Un matí de diumenge de fa algunes setmanes jo comentava amb un bon amic que no entenia l’estratègia del govern de CiU a la Generalitat de Catalunya d’anar desgranant una per una totes i cadascuna de les retallades econòmiques en els serveis essencials públics com són educació, salut pública o transports i comunicacions. I encara menys podia entendre que aquest desglossament s’anés traduint en un martelleig continu i dia a dia que els diferents departaments ens anaven insuflant. Semblava que l’objectiu fos que el conjunt de ciutadans de Catalunya agaféssim una depressió de cavall que ens empenyés a suïcidar-nos. Avui, en Vicent Partal toca aquest mateix tema en l’editorial de Vilaweb. La seva anàlisi em sembla ben adient. Això m’ha animat a escriure quatre ratlles sobre aquesta qüestió.
No em sembla un bon començament per a un nou govern aquesta estratègia. Menys un nou govern que s’havia batejat com el dels millors. Per a aplicar les receptes que ens proposen no cal anar a buscar els millors, simplement calia contractar un bon esquilador o un bon esporgador i ja està. Perquè les mesures que ens anuncien no són pas gaire enginyoses. Un sastre de segona també ho sabria fer. Retallar aquí, retallar allà. El govern de CiU està aconseguint que el nostre país, dinàmic per se, entri en un estat catatònic del qual sembla que vulguin que no en sortim. Algú dirà que no hi ha més remei i, qui sap, potser té raó. Però si és així, calia que ens haguessin dit amb antelació que aquesta seria la seva brillant recepta. Potser haurien guanyat igual o potser no. Dies enrere semblava que el molt honorable president s’havia adonat que aquesta estratègia sumia el país en un nivell tan baix d’autoestima que no podia continuar per aquí. Però va ser un simple miratge. Els missatges depressius segueixen difonent-se a través de les diferents compareixences dels diferents consellers.
Després que grans economistes ens diguessin que davant la crisi calia augmentar la despesa pública per a intentar reactivar l’economia, ara ens diuen que s’ha gastat massa i que cal reduir el dèficit. I això és l’oracle que cal anunciar arreu del país. De seguir amb aquesta tònica el ciutadà acabarà demanant la supressió de l’estat, de tots els estats, de les administracions públiques. Si l’economia ho ha d’acabar governant tot, deixem que cadascú s’espavili com pugui. Eliminem tots els impostos i creem un sistema anarco-capitalista. Deixem que la selecció natural teoritzada per Darwin faci la seva via. Com a mínim haurem de deixar de mantenir una estructura estatal o pública que ens costa molts diners. Potser sí que les administracions públiques s’han convertit en un fre per a la creació de riquesa i la prestació de serveis, però si això és així, que ens alliberin de sostenir-les. Deixem-les caure.
Abans l’objectiu era reduir les llistes d’espera a la sanitat, ara és allargar-les. Abans l’educació era una prioritat que havia d’arribar en igualtat d’oportunitats per a tothom, ara ja no. Els rucs ja anirem a remenar escombraries. Abans l’objectiu era dotar el país de bones infraestructures, ara més val que ens quedem a casa. Abans calia que el país tingués un bon transport públic que arribés arreu, ara diuen que s’abaixin els preus però jo segueixo sense tenir l’oportunitat de fer servir un transport públic ni per a anar al centre de la ciutat, ni per a anar al poligon industrial a treballar, ni per a anar amb tren a una hora raonable a qualsevol lloc. Ni que fos gratuït. I així podríem anar seguint.
De què ens serveix que es discuteixin sobre qui paga cada cosa, si nosaltres haurem de seguir pagant, ja sigui a l’estat o bé a la Generalitat? Si algú m’ha d’acabar esclafant prefereixo que sigui això que en diuen el mercat, o sigui l’interès privat, que no pas algú que diu que actua en nom meu. De què ens ha de servir allargar l’esperança de vida si el que necessitarem serà prozac?