Què podem dir davant la força de la natura desplegada en tota la seva cruesa a l’arxipèlag del Japó. Doncs que som molt, molt petits. I febles. Personalment no puc fer gaire més que expressar la meva solidaritat amb els milers i milers de persones amb cara i ulls que han vist les seves famílies desestructurades per vida, les seves llars esborrades del mapa. Sovint veiem les catàstrofes de forma col·lectiva, el Japó no és res més que un eufemisme que amaga darrera el patiment de persones concretes que ho han perdut tot, algunes la vida, altres familiars, altres la seva esperança. Una societat tan preparada per a afrontar aquest tipus de fenòmens naturals com és la japonesa s’ha vist superada per la força de la terra. Hom pot preparar-se per a afrontar certs riscos naturals amb una avançada arquitectura capaç de suportar terratrèmols que en altres indrets serien infernals, hom pot desenvolupar una enginyeria civil per a afrontar un tsunammi mitjançant dics de contenció, però l’únic que podem fer amb aquests instruments és aminorar els efectes d’aquest tipus de fenòmens, però el cas del Japó ens demostra que ni la millor tecnologia pot controlar aquests riscos, simplement pot intentar aminorar-los. Tots hem vist les impactants imatges per la televisió. Els japonesos van superar amb força èxit el terratrèmol i les seves rèpliques, però no ha pogut contenir la força del mar que ha arrasat tot el que trobava al seu pas. Ha segat vides, ha destruït ciutats, ha aportat sofriment. Ens quedem amb l’impacte de les imatges i sovint oblidem el patiment de les persones. Fem servir les xifres per milers, però ens costa fer-nos laidea de com aquest desastre ha afectat la població actual i segurament les generacions futures per molts anys. No podem controlar la natura i penso que, malgrat els desastres que aquesta causa, és una sort que no ho puguem fer. Perquè si algú la pogués controlar, no seríem els pobres ciutadans, sinó els que representen els interessos econòmics i d’altre índole que no sempre pensen en el benestar de la gent.
Ens passa el mateix amb el que està passant al nord d’Àfrica. Veiem ciutats que cauen en mans de Gaddafi o en mans dels rebels al règim però oblidem el patiment que tot plegat està causant a milers de persones. Mentrestant, occident es debat amb què cal fer i amb els costos que per a nosaltres tindrà tota aquesta situació. No m’estranyaria que molts governants que aquests dies s’han omplert la boca contra Gadaffi, s’oblidin aviat de tot el que han dit i els tornem a veure de bracet, com abans, amb el dictador. Però no em vull allunyar del tema original. L’ésser humà no és capaç de contenir la força de la natura i a assumit el risc que comporta viure en determinades zones, ocupar diversos espais. La demografia i les necessitats obliguen a assumir aquests riscos.
Per tant, poca cosa podem fer contra els terratrèmols i els tsunamis. Aprofitar els avenços tecnològics per a aminorar els efectes desastrosos que aquests poden produir en la vida de les persones. I universalitzar-los al màxim. En aquests moments, doncs, solidaritat, encara que no sé gairebé com vehicular-la.
Un altre tema és la catàstrofe nuclear que s’està vivint. Jo no sóc pas un expert en energia nuclear, ni expert, ni simple amateur. Però em produeix calfred veure com els que s’anomenen experts emeten dictàmens i opinions tan contraposades com les que he pogut escoltar aquests dies. Penso que en el tema de l’energia nuclear i els seus riscos és molt preocupant la dificultat de trobar opinions objectives sobre la qüestió. Potser no és possible ser objectiu en aquest tema. Qui opina o està a favor d’aquest tipus d’energia o estar en contra. Potser ha de ser així. Pel què he pogut llegir, l’autoritat nuclear del Japó és tan poc fiable com l’autoritat encarragda de vetllar per la seguretat nuclear al nostre país i al nostre estat. Sembla que aquest és un tret comú a tots aquests organismes. Generalment la composició d’aquests organismes lleven credibilitat a les seves opinions i decisions. Segurament els seus components són tots defensors d’aquest tipus d’energia. Els interessos de les potents companyies energètiques també hi estan presents. Així és molt difícil donar confiança a la població respecte a la tecnologia nuclear. Els interessos són poderosos. Però també veiem persones del nostre país, poblacions senceres que només veuen els beneficis a curt plaç que els raporta comptar amb instal·lacions nuclears dins els seus termes municipals. Els interessos, doncs, són transversals. Pocs pensen en els inconvenients, en la durada d’aquests inconvenients. En els riscos que hom trasllada cap a noves generacions.
Diverses centrals nuclears japoneses estan tocades, no sabem fins a quin punt. Reactors amb problemes per a refrigerar els seus nuclis. Reactors que refrigeren els seus nuclis amb aigua de mar que retornen al mar amb les conseqüències que això té i tindrà en la fauna marina i en el consum que en fem d’aquesta fauna. A vegades tendim a pel·liculitzar aquestes situacions. Si no veiem una explossió que generi un bolet nuclear com el que tenim retingut en la nostra memòria d’Hiroshima o Nagasaki, ens sembla que no passa res. A diferència dels fenòmens naturals l’energia nuclear i la seva tecnologia creiem controlar-la nosaltres mateixos. L’aigua del mar que refrigera el reactor s’evapora i allibera hidrògen a l’atmosfera. Una atmosfera que no té fronteres.
Com ja he dit, jo no sóc cap mena d’expert en aquesta qüestió. Però els dubtes que em provoca tot plegat són més que la confiança que em produeix l’energia nuclear. Els riscos interns de la pròpia tecnologia semblen pocs, però els riscos externs que poden esquerdar el correcte funcionament d’aquesta tecnologia són elevats. Al nostre país no és massa probable que ens veiem sotmesos a un terratrèmol com el que han viscut al Japó, ni als tsunamis del Pacífic o l’Índic. Però no cal anar a buscar aquests fenòmens externs de tanta magnitud. Poden produir-se altres fallades. Fallades que poden afectar a aquest procés tan important de la refrigeració. Vulguem o no vulguem, el que passa al Japó farà reviure el debat nuclear al nostre país i a tot el món. En el nostre cas parlem d’allargar la vida de les nostres centrals. Una vida que inicialment ja arriba a la seva fi. Revifarà el debat sobre el cementiri nuclear, un altre problema de la tecnologia nuclear, els residus que genera i que perduren anys i anys. Un debat necessari, però que em supera.
Jo només volia expressar el meu patiment, la meva compassió pel patiment de milers de persones al Japó. La ciutadania japonesa està acostumada a sobreposar-se, el seu tarannà treballador i amb capacitat de sacrifici els ajudarà a refer-se, segur. Però els efectes del terratrèmol, del tsunami i la catàstrofe nuclear perduraran en la seva memòria i en la memòria de tots plegats. Tant de bo només sigui en la memòria. Ara cal refer un país destrossat físicament i psíquica. Se’n sortiran, així ho espero.
