Un espai de serenor en la tempestat

Què podem dir davant la força de la natura desplegada en tota la seva cruesa a l’arxipèlag del Japó. Doncs que som molt, molt petits. I febles. Personalment no puc fer gaire més que expressar la meva solidaritat amb els milers i milers de persones amb cara i ulls que han vist les seves famílies desestructurades per vida, les seves llars esborrades del mapa. Sovint veiem les catàstrofes de forma col·lectiva, el Japó no és res més que un eufemisme que amaga darrera el patiment de persones concretes que ho han perdut tot, algunes la vida, altres familiars, altres la seva esperança. Una societat tan preparada per a afrontar aquest tipus de fenòmens naturals com és la japonesa s’ha vist superada per la força de la terra. Hom pot preparar-se per a afrontar certs riscos naturals amb una avançada arquitectura capaç de suportar terratrèmols que en altres indrets serien infernals, hom pot desenvolupar una enginyeria civil per a afrontar un tsunammi mitjançant dics de contenció, però l’únic que podem fer amb aquests instruments és aminorar els efectes d’aquest tipus de fenòmens, però el cas del Japó ens demostra que ni la millor tecnologia pot controlar aquests riscos, simplement pot intentar aminorar-los. Tots hem vist les impactants imatges per la televisió. Els japonesos van superar amb força èxit el terratrèmol i les seves rèpliques, però no ha pogut contenir la força del mar que ha arrasat tot el que trobava al seu pas. Ha segat vides, ha destruït ciutats, ha aportat sofriment. Ens quedem amb l’impacte de les imatges i sovint oblidem el patiment de les persones. Fem servir les xifres per milers, però ens costa fer-nos laidea de com aquest desastre ha afectat la població actual i segurament les generacions futures per molts anys. No podem controlar la natura i penso que, malgrat els desastres que aquesta causa, és una sort que no ho puguem fer. Perquè si algú la pogués controlar, no seríem els pobres ciutadans, sinó els que representen els interessos econòmics i d’altre índole que no sempre pensen en el benestar de la gent.

Ens passa el mateix amb el que està passant al nord d’Àfrica. Veiem ciutats que cauen en mans de Gaddafi o en mans dels rebels al règim però oblidem el patiment que tot plegat està causant a milers de persones. Mentrestant, occident es debat amb què cal fer i amb els costos que per a nosaltres tindrà tota aquesta situació. No m’estranyaria que molts governants que aquests dies s’han omplert la boca contra Gadaffi, s’oblidin aviat de tot el que han dit i els tornem a veure de bracet, com abans, amb el dictador. Però no em vull allunyar del tema original. L’ésser humà no és capaç de contenir la força de la natura i a assumit el risc que comporta viure en determinades zones, ocupar diversos espais. La demografia i les necessitats obliguen a assumir aquests riscos.

Per tant, poca cosa podem fer contra els terratrèmols i els tsunamis. Aprofitar els avenços tecnològics per a aminorar els efectes desastrosos que aquests poden produir en la vida de les persones. I universalitzar-los al màxim. En aquests moments, doncs, solidaritat, encara que no sé gairebé com vehicular-la.

Un altre tema és la catàstrofe nuclear que s’està vivint. Jo no sóc pas un expert en energia nuclear, ni expert, ni simple amateur. Però em produeix calfred veure com els que s’anomenen experts emeten dictàmens i opinions tan contraposades com les que he pogut escoltar aquests dies. Penso que en el tema de l’energia nuclear i els seus riscos és molt preocupant la dificultat de trobar opinions objectives sobre la qüestió. Potser no és possible ser objectiu en aquest tema. Qui opina o està a favor d’aquest tipus d’energia o estar en contra. Potser ha de ser així. Pel què he pogut llegir, l’autoritat nuclear del Japó és tan poc fiable com l’autoritat encarragda de vetllar per la seguretat nuclear al nostre país i al nostre estat. Sembla que aquest és un tret comú a tots aquests organismes. Generalment la composició d’aquests organismes lleven credibilitat a les seves opinions i decisions. Segurament els seus components són tots defensors d’aquest tipus d’energia. Els interessos de les potents companyies energètiques també hi estan presents. Així és molt difícil donar confiança a la població respecte a la tecnologia nuclear. Els interessos són poderosos. Però també veiem persones del nostre país, poblacions senceres que només veuen els beneficis a curt plaç que els raporta comptar amb instal·lacions nuclears dins els seus termes municipals. Els interessos, doncs, són transversals. Pocs pensen en els inconvenients, en la durada d’aquests inconvenients. En els riscos que hom trasllada cap a noves generacions.

