassinat el 8 de desembre de 1980, a tocar de Central Park  on avui hi té dedicat un mosaic i un espai anomenat Strawberry Fields.

És un bon moment per recordar Lennon i els Beatles amb la peça que dóna nom a aquest reconet  de Central Park, Strawberry fields.