Aquests dies es torna a parlar en diversos mitjans de comunicació sobre la negociació que els agents socials i els empresaris estan duent a terme sobre la reforma de la negociació col·lectiva. Apareixen de forma paral·lela recomanacions d’experts sobre com s’hauria d’enfocar aquesta qüestió, les recomanacions dels “100”, un grup d’economistes d’ideologia reformista i liberal, vinculats a la Fundación de Estudios de Economia Aplicada, o altres lligats a la Asociación Libre de Economistas, llencen les seves propostes. Tots toquen aspectes importants de la negociació col·lectiva, com els increments salarials, l’ultraactivitat i retroactivitat dels convenis, l’àmbit dels mateixos, els índex de referència per a fixar salaris, el pes de la inflació, el de la productivitat, el dels beneficis o les pèrdues, etc. Són molts els aspectes que abarca la negociació col·lectiva i les propostes. Després de la reforma laboral i de la reforma del sistema de pensions, ara toca la reforma de la negociació col·lectiva. El govern espanyol ha posat un termini que ja arriba al seu fi, el dia de Sant Josep.
Sobre la primera reforma, la laboral, penso que els mesos que han passat des de la seva aprovació demostren que ha estat i serà una reforma inútil. Aquesta és la meva percepció ja d’abans de ser aprovada. La del sistema públic de pensions caldrà veure-la i donar temps. Aquesta segona ja preveu a través del Pacte de Toledo, la seva posada al dia i la seva revisió dinàmica per tal d’assegurar la viabilitat del sistema. Per tant, el sistema s’anirà modificant a mesura que passi el temps i a mesura que els factors que hi incideixen vagin canviant.
Una de les primeres coses que voldria dir és que no he entès mai aquesta dissecció i parcialització que es fa de reformar diferents aspectes del mercat de treball per una banda, després la negociació col·lectiva, havent passat abans per la reforma de les pensions. Penso que és un error de partida. Totes aquestes qüestions estan, des del meu punt de vista, intrínsicament interralacionades. Des d’aquest punt de vista no entenc aquesta manera de fer que toca aspectes per capelletes amb el risc que comporta de crear contradiccions evidents entre unes i altres reformes. Crec que el que calia era partir d’una visió global i àmpliament compartida i amb uns objectius clars de què es pretén aconseguir. Des d’aquest punt de partida seria més fàcil afrontar tots els canvis que cal fer des d’una òptica global i amb una coherència interna molt més gran i eficaç. Des d’aquesta postura es poden trobar les millors eines, els mecanismes més eficaços per a assolir els objectius traçats.
Es pot obviar del tot una dada com la inflació? Una dada que mes a mes ens indica moltes coses i que condiciona, per exemple, les polítiques monetàries i econòmiques del Banc Central Europeu a l’hora de fixar els tipus d’interès de la zona euro? La inflació té un pes important en múltiples aspectes de la nostra vida. Fa pocs mesos teníem por a una deflació i resulta que estem davant una de les inflacions més elevades dels darrers anys. I això ens passa en plena crisi econòmica. No hi ha massa marge per regular aspectes que afecten la inflació com per exemple el preu del barril del petroli, però sí que hi ha factors que un govern pot condicionar i que pot convertir una economia en més inflacionista o menys. El preu de l’energia, els impostos sobre diferents productes, etc. I el govern que ens ha tocat patir ha demostrat una i altra vegada que en aquest aspecte és tan inútil com en molts altres.