Diverses centrals nuclears japoneses estan tocades, no sabem fins a quin punt. Reactors amb problemes per a refrigerar els seus nuclis. Reactors que refrigeren els seus nuclis amb aigua de mar que retornen al mar amb les conseqüències que això té i tindrà en la fauna marina i en el consum que en fem d’aquesta fauna. A vegades tendim a pel·liculitzar aquestes situacions. Si no veiem una explossió que generi un bolet nuclear com el que tenim retingut en la nostra memòria d’Hiroshima o Nagasaki, ens sembla que no passa res. A diferència dels fenòmens naturals l’energia nuclear i la seva tecnologia creiem controlar-la nosaltres mateixos. L’aigua del mar que refrigera el reactor s’evapora i allibera hidrògen a l’atmosfera. Una atmosfera que no té fronteres.

Com ja he dit, jo no sóc cap mena d’expert en aquesta qüestió. Però els dubtes que em provoca tot plegat són més que la confiança que em produeix l’energia nuclear. Els riscos interns de la pròpia tecnologia semblen pocs, però els riscos externs que poden esquerdar el correcte funcionament d’aquesta tecnologia són elevats. Al nostre país no és massa probable que ens veiem sotmesos a un terratrèmol com el que han viscut al Japó, ni als tsunamis del Pacífic o l’Índic. Però no cal anar a buscar aquests fenòmens externs de tanta magnitud. Poden produir-se altres fallades. Fallades que poden afectar a aquest procés tan important de la refrigeració. Vulguem o no vulguem, el que passa al Japó farà reviure el debat nuclear al nostre país i a tot el món. En el nostre cas parlem d’allargar la vida de les nostres centrals. Una vida que inicialment ja arriba a la seva fi. Revifarà el debat sobre el cementiri nuclear, un altre problema de la tecnologia nuclear, els residus que genera i que perduren anys i anys. Un debat necessari, però que em supera.

Jo només volia expressar el meu patiment, la meva compassió pel patiment de milers de persones al Japó. La ciutadania japonesa està acostumada a sobreposar-se, el seu tarannà treballador i amb capacitat de sacrifici els ajudarà a refer-se, segur. Però els efectes del terratrèmol, del tsunami i la catàstrofe nuclear perduraran en la seva memòria i en la memòria de tots plegats. Tant de bo només sigui en la memòria. Ara cal refer un país destrossat físicament i psíquica. Se’n sortiran, així ho espero.

Aquest cap de setmana he vist amb la família tres pel·lícules que ens vam baixar de l’Emule. Dues de més actuals i una de fa una pila d’anys. Tot això aprofitant que els senyors de la SGAE encara no han penetrat dins a casa, que tot arribarà. Encara que algú pensi que no hem fet res més durant tot el cap de setmana no ha estat així. Hem tingut temps per fer de tot, les feines domèstiques de netejar la casa, rentar la roba, etc. Passar una estona tota la família plegats aprofitant el temps que el cap de setmana ens regala i que ens refà de la rutina del dia a dia. Fins i tot, he trobat una estona per llegir un dels llibres en què estic endinsat en aquests moments.

