A finals de febrer m’assabento que la CUP de Valls ha rebutjat la possibilitat de fer una gran coalició municipal de caire progressista i independentista que es presentés a Valls en les properes eleccions municipals. Coherent amb el meu pensament, no puc fer més que lamentar aquesta decisió. No és una decisió que em sorprengui, també ho he de reconèixer. En el meu antic bloc vaig demanar públicament la presentació d’una candidatura unitària de les forces polítiques que representen aquest espai progressista i amb l’objectiu compartit d’aconseguir algun dia la independència de la nostra nació. També ho vaig manifestar públicament a la tertúlia de Ràdio Valls a la que participo periòdicament. Ho vaig fer el dia que va venir el nou candidat d’ERC a l’alcaldia de Valls. Després, fora d’antena vaig insistir davant del candidat de la necessitat d’oferir als vallencs una cnadidatura com aquesta i que hauria de ser ell qui iniciés les converses amb les altres forces polítiques. Jo sabia que no es tractava d’un objectiu fàcil d’assolir, però malgrat les dificultats, creia que calia intentar-ho.
Era conscient que la major dificultat vindria per part de les CUP. És curiós que qui més pegues posa a aquest objectiu dugui un nom com Candidatures d’Unitat Popular. Tot un contrasentit. Una unitat popular que els costa de practicar. Històricament sempre ha plantejat problemes a obrir-se a aquesta possibilitat. Sembla que la unitat popular que pretenen és egocèntrica. Sempre trobaran alguna pega a la consecució d’aquesta unitat. Que si la manca de temps, que si el programa, etc. Pensava que passats uns anys, si hi havia alguna possbilitat d’aconseguir-ho ara, seria ara. Però m’equivocava. Als partits polítics els costa sempre molt ser generosos amb els altres. Sovint anteposen el seu interès propi a l’interès comú. La unitat només es pot aconseguir amb els altres, estar unit amb si mateix no té massa mèrit, tot i que algun cop també el pot tenir. Els que en sortim perjudicats som els ciutadans. Fragmentats en capelletes no aconseguirem res. Si no acceptem que la unitat s’aconsegueix amb la convergència d’objectius entre diferents, entre persones o col·lectius capaços de posar en segon terme els seus interessos particulars no aconseguirem mai res. Per què aquests interessos particulars s’anteposen als interessos comuns que podem compartir? Com és que allò que ens convé i interessa als ciutadans no troba resposta en les forces polítiques? L’nterès de la CUP és aconseguir superar a ERC de Valls? Si aquest fos el seu interès prioritari seria un pobre objectiu.
No hi ha prou objectius compartits entre CUP, SI, Reagrupament i ERC? Jo crec que sí, però els posem en segon lloc. Mentre el partit predominant a la ciutat de Valls està fent moviments interessants per a convertir-se en el partit hegemònic a la ciutat, els altres són incapaços ni de plantejar-se tan sols la possibilitat de sumar per poder influir. Així és difícil construir. ERC i Reagrupament han estat capaços d’assolir aquesta unitat que els permet presentar-se junts, malgrat les seves possibles divergències. Perquè els altres no són capaços de fer el mateix? En la meva opinió, la resposta és simplement perquè no volen. Perquè prefereixen permanèixer en la seva puresa immaculada abans de pensar en les possibilitats que s’obririen a la ciutadania en el cas d’oferir una sola candidatura. No es tracta de renunciar a res. Hi ha mil maneres de concretar i vehicular aquesta oferta des de la independència de cada formació. Es diu que no hi ha hagut temps per a confegir un programa comú, però en aquests moments totes les forces estan treballant encara en la confecció de llurs programes. Tot són excuses. Quantes divergències han tingut ERC i CUP en la legislatura municipal que acaba? Ben poques. Tot són excuses. Els reptes que es prioritzen són de curta volada. Davant una possibilitat real que Convergència assoleixi la majoria absoluta en el pròxim mandat, els altres es miren el melic. Són incapaços de teixir una oferta, l’única des del meu punt de vista, que pot posar en perill aquesta majoria. L’única oferta que pot trasbalsar el panorama polític vallenc. Serà una oportunitat perduda, única. Amb un partit socialista en decadència a Valls aquesta era l’oportunitat per donar un cop de puny damunt la taula. Molts ciutadans ens hi haguéssim apuntat. El cost d’oportunitat perdut d’aquesta fallida la lamentarem molta gent i potser no es presentarà mai més.
Com vaig fer públic, l’estiu de l’any passat em vaig donar de baixa d’ERC després de militar-hi durant 23 anys. No va ser una decisió fàcil per mi. Em va costar molt de prendre. Alguna de les causes que em van portar a prendre una decisió tan dolorosa per a mi com aquesta, va ser precisament el rebuig del partit a liderar el moviment ciutadà que empenyia amb força cap a vies sobiranistes. No vaig entendre aquella manca de visió i la manca de generositat política. Ara, des de la meva independència política celebro que ERC de Valls ho hagi intentat. Sabent de la dificultat, sé que no s’ha rebutjat aquesta possibilitat. Per això lamento el rebuig de la CUP. Finalment tindrem el que ens mereixem. No sé com quedarà políticament configurat el nou ajuntament sorgit de les eleccions del mes de maig, però estic convençut que ningú tindrà possibilitats reals d’influir en el govern de la ciutat que en sorgirà. L’única possibilitat real d’haver-ho aconseguit, s’ha rebutjat. D’aquest fet hi ha uns responsables. Potser els satisfarà assolir el seu objectiu de petita volada, si l’aconsegueixen, però Valls hi haurà perdut, d’això no en tinc cap dubte. En parlem d’aquí pocs mesos.