Imagino que en la meva entrada anterior ja es podia endevinar que no sóc partidari de l’energia nuclear, no pas en l’actual sistema de fissió que coneixem. Les alternatives atòmiques que s’apunten com la fusió sembla que som a anys llum de poder-la dominar i controlar. Hi ha qui diu que no ho farem mai. Si fem cas a la correlació dels fets del Japó podrem veure que el terratrèmol ha estat la causa de tot el que s’ha esdevingut després. Tot sembla indicar que les conseqüències directes del terrratrèmol seran les menors de tot plegat. El tsunami posterior, conseqüència del terratrèmol, ha estat el més devastador dels dos fenòmens naturals. Sembla que a l’ésser humà li és més fàcil afrontar el tremolor de la terra que no pas controlar o aturar la força destructiva de l’aigua, en aquest cas en forma de tsunami. Ambdós fenòmens, encara que esgarrifadors, són reparables. Amb un cost major o menor, però els seus danys no són pas irreparables, si exceptuem la pèrdua de les vides humanes. El que realment serà irreparable serà la darrera catàstrofe correlativa. Els danys en les centrals nuclears. Obra de la humanitat.
Si posem en una balança els riscos al costat dels benfeficis de l’energia nuclear, la meva tria és fàcil. Fora l’energia nuclear. No sé les probabilitats de patir un accident nuclear. Podríem comparar-les a les possibilitats de patir un accident aeri. Les probabilitats són segurament baixes, però un cop produït l’accident, les conseqüències són irreparables. Algú dirà que no podríem mantenir els nivells de benestar actuals sense l’energia nuclear, doncs si realment fos així jo estic disposat a fer un pas enrere. Altres veus diuen que això no és així. No tots els països tenen aquest tipus d’energia. Hi ha qui diu que hi ha alternatives. Major desenvolupament de les energies renovables i alternatives, per exemple. És que quan s’acabi el petroli d’aquí unes desenes d’anys o aquest sigui massa car d’extreure, el món s’acabarà? No ho crec. Potser haurem de canviar els nostres hàbits, potser sí, o de la necessitat en farem virtut i dedicarem recursos a trobar de forma seriosa altres alternatives.
No, no estic d’acord amb l’energia nuclear. I no hi estic d’acord no tant pensant en mi mateix, sinó pensant en les meves filles. En el futur de la humanitat. Massa riscos. Ja tenim els esports d’aventura, per sentir sensacions de vertigen. Tampoc no entenc gaire aquesta expressió d’esports de risc. Una cosa és que per a aconseguir una fita calgui assumir riscos i una altra és que necessitem el risc per si mateix. Un risc és assumible si no hi ha més remei. Si la recerca d’un bé superior i inexcusable passa per assumir el risc. No crec que amb l’energia nuclear passi això. Alemanya està disposada a revisar la seva decisió d’allargar la vida de les seves centrals nuclears més enllà de la que la seva tecnologia permetia. Aquí he sentit les autoritats espanyoles ser més xules que el punteres. La Salgado, per exemple. Tinc molt clar, però, que només la ciutadania pot aturar la proliferació de l’energia nuclear. Fa unes desenes d’anys la ciutadania a Europa va ser capaç de mobilitzar-se per a aturar o posar fre a l’energia nuclear. Al nostre país també va tenir certa força. És, però, a Alemanya on aquest moviment va tenir i encara té una certa força. Només la ciutadania pot. És normal que ara aquest debat retorni. En els darrers mesos han proliferat les declaracions favorables al maneteniment i increment de les centrals nuclears. No són moviments espontanis. La crisi econòmica actual ha servit d’excusa als interessos pronuclears. Ara, la desgràcia que viuen al Japó l’hem de saber aprofitar nosaltres. Manifestem la nostra oposició a posar en risc el futur dels nostres fills, la qualitat de vida que gaudiran en el futur. Els ho devem.