Com que a la televisió cada vegada costa més de trobar-hi coses interessants, el temps que hom dedicaria a fer zapping o a veure un programa que no ens satisfarà, l’hem dedicat a visionar algunes pel·lícules, totes prou diferents entre si. La primera d’elles era una pel·lícula que ja vaig veure fa molts i molts anys. La seva música em va despertar moltes vegades des dels nou anys quan estudiava a Sant Boi. “The sound of music”, que coneixem més com “Somriures i llàgrimes”. Una altra ha estat “La tête en friche”, estrenada aquí l’any passat com “les meves tardes amb la Margueritte”. La darrera “Menja, resa i estima”. Totes elles ben diferents però a les quals he trobat nexes comuns.

Les marques que la vida ens va deixant en el transcurs del temps però que no ens han de condicionar ni el nostre present, ni el nostre futur. Ni esdeveniments polítics o personals no han de barrar-nos el pas a la vida. A viure. Fugir de l’esclavitud d’aquestes marques que no han de ser perennes. La nostra vida n’està plena d’aquestes marques que deixen senyal. Successos aliens a nosaltres que ens dirigeixen, vivències personals que ens encadenen i sovint ens impedeixen avançar. Desavinences, desencontres, males experiències que ens sembla que ens emmanillen per sempre. Ni el capità Von Trap ni la Maria de “somriures i llàgrimes” deixen fer-se presoners de decisions anteriors. Ni la temptació d’acomodar-se a un règim feixista els impedeix rebelar-s’hi.

A “les meves tardes amb la Margueritte” Germain, el personatge de Depardieu, s’allibera d’una infància desgraciada i ho fa per mitjà de la seva amistat amb una velleta que li descobreix la literatura, la importància de les paraules, un món que s’obre més enllà del seu petit món. La literatura li permet cultivar una amistat profunda amb la Margueritte i fins i tot amb la seva mare de qui mai ha rebut grans mostres d’amor. Ell l’estima i en té cura, vivint en una caravana al jardí de casa seva, una casa de lloguer que a la mort de la seva mare descobreix que aquesta havia comprat per a ell. Fins i tot es llençarà a l’aventura de ser pare després d’haver recuperat una autoestima que havia quedat ofegada en el temps. La Margueritte, una dolça velleta interpretada per la Gisèle Casadesús, científica i amb una cultura envejable, no menysprea en Germain, sinó que és capaç d’incentivar la seva curiositat i donar-li una oportunitat que tothom es mereix. El títol català de la pel·lícula no està  malament, però el títol en francès, l’original, ens adreça a aquesta possibilitat de conrear la nostra intel·ligència, la nostra plenitud. Mai és tard i tots en tenim possibilitats.

Per últim, en la darrera pel·lícula, protagonitzada per la Julia Roberts, narra un viatge geogràfic i alhora interior. Amb fracassos i dubtes que podrien enfonsar qualsevol persona en la desesperació. Tots els personatges tenen la seva història, les seves cicatrius. Història i cicatrius que tots portem a les nostres esquenes i que massa sovint ens emmanillen i condicionen. Ningú pot donar felicitat als altres si abans no conrea la seva pròpia felicitat, el seu equilibri interior. Llavors podrà irradiar i compartir la seva felicitat amb tothom, malgrat les seves cicatrius. I aquesta felicitat no es troba en les possessions, es troba més aviat en el ser, i ser malgrat tot.

Bé, només volia compartir aquests sentiments amb qui vulgui. El cinema pot ser capaç de transmetre coses positives i belles, com la literatura, com l’art, com la música. El bon cinema pot fer això també. Viure és quelcom meravellós si sabem sobreposar-nos als contratemps, si sabem acceptar-nos i acceptar la realitat com ens ve, si sabem en què basar la nostra felicitat. I una de les millors receptes que tenim a mà per ser feliços és la d’estimar, encara que no sapiguem massa bé com fer-ho.

A mesura que passen els anys tinc la sensació que vaig quedant desfasat en moltes coses de la vida. Deu ser cosa de l’edat, el pas del temps ens afecta poc o molt a tothom i segurament ho fa de forma desigual a tots i cadascun de nosaltres. Em sento, en certa manera, desplaçat d’aquest món. Un món on qui més qui menys es mou motivat per diverses formes d’interessos. És legítim tenir interès per les coses, però no sé si és tan legítim que l’interès personal, l’ambició i l’egocentrisme sigui el motor de les nostres decisions individuals. Probablement la meva sigui una visió parcial de la realitat, però aquests dies m’inunda una sensació de perplexitat. Perplexitat que em ve de veure persones que deambulen d’una banda a l’altra en l’àmbit polític del meu país i de la meva ciutat.

