Aquest cap de setmana he vist amb la família tres pel·lícules que ens vam baixar de l’Emule. Dues de més actuals i una de fa una pila d’anys. Tot això aprofitant que els senyors de la SGAE encara no han penetrat dins a casa, que tot arribarà. Encara que algú pensi que no hem fet res més durant tot el cap de setmana no ha estat així. Hem tingut temps per fer de tot, les feines domèstiques de netejar la casa, rentar la roba, etc. Passar una estona tota la família plegats aprofitant el temps que el cap de setmana ens regala i que ens refà de la rutina del dia a dia. Fins i tot, he trobat una estona per llegir un dels llibres en què estic endinsat en aquests moments.
Com que a la televisió cada vegada costa més de trobar-hi coses interessants, el temps que hom dedicaria a fer zapping o a veure un programa que no ens satisfarà, l’hem dedicat a visionar algunes pel·lícules, totes prou diferents entre si. La primera d’elles era una pel·lícula que ja vaig veure fa molts i molts anys. La seva música em va despertar moltes vegades des dels nou anys quan estudiava a Sant Boi. “The sound of music”, que coneixem més com “Somriures i llàgrimes”. Una altra ha estat “La tête en friche”, estrenada aquí l’any passat com “les meves tardes amb la Margueritte”. La darrera “Menja, resa i estima”. Totes elles ben diferents però a les quals he trobat nexes comuns.
Les marques que la vida ens va deixant en el transcurs del temps però que no ens han de condicionar ni el nostre present, ni el nostre futur. Ni esdeveniments polítics o personals no han de barrar-nos el pas a la vida. A viure. Fugir de l’esclavitud d’aquestes marques que no han de ser perennes. La nostra vida n’està plena d’aquestes marques que deixen senyal. Successos aliens a nosaltres que ens dirigeixen, vivències personals que ens encadenen i sovint ens impedeixen avançar. Desavinences, desencontres, males experiències que ens sembla que ens emmanillen per sempre. Ni el capità Von Trap ni la Maria de “somriures i llàgrimes” deixen fer-se presoners de decisions anteriors. Ni la temptació d’acomodar-se a un règim feixista els impedeix rebelar-s’hi.
A “les meves tardes amb la Margueritte” Germain, el personatge de Depardieu, s’allibera d’una infància desgraciada i ho fa per mitjà de la seva amistat amb una velleta que li descobreix la literatura, la importància de les paraules, un món que s’obre més enllà del seu petit món. La literatura li permet cultivar una amistat profunda amb la Margueritte i fins i tot amb la seva mare de qui mai ha rebut grans mostres d’amor. Ell l’estima i en té cura, vivint en una caravana al jardí de casa seva, una casa de lloguer que a la mort de la seva mare descobreix que aquesta havia comprat per a ell. Fins i tot es llençarà a l’aventura de ser pare després d’haver recuperat una autoestima que havia quedat ofegada en el temps. La Margueritte, una dolça velleta interpretada per la Gisèle Casadesús, científica i amb una cultura envejable, no menysprea en Germain, sinó que és capaç d’incentivar la seva curiositat i donar-li una oportunitat que tothom es mereix. El títol català de la pel·lícula no està malament, però el títol en francès, l’original, ens adreça a aquesta possibilitat de conrear la nostra intel·ligència, la nostra plenitud. Mai és tard i tots en tenim possibilitats.
Per últim, en la darrera pel·lícula, protagonitzada per la Julia Roberts, narra un viatge geogràfic i alhora interior. Amb fracassos i dubtes que podrien enfonsar qualsevol persona en la desesperació. Tots els personatges tenen la seva història, les seves cicatrius. Història i cicatrius que tots portem a les nostres esquenes i que massa sovint ens emmanillen i condicionen. Ningú pot donar felicitat als altres si abans no conrea la seva pròpia felicitat, el seu equilibri interior. Llavors podrà irradiar i compartir la seva felicitat amb tothom, malgrat les seves cicatrius. I aquesta felicitat no es troba en les possessions, es troba més aviat en el ser, i ser malgrat tot.
Bé, només volia compartir aquests sentiments amb qui vulgui. El cinema pot ser capaç de transmetre coses positives i belles, com la literatura, com l’art, com la música. El bon cinema pot fer això també. Viure és quelcom meravellós si sabem sobreposar-nos als contratemps, si sabem acceptar-nos i acceptar la realitat com ens ve, si sabem en què basar la nostra felicitat. I una de les millors receptes que tenim a mà per ser feliços és la d’estimar, encara que no sapiguem massa bé com fer-ho.
