He pogut veure aquest muntatge videomusical i hi he vist reflectida, en uns pocs segons, una síntesi del què pot ser la vida si hom decideix viure-la amb dignitat. El primer que hi veig és el poder de la imatge i el so quan s’hi aplica una estètica treballada i senzilla alhora. En segon lloc, que la vida és un regal que ens cal conrear, és un regal de partida en el qual cal esmerçar-hi esforços per a assolir l’èxit. Cal constància i tossuderia per culminar qualsevol projecte, qualsevol anhel. Sobretot cal no defallir davant del fracàs, perquè el fracàs també ens acompanyarà al llarg de tot el temps que viurem.
Altres idees que em vénen al cap mentre contemplo la imatge i m’endinso en la música. Em suggereix, per exemple, que hi ha metes que no podem assolir individualment. Necessitem el suport de molta gent, molta gent que sense perdre la seva individualitat sigui capaç de crear una unió inquebrantable. Això passa pel compromís, per un esperit de servei, capaç de fondre’s en l’anonimat, renunciant a l’egoïsme, al protagonisme, al lluïment personal. Això és aplicable a tots els àmbits. En l’esfera familiar, en el món del treball, en el camp social i polític. Les persones que estan mirant l’esforç d’aquella munió de persones pujant un pilar de quatre per les escales de la catedral de Girona, pateixen també amb ells. Encara que no participin directament en el seu esforç se solidaritzen mitjançant el seu suport entusiasta. Quan el pilar cau just a les portes de l’èxit, la gent defalleix un instant, però es refà empesa per un anhel de qui ha fracassat però no renuncia.
Ens necessitem. Quan passem dificultats, quan caiem malalts, quan volem aconseguir un fita, quan volem actuar amb esperit de servei. Són molts els valors que el fet casteller ens pot mostrar. Per un vallenc com jo, tot això em toca la fibra. Penso que els castells ultrapassen la pròpia activitat, per això crec que no ha estat difícil que la humanitat li hagi atorgat la categoria de patrimoni universal. Amb aquest reconeixement els castells són una mica menys nostres i són més de tots. I no ens n’hem de doldre. Al contrari, n’hem d’estar satisfets.
No claudiquem, doncs. Aixequem-nos com ens convida l’autor del vídeo. Fem-ho les vegades que calgui. Sense vegonya, sense por a fer el ridícul. No és cap demèrit caure, ensopegar, fins i tot defallir un instant. Ens fa humans, el mèrit és posar-se, de nou, d’empeus. I a això no hi podem renunciar, ni deixar que uns altres ho facin tot per mi. Solidaritat, constància, unió, compromís, acció, en definitiva, viure per sentir-nos vius.