Tinc la sensació que tothom es belluga i es mou empès per un interès individual que ultrapassa el sentit de servei que històricament ha tingut la funció de la vida política. Sé que sóc injust en les meves afirmacions. Que encara hi ha gent que fa les coses de forma desinteressada, amb un veritable esperit de servei. Però no puc evitar tenir la sensació que fins i tot utilitzant aquests conceptes estan fora de lloc en el món actual. Assisteixo perplex a moviments de tot tipus de persones que van passant d’una organització a una altra sense cap mena de mirament i em costa entendre que ho facin per un veritable esperit de servei a la comunitat, als altres.

No sé ben bé perquè però hi veig més una necessitat d’acomodar-se a un modus vivendi, a un fer carrera o currículum personal sense solta ni volta, ni sense un principi rector de coherència i dignitat. El servei públic s’ha convertit avui dia en un mercadeig públic en el qual hom es ven al millor postor. I això em descol·loca. No sóc ningú per a jutjar les decisions de les persones, però no he sentit en cap moment un argument vàlid que justifiqui aquest transvassament de persones d’un lloc cap a un altre i això em fa pensar que l’únic argument vàlid és el de satisfer les aspiracions personals alineant-se a propostes guanyadores i llamineres. Voldria poder expressar-me amb més claredat, però no ho vull fer expressament per no atacar ningú. Déu me’n guard de fer-ho, perquè segurament no tinc la categoria, ni la innocència suficient per a donar lliçons virtuoses a ningú, prou feina tinc per a mi mateix. Però no puc amagar la meva decepció per aquestes actituds.

La vida pública, el servei al bé comú, s’ha convertit en una professió per a molta gent. Les ofertes van i vénen i hom té la sensació que es rebutgen o s’accepten tot avaluant les possibilitats d’èxit personal que poden reportar. Els riscos són pocs i els guanys són gairebé segurs. Crec que els ciutadans tenim dret a rebre explicacions de perquè alguns personatges públics prenen determinades decisions i que no sabem a què obeeixen. Aquests dies he sentit arguments com que si determinada organització s’ha aprofitat de la fama de determinada persona o de si l’aprofitament ha estat a la inversa. Però en cap cas no he sentit perquè hom creu que podrà ser més útil a la seva comunitat, el seu país o ciutat, des de tal posició o des d’una altra. Què ha motivat els seus canvis de jaqueta?

Jo encara crec en el veritable sentit de servei, en la decisió raonada de posar una part del nostre temps, de la nostra vida, al servei de la col·lectivitat. Segurament que es tracta d’una actitud passada de moda, molt possiblement. Però és que les modes tampoc no m’han agradat mai massa. Segur que estic equivocat, segur que el meu esta d’ànim està en hores baixes i els núvols no em deixen veure el sol amb claredat. Potser demà ho veuré diferent. Potser demà veuré amb més nitidesa la molta gent que dedica temps als altres sense cap mena d’interès, sense cap contrapartida. Estic segur que hi són, però aquests dies em costa més de veure’ls i potser estan eclipsats per la immediatesa d’un canvi de cadires en centenars de pobles i ciutats del meu país i de veure com les ofertes van i vénen com una oportunitat per a molta gent de fer un salt en la seva situació personal. La fira de la vanitat sembla oberta i res no l’aturarà. És el que hi ha i és el que tindrem.