No em vull allunyar, però, del tema principal que volia tocar. Els experts ens diuen que cal eliminar la territorialitat dels convenis. Que aquests s’han de circumscriure al sector. Sembla que això ha de ser una panacea. Com si els sectors fossin internament homogenis. Com si les necessitats i els problemes fossin iguals en una gran empresa, posem el cas del sector del metall, que el d’un petit taller del mateix sector. Això no és així. Per tant, la situació és més complexa del que alguns ens volen fer veure. En un món global cal tenir en compte el que està passant a milers de quilòmetres, sense oblidar el que està passant en l’entorn més proper. El món ha canviat molt i més que canviarà, però seria un error posar en qüestió la importància del factor inflació i posar l’èmfasi en el factor productivitat. Els ous no s’haurien de posar tots en la mateixa ouera, no fos cas que se’ns trenquessin. En els moments actuals moltes empreses han millorat la seva productivitat en temps de crisi, per tant, els salaris haurien pujat igual o potser més del que ho han fet. Caldria trobar un sistema de pondaració relacionant productivitat, beneficis, inflació, etc. Pensar que la inflació pot ser exclosa com a referència és, des del meu punt de vista, irreal. El que possiblement s’ha de fer és introduir altres elements que afecten la marxa de les empreses, tant a nivell local com global.
Hi ha qui també advoca per l’eliminació de la retroactivitat i la ultraactivitat dels convenis. Penso que aquest és un debar fals. L’actual legislació ja preveu mecanismes per despenjar-se en determinades situacions de les obligacions convencionals. El que potser els caldria als convenis és una major capacitat d’adequació més enllà dels anys de vigència del mateix. Això sí, sempre de mutu acord i per a adequar-lo a la conjuntura temporal. Amb objectius clars. Les causes imaginables ultrapassen tota la casuística que es pot preveure en el món actual, per tant, és indispensable un diàleg permanent per fer que els convenis siguin instruments que no encorsetin ningú sigui quina sigui la conjuntura tan canviant i volàtil difícil de preveure quan es negocia i acorda un conveni. Però això només pot tenir èxit en un ambient de confiança mútua, respecte i conjunció d’interessos. Els convenis han de ser un marc, no unes manilles per a empresaris o per a treballadors. Això, però, no és fàcil. La desconfiança, els abusos, les ganes d’obtenir guanys immediats, la manca de responsabilitat social, etc. són factors que poden entorpir la seva viabilitat. Un marc com aquest hauria de servir en ambdues direccions. Per quan les coses van pitjor del que s’esperava, com quan van millor del que s’esperava. Cal també un reconeixement de la legitimitat de l’altre i el respecte mutu.
Com sempre, penso que seguirem fent les coses malament. De moment, i com apuntava al començament, afrontem reformes de forma inconnexa, cosa que les fa ineficaces. El govern espanyo no fa els seus deures, el primer que ens convindria és desfer-nos del sabater de torn i de les seves ocurrències o les del seu govern. No és que m’agradi l’alternativa, però pitjor no ho pot fer, no? Vaja, no m’ho puc imaginar.
El món canvia molt de pressa, potser massa, però això va com va. Hem d’adequar les estructures que el fan funcionar per tal que siguin més eficients, en aquest objectiu hi puc estar d’acord. Però em fa basarda pensar que sempre que s’afronten canvis d’aquest tipus només es fan per a servir als interessos dels de sempre. A cada bogada hi perdem un llençol. Caldria posar de nou la persona al bell mig. I això no és incompatible, al menys no ho hauria de ser, amb satisfer els interessos de les empreses, la creació de llocs de treball, la creació de riquesa de forma equilibrada i mesurada i també solidària. Però no sóc gaire optimista, malgrat ser una persona que no es deixa portar per pessimismes destructius.
Ho he dit milers de vegades. No podem pensar en perpetuar un món en que mil milions de persones vivien a cos de rei mentre cinc mil milions malvivien en la misèria. La injustícia es mantindrà però a una escala diferent. El nostre planeta no pot sobreviure a aquest ritme. Nosaltres haurem de viure més discretament perquè altres puguin viure amb més dignitat de la que han pogut tenir fins ara. Els ho devem. Les empreses no poden pretendre créixer exponencialment i il·limitada. La dona que representa la justícia i que sosté unes balances les ha de poder tenir en una posició equilibrada. Tots hem de perseguir el progrés, però no el podem basar en obtenir-lo a base de perpetuar les balances desequilibrades. Ni empreses, ni treballadors, ni rics, ni pobres, ni occident, ni orient, ni el nord, ni el sud. Ni els uns, contra els altres.