A finals de febrer m’assabento que la CUP de Valls ha rebutjat la possibilitat de fer una gran coalició municipal de caire progressista i independentista que es presentés a Valls en les properes eleccions municipals. Coherent amb el meu pensament, no puc fer més que lamentar aquesta decisió. No és una decisió que em sorprengui, també ho he de reconèixer. En el meu antic bloc vaig demanar públicament la presentació d’una candidatura unitària de les forces polítiques que representen aquest espai progressista i amb l’objectiu compartit d’aconseguir algun dia la independència de la nostra nació. També ho vaig manifestar públicament a la tertúlia de Ràdio Valls a la que participo periòdicament. Ho vaig fer el dia que va venir el nou candidat d’ERC a l’alcaldia de Valls. Després, fora d’antena vaig insistir davant del candidat de la necessitat d’oferir als vallencs una cnadidatura com aquesta i que hauria de ser ell qui iniciés les converses amb les altres forces polítiques. Jo sabia que no es tractava d’un objectiu fàcil d’assolir, però malgrat les dificultats, creia que calia intentar-ho.

Era conscient que la major dificultat vindria per part de les CUP. És curiós que qui més pegues posa a aquest objectiu dugui un nom com Candidatures d’Unitat Popular. Tot un contrasentit. Una unitat popular que els costa de practicar. Històricament sempre ha plantejat problemes a obrir-se a aquesta possibilitat. Sembla que la unitat popular que pretenen és egocèntrica. Sempre trobaran alguna pega a la consecució d’aquesta unitat. Que si la manca de temps, que si el programa, etc. Pensava que passats uns anys, si hi havia alguna possbilitat d’aconseguir-ho ara, seria ara. Però m’equivocava. Als partits polítics els costa sempre molt ser generosos amb els altres. Sovint anteposen el seu interès propi a l’interès comú. La unitat només es pot aconseguir amb els altres, estar unit amb si mateix no té massa mèrit, tot i que algun cop també el pot tenir. Els que en sortim perjudicats som els ciutadans. Fragmentats en capelletes no aconseguirem res. Si no acceptem que la unitat s’aconsegueix amb la convergència d’objectius entre diferents, entre persones o col·lectius capaços de posar en segon terme els seus interessos particulars no aconseguirem mai res. Per què aquests interessos particulars s’anteposen als interessos comuns que podem compartir? Com és que allò que ens convé i interessa als ciutadans no troba resposta en les forces polítiques? L’nterès de la CUP és aconseguir superar a ERC de Valls? Si aquest fos el seu interès prioritari seria un pobre objectiu.

No hi ha prou objectius compartits entre CUP, SI, Reagrupament i ERC? Jo crec que sí, però els posem en segon lloc. Mentre el partit predominant a la ciutat de Valls està fent moviments interessants per a convertir-se en el partit hegemònic a la ciutat, els altres són incapaços ni de plantejar-se tan sols la possibilitat de sumar per poder influir. Així és difícil construir. ERC i Reagrupament han estat capaços d’assolir aquesta unitat que els permet presentar-se junts, malgrat les seves possibles divergències. Perquè els altres no són capaços de fer el mateix? En la meva opinió, la resposta és simplement perquè no volen. Perquè prefereixen permanèixer en la seva puresa immaculada abans de pensar en les possibilitats que s’obririen a la ciutadania en el cas d’oferir una sola candidatura. No es tracta de renunciar a res. Hi ha mil maneres de concretar i vehicular aquesta oferta des de la independència de cada formació. Es diu que no hi ha hagut temps per a confegir un programa comú, però en aquests moments totes les forces estan treballant encara en la confecció de llurs programes. Tot són excuses. Quantes divergències han tingut ERC i CUP en la legislatura municipal que acaba? Ben poques. Tot són excuses. Els reptes que es prioritzen són de curta volada. Davant una possibilitat real que Convergència assoleixi la majoria absoluta en el pròxim mandat, els altres es miren el melic. Són incapaços de teixir una oferta, l’única des del meu punt de vista, que pot posar en perill aquesta majoria. L’única oferta que pot trasbalsar el panorama polític vallenc. Serà una oportunitat perduda, única. Amb un partit socialista en decadència a Valls aquesta era l’oportunitat per donar un cop de puny damunt la taula. Molts ciutadans ens hi haguéssim apuntat. El cost d’oportunitat perdut d’aquesta fallida la lamentarem molta gent i potser no es presentarà mai més.

Com vaig fer públic, l’estiu de l’any passat em vaig donar de baixa d’ERC després de militar-hi durant 23 anys. No va ser una decisió fàcil per mi. Em va costar molt de prendre. Alguna de les causes que em van portar a prendre una decisió tan dolorosa per a mi com aquesta, va ser precisament el rebuig del partit a liderar el moviment ciutadà que empenyia amb força cap a vies sobiranistes. No vaig entendre aquella manca de visió i la manca de generositat política. Ara, des de la meva independència política celebro que ERC de Valls ho hagi intentat. Sabent de la dificultat, sé que no s’ha rebutjat aquesta possibilitat. Per això lamento el rebuig de la CUP. Finalment tindrem el que ens mereixem. No sé com quedarà políticament configurat el nou ajuntament sorgit de les eleccions del mes de maig, però estic convençut que ningú tindrà possibilitats reals d’influir en el govern de la ciutat que en sorgirà. L’única possibilitat real d’haver-ho aconseguit, s’ha rebutjat. D’aquest fet hi ha uns responsables. Potser els satisfarà assolir el seu objectiu de petita volada, si l’aconsegueixen, però Valls hi haurà perdut, d’això no en tinc cap dubte. En parlem d’aquí pocs mesos.        

Un matí de diumenge de fa algunes setmanes jo comentava amb un bon amic que no entenia l’estratègia del govern de CiU a la Generalitat de Catalunya d’anar desgranant una per una totes i cadascuna de les retallades econòmiques en els serveis essencials públics com són educació, salut pública o transports i comunicacions. I encara menys podia entendre que aquest desglossament s’anés traduint en un martelleig continu i dia a dia que els diferents departaments ens anaven insuflant. Semblava que l’objectiu fos que el conjunt de ciutadans de Catalunya agaféssim una depressió de cavall que ens empenyés a suïcidar-nos. Avui, en Vicent Partal toca aquest mateix tema en l’editorial de Vilaweb. La seva anàlisi em sembla ben adient. Això m’ha animat a escriure quatre ratlles sobre aquesta qüestió.

No em sembla un bon començament per a un nou govern aquesta estratègia. Menys un nou govern que s’havia batejat com el dels millors. Per a aplicar les receptes que ens proposen no cal anar a buscar els millors, simplement calia contractar un bon esquilador o un bon esporgador i ja està. Perquè les mesures que ens anuncien no són pas gaire enginyoses. Un sastre de segona també ho sabria fer. Retallar aquí, retallar allà. El govern de CiU està aconseguint que el nostre país, dinàmic per se, entri en un estat catatònic del qual sembla que vulguin que no en sortim. Algú dirà que no hi ha més remei i, qui sap, potser té raó. Però si és així, calia que ens haguessin dit amb antelació que aquesta seria la seva brillant recepta. Potser haurien guanyat igual o potser no. Dies enrere semblava que el molt honorable president s’havia adonat que aquesta estratègia sumia el país en un nivell tan baix d’autoestima que no podia continuar per aquí. Però va ser un simple miratge. Els missatges depressius segueixen difonent-se a través de les diferents compareixences dels diferents consellers.

Després que grans economistes ens diguessin que davant la crisi calia augmentar la despesa pública per a intentar reactivar l’economia, ara ens diuen que s’ha gastat massa i que cal reduir el dèficit. I això és l’oracle que cal anunciar arreu del país. De seguir amb aquesta tònica el ciutadà acabarà demanant la supressió de l’estat, de tots els estats, de les administracions públiques. Si l’economia ho ha d’acabar governant tot, deixem que cadascú s’espavili com pugui. Eliminem tots els impostos i creem un sistema anarco-capitalista. Deixem que la selecció natural teoritzada per Darwin faci la seva via. Com a mínim haurem de deixar de mantenir una estructura estatal o pública que ens costa molts diners. Potser sí que les administracions públiques s’han convertit en un fre per a la creació de riquesa i la prestació de serveis, però si això és així, que ens alliberin de sostenir-les. Deixem-les caure.

Abans l’objectiu era reduir les llistes d’espera a la sanitat, ara és allargar-les. Abans l’educació era una prioritat que havia d’arribar en igualtat d’oportunitats per a tothom, ara ja no. Els rucs ja anirem a remenar escombraries. Abans l’objectiu era dotar el país de bones infraestructures, ara més val que ens quedem a casa. Abans calia que el país tingués un bon transport públic que arribés arreu, ara diuen que s’abaixin els preus però jo segueixo sense tenir l’oportunitat de fer servir un transport públic ni per a anar al centre de la ciutat, ni per a anar al poligon industrial a treballar, ni per a anar amb tren a una hora raonable a qualsevol lloc. Ni que fos gratuït. I així podríem anar seguint.

De què ens serveix que es discuteixin sobre qui paga cada cosa, si nosaltres haurem de seguir pagant, ja sigui a l’estat o bé a la Generalitat? Si algú m’ha d’acabar esclafant prefereixo que sigui això que en diuen el mercat, o sigui l’interès privat, que no pas algú que diu que actua en nom meu. De què ens ha de servir allargar l’esperança de vida si el que necessitarem serà prozac?

He pogut veure aquest muntatge videomusical i hi he vist reflectida, en uns pocs segons, una síntesi del què pot ser la vida si hom decideix viure-la amb dignitat. El primer que hi veig és el poder de la imatge i el so quan s’hi aplica una estètica treballada i senzilla alhora. En segon lloc, que la vida és un regal que ens cal conrear, és un regal de partida en el qual cal esmerçar-hi esforços per a assolir l’èxit. Cal constància i tossuderia per culminar qualsevol projecte, qualsevol anhel. Sobretot cal no defallir davant del fracàs, perquè el fracàs també ens acompanyarà al llarg de tot el temps que viurem.

Altres idees que em vénen al cap mentre contemplo la imatge i m’endinso en la música. Em suggereix, per exemple, que hi ha metes que no podem assolir individualment. Necessitem el suport de molta gent, molta gent que sense perdre la seva individualitat sigui capaç de crear una unió inquebrantable. Això passa pel compromís, per un esperit de servei, capaç de fondre’s en l’anonimat, renunciant a l’egoïsme, al protagonisme, al lluïment personal. Això és aplicable a tots els àmbits. En l’esfera familiar, en el món del treball, en el camp social i polític. Les persones que estan mirant l’esforç d’aquella munió de persones pujant un pilar de quatre per les escales de la catedral de Girona, pateixen també amb ells. Encara que no participin directament en el seu esforç se solidaritzen mitjançant el seu suport entusiasta. Quan el pilar cau just a les portes de l’èxit, la gent defalleix un instant, però es refà empesa per un anhel de qui ha fracassat però no renuncia.

Ens necessitem. Quan passem dificultats, quan caiem malalts, quan volem aconseguir un fita, quan volem actuar amb esperit de servei. Són molts els valors que el fet casteller ens pot mostrar. Per un vallenc com jo, tot això em toca la fibra. Penso que els castells ultrapassen la pròpia activitat, per això crec que no ha estat difícil que la humanitat li hagi atorgat la categoria de patrimoni universal. Amb aquest reconeixement els castells són una mica menys nostres i són més de tots. I no ens n’hem de doldre. Al contrari, n’hem d’estar satisfets.

No claudiquem, doncs. Aixequem-nos com ens convida l’autor del vídeo. Fem-ho les vegades que calgui. Sense vegonya, sense por a fer el ridícul. No és cap demèrit caure, ensopegar, fins i tot defallir un instant. Ens fa humans, el mèrit és posar-se, de nou, d’empeus. I a això no hi podem renunciar, ni deixar que uns altres ho facin tot per mi. Solidaritat, constància, unió, compromís, acció, en definitiva, viure per sentir-nos